Paral·lelismes

Fa deu dies, veia en un programa nocturn de televisió el mal tràngol a què fou sotmès per un grup de periodistes de la dreta mediàtica el diputat d’Izquierda Unida Alberto Garzón. Ho tenia difícil. Les credencials del comunisme no són massa presentables. Per això, Francisco Marhuenda, director de La Razón, i Eduardo Inda, director adjunt d’El Mundo, furgaren en la ferida. «Què opina de Lenin, de Fidel Castro o del marxisme? ¿Li agraden Lenin i Fidel Castro? És increïble: el comunisme provocà una veritable massacre i vostès van donant lliçons», amollà Marhuenda al diputat comunista, després que aquest blasmés el comportament dels joves de Nuevas Generaciones que s’havien fotografiat amb banderes nazis. Naturalment, el diàleg entre entrevistat i entrevistadors es tornà molt espès. «Torquemada envià molta gent a la foguera i no per això culpem tots els catòlics d’aquella barbaritat», tercerejà Carmelo Encinas. La veritat és que Marhuenda esbossà un retrat del comunisme absolutament simplista.

L’historiador Josep Fontana ha descrit molt bé, al seu llibre Por el bien del imperio, com la paranoia del president Harry S. Truman i la seua idea del paper hegemònic nord-americà en l’escena mundial empentaren Stalin a l’aïllament i al control ferri dels països de l’Europa oriental. La doctrina Truman, la creació de l’OTAN, la intervenció de la CIA en tota classe d’assumptes tèrbols —incloses les operacions per a manipular processos electorals i sostenir dictadures sagnants— i la negativa d’ajuda a la Unió Soviètica, que havia patit les seqüeles més terribles de la Segona Guerra Mundial, provocaren el pànic roig, el rearmament soviètic i els pitjors episodis del terror stalinista. És més: la ceguesa occidental impedí avançar la reunificació d’Alemanya, porta que havia deixat oberta Stalin. El fracàs del “socialisme realment existent”, allà on s’ha assajat, és inseparable de l’intervencionisme de l’occident imperialista i capitalista.  Cuba, sotmesa al bloqueig nord-americà, ens proporciona un bon exemple.

 

 

D’altra banda, s’ha de dir que l’existència del bloc comunista posà fre, en l’Europa occidental, a les pitjors pulsions del liberalisme econòmic. Ho veiem ara, un cop desapareguts els règims comunistes. El capitalisme global, lliure d’entrebancs, ha entrat en una voràgine d’especulació i acumulació de riquesa que ha culminat en l’actual crisi i en l’augment exponencial de la pobresa i les desigualtats socials. Dit açò, és fa difícil de contrapesar les atrocitats del “terror roig” amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. Per a un comunista, és difícil d’assumir açò. De fet, Garzón fou prou valent; en un moment determinat, arribà a dir: «Si algú diu que és comunista i mata, doncs, és un assassí, no un comunista. I punt.» Efectivament, els règims comunistes i feixistes han provocat enormes mortaldats. Costa d’acceptar aquest paral·lelisme, però la realitat és tossuda.