dimarts, 24 de setembre de 2013

¿Un papa d’esquerres?

L’Evangeli de Mateu conta com els fariseus volgueren comprometre Jesús de Natzaret amb una pregunta capciosa. Alguns seguidors de la secta i gents partidàries d’Herodes li van inquirir, mentre mostraven una moneda romana amb l'efígie de Tiberi: «És lícit de pagar imposts al Cèsar?» Jesús es va fer el desmenjat: «¿De qui són la imatge i la inscripció d’aquesta moneda?» Els deixebles dels fariseus contestaren: «Del César.» Llavors, el natzarè sentencià: «Doncs doneu al Cèsar el que és del César, i a Déu el que és de Déu.» (Mateu 22,21) Temps després, quan ja havia començat la seua passió, Jesús fou interrogat per Pilat: «¿Ets el rei dels jueus?» L’interpel·lat va contestar: «El meu regne no és d’aquest món.» (Joan 18, 36). Aquests episodis del Nou Testament, que haurien d’il·luminar les relacions de l’Església amb el poder temporal, són font habitual de contradiccions. Partint de la hipòtesi més raonable —les paraules del Messies no remetien a cap “regne celestial”—,  hom podria distingir entre dues maneres d’organitzar la convivència dels humans: la mundana i la divina.
 
L’Església sempre ha vindicat el model diví (reclamant, a més, l’exclusiva del seu control). En altres paraules: l’Església sempre hauria aspirat a organitzar la convivència humana de manera teocràtica. A partir de la Revolució Francesa, aquesta aspiració esdevingué inviable, però la institució eclesiàstica ha mantingut intactes les seues pretensions de seguir influint en la política mundana. La jerarquia, encapçalada pel bisbe de Roma, solia alinear-se amb la dreta política; en canvi, les comunitats de base i certs sectors teològics s’inclinaven per les opcions d’esquerres. Aquesta dualitat provocava la condemna, posem per cas, dels seguidors de la Teologia de l’Alliberament. Doncs bé, ha arribat un nou papa, jesuïta, i ha desmuntat, de manera més aparent que real, la tradicional dicotomia. Nunca he sido de derechas, ha proclamat. I ha dit també que el sistema económico nos está llevando a la tragedia —al·lusió evident als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants—, i que l’Església no pot estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals.


Aquestes paraules han deixat sumits en la perplexitat els catòlics de dretes de tota la vida i els seus pastors. Bé que alguns bisbes —el de València, posem per cas— s’han afanyat a subscriure les declaracions del pontífex, la immensa majoria guarda silenci. La incomoditat de la jerarquia és cada vegada més patent. No hi ha perill, per tant, que preveres, canonges, arxiprests, bisbes i cardenals s’apunten en massa a la Lliga Comunista Revolucionària. És més: fins ara, el papa no ha passat dels gestos i les bones paraules. (Bones paraules que alguns compatriotes seus trobaren a faltar durant la dictadura militar argentina.) ¿Quina traducció pràctica tindran les confidències del pontífex a la revista La Civiltà Cattolica? ¡Incògnita! En fi, Bergoglio no és de dretes, ¿però serà d'esquerres?