dimarts, 10 de setembre de 2013

Blanc i en botella

Es podrà discutir si era prudent, des d’un punt de vista estrictament polític, que la cadena humana a favor de la Via Catalana penetrés al País Valencià. És raonable suposar que l’acte anava a proporcionar combustible a una dreta que té el dipòsit buit. Podríem pensar fins i tot que els escamots blaveros, traslladats a Vinaròs amb ànim de boicotejar la cadena, tindrien planificat de provocar incidents. (A casa nostra, les reafirmacions catalanistes sempre susciten la mateixa resposta atàvica de la dreta: «¡Mos volen invadir!») Els porucs i els cagadubtes fan bé de recordar que els sectors nacionalistes valencians han de captenir-se amb prudència; ningú no voldria haver de  conjurar novament vells fantasmes. També es poden fer altres conjectures: que la Via Catalana incrementarà encara més l’espanyolisme dels valencians; que perilla l’aparent normalitat i la respectabilitat assolides amb molt d’esforç pel valencianisme cultural i polític (sense anar massa lluny, l’ajuntament de Xàtiva organitza a finals de mes tot un seguit d’actes d’homenatge a la figura de Vicent Andrés Estellés). Podem imaginar tot això i més coses.


Però també podem parlar de certituds. Cal recordar, posem per cas, que les llibertats d’expressió i reunió són consubstancials amb la democràcia (estan arreplegades a la Constitució espanyola i a la Declaració Universal dels Drets Humans). De la llibertat de reunió deriva el dret a manifestar-se en la via pública de manera pacífica. En democràcia són legítimes totes les accions polítiques no violentes —almenys això deien els peperos a les forces basques del conglomerat abertzale—, i són defensables totes les idees, llevat d’aquelles que apel·len a la violència o facen apologia de l’odi contra qualsevol persona o grup per raó de la seua raça, religió o nacionalitat. Cal recordar també que els organismes públics han de garantir l’exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans. Resulta evident a qualsevol persona de seny que l’exercici de determinats drets (de vaga, de manifestació) sempre provoquen alguns contratemps (restriccions a la circulació de vehicles i la mobilitat dels vianants, perjudicis econòmics a empreses, soroll...) que, de cap manera, poden limitar o suprimir les llibertats fonamentals.
 
Convé assenyalar que l’autoritat governativa no pot prohibir una manifestació amb la pelegrina excusa que corre perill la integritat dels manifestants, que podrien ser agredits per les persones perjudicades per l’acte de protesta. La obligació de les autoritats serà, en tot cas, protegir els manifestants, per tal que puguen exercir el seu dret de manera lliure i pacífica. I arribem al final d’aquesta enumeració exhaustiva de conjectures i certituds. ¿Quin nom li escauria a un govern que prohibeix la celebració d’una cadena humana que pretén enllaçar pacíficament dos pobles germans? ¿Totalitari? ¿Feixista? Per si algú no té clara la resposta, aclarirem que el partit que sustenta aqueix govern té afiliats que es confessen franquistes (posen amb retrats i banderes del dictador sense cap complex). Aquests franquistes mai no han mogut un dit per evitar les agressions dels escamots feixistes a militants i seus de partits nacionalistes o d’esquerres. En fi, no crec que calga donar més pistes. Blanc i en botella...