Avui dissabte és jornada de reflexió electoral, una
peculiaritat autòctona. (En altres països amb democràcia ben acendrada —al
Regne Unit, posem per cas— no existeix jornada de reflexió; es pot fer
propaganda partidària fins i tot el mateix dia de les eleccions, davant dels
col·legis.) Altra característica del sistema electoral espanyol és l’escassa
vinculació entre els parlamentaris electes i els seus votants. Les
circumscripcions són provincials i no existeix oficina del diputat. Els
ciutadans no tenen, per tant, cap relació amb els seus representants. En
realitat, les eleccions generals només dirimeixen quin candidat a la
presidència obtindrà més escons i podrà
formar el govern de l’estat. Per això, la ciutadania sol tenir la percepció que
els grups parlamentaris són una tropa llunyana i anònima que, seguint les
indicacions del cap de files, es limita a votar sí o no, o a votar en blanc,
quan es debat un projecte de llei. De fet, els partits polítics estatals han
col·locat sovint, a les llistes valencianes, candidats paracaigudistes o cuneros.
Un candidat cunero
és aquell que, sense tenir cap relació amb una circumscripció —o tenint-la molt
dèbil—, forma part d’una de les seues llistes electorals. Des dels orígens de la
democràcia, el número de “paracaigudistes” que s’han llançat sobre el país és nombrós.
Abril Martorell, per exemple, que estiuejava de menut a Picassent, encapçalà la
candidatura d’UCD per València. EUPV arribà a presentar Cristina
Almeida, oriünda de Badajoz, com a cap de llista per Alacant. El PSOE també ha tirat
mà dels cuneros sovint: José María
Maravall, María Teresa Fernández de la Vega... Però la palma se l’emporta, sense
cap dubte, el PP: Nacho Uriarte, José María Michavila, Federico Trillo... Sortosament,
el paracaigudisme ha minvat; quasi totes les llistes que es voten demà estan
encapçalades per gent vinculada al país (així i tot, Trillo, natural de
Cartagena, ocupa per enèsima vegada el primer lloc a la llista popular d’Alacant).
Tothom sap que els diputats intervenen poc als debats —els
de peu solen romandre callats—, que fallen més que una carrabina de fira a les
seues obligacions laborals —és freqüent veure l’hemicicle pràcticament buit—, que
cobren sous, complements, dietes i jubilacions molt suculents... Durant la
campanya electoral, s’ha sentit dir, al líder d’un partit majoritari, que
caldria reduir el nombre de diputats. Tal i com estan les coses, potser pagaria
la pena d’eliminar-los tots i establir un sistema de vot ponderat —d’acord amb
els resultats dels comicis—, que fins i tot es podria articular a través de
mitjans telemàtics, sense necessitat de presència física a l’hemicicle. (El
Senat, vist que no serveix per a res, es podria eliminar ja.) Entre les propostes
del Moviment 15-M hi ha una, la revisió del sistema electoral, que podria
solucionar les coses. Ara bé, com això requereix l’acord dels grans partits, ja
ens podem acomiadar d’una nova llei que corregisca el bipartidisme hegemònic a
l’escena política espanyola.
En aquestes circumstàncies, quina cosa hem de reflexionar
els xativins? No sé. Els seguidors dels partits polítics són com els fanàtics
d’un equip de futbol, d’una fidelitat a prova de bomba. Altres persones també
tenen ja decidit què faran amb el seu vot. La jornada de reflexió sols serà
d’utilitat per als indecisos i els defraudats. Tinc unes amigues vacil·lants que
encara no saben si votaran a pallús conegut o a savi per conèixer. Jo els dic: «Teniu
altres possibilitats: quedar-se a casa, a recer de la pluja, o votar a
candidats pròxims, de la terra, que porten una mica d’aire fresc a la Carrera
de San Jerónimo.» A mi, en realitat, només em pica la curiositat una cosa:
saber com celebraran la victòria els militants del partit que guanye. A Xàtiva,
la
prepotència i la falta d’estil d’alguns s’havien traduït fins ara en llançament
de coets, com fan els exaltats del futbol. Però se’ns anuncia una manera
distinta i sorprenent d’exterioritzar la saragata: xampany i dones. (I
mentrestant, les farmàcies sense cobrar els medicaments, i les persones
dependents sense ajudes.) De vegades m’entren ganes d’emigrar a qualsevol país
boreal.
(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada