“Conforme pitjor, millor”

Ja s’ha dit altres vegades: l’esquerra de l’esquerra sol defendre la teoria del “conforme pitjor, millor”. M’explique: és millor que guanye aclaparadorament la dreta reaccionària; així, tan aviat com els seus dirigents comencen a aplicar retalls i mesures antipopulars, hi haurà un gran esclat social i s’obriran les grans alberedes a la democràcia de debò. Una derivació d’aquesta teoria és la urgència de combatre l’estat d’ànim de les capes populars, renuent a mobilitzar-se massivament contra els governs socialdemòcrates, quan aquests es pleguen davant dels poders globals. S’ha d’aplanar el camí a la dreta, perquè un govern dur i reaccionari facilita, segons aquest corrent d’opinió, la resposta social davant les enormes injustícies comeses per uns i altres. Doncs bé, ara que Rajoy ha esdevingut una mena de monarca absolut, no quedarà altre remei —«per força, els moros van a missa», fa la dita— que abonar-se a la tesi del “conforme pitjor, millor”. Dit en altres paraules: esperem que Mariano es lleve ràpidament la melena, pose en pràctica uns retalls socials encara més dràstics que els vists fins ara, i que això propicie una ràpida estavellada de la dreta.

S’ha de recordar, però, que aquesta teoria és, en realitat, un camp sembrat de mines. Primer, caldria acotar què entenem avui per classes populars o classes treballadores. Els autors de l’obra Hay alternativas, han posat de manifest com la “revolució conservadora i neoliberal” de Margaret Thatcher i Ronald Reagan «posà en marxa una estratègia política i cultural orientada a introduir nous valors socials que fomentaren l’individualisme i la fragmentació social, els quals, junt a l’atur i l’endeutament com a resultat de menors ingressos, sempre actuen com a font de submissió i desmobilització política». Les polítiques neoliberals han produït canvis graduals no sols en la base productiva i financera, sinó en tot l’orde social, en la forma de ser i actuar dels individus, com a conseqüència de la desigualtat i la desocupació provocades per aqueixes polítiques. La classe obrera ha desaparegut. Els assalariats estan molt dividits. S’han perdut la unitat i la consciència de classe. Les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers que es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana.

D’altra banda, les dades concretes no corroboren la pretesa submissió dels treballadors als governs socialistes. Al govern de Felipe González se li feren quatre vagues generals (en 1985, 1988, 1992 i 1994), algunes d’elles amb un enorme seguiment; a Zapatero, li n’han convocat una. Hi ha la tendència inveterada a ser més crític amb l’esquerra que amb la dreta. Quan els socialistes prenen mesures antipopulars, la gent es revolta; quan les pren la dreta, la gent acota el cap (pel que es veu, encara no ha desaparegut el costum ancestral d’inclinar-se davant dels senyors). No està clar, per tant, que el poble es vaja a revoltar aviat contra el govern de Rajoy. Tampoc no veig massa clar que un esclat social imminent òbriga les grans alberedes a una esquerra decidida a impulsar polítiques econòmiques d’esquerres. De moment, tindrem un govern absolut del PP, que governarà l’estat, les autonomies, les diputacions i les grans ciutats. I el recanvi a mitjà termini, si Rajoy s’entesta a seguir aplicant les mateixes polítiques constrictives —de manera més dura encara— i s’estavella, podria ser un govern de tecnòcrates com el de Grècia o el d’Itàlia. Visca Goldman Sachs Group, Inc. i visca la democràcia! I mentrestant, ja dic, ens abonarem  a la teoria del “conforme pitjor, millor”. Quin remei!