dissabte, 19 de novembre de 2011

Nostàlgia dels països boreals

Avui dissabte és jornada de reflexió electoral, una peculiaritat autòctona. (En altres països amb democràcia ben acendrada —al Regne Unit, posem per cas— no existeix jornada de reflexió; es pot fer propaganda partidària fins i tot el mateix dia de les eleccions, davant dels col·legis.) Altra característica del sistema electoral espanyol és l’escassa vinculació entre els parlamentaris electes i els seus votants. Les circumscripcions són provincials i no existeix oficina del diputat. Els ciutadans no tenen, per tant, cap relació amb els seus representants. En realitat, les eleccions generals només dirimeixen quin candidat a la presidència obtindrà  més escons i podrà formar el govern de l’estat. Per això, la ciutadania sol tenir la percepció que els grups parlamentaris són una tropa llunyana i anònima que, seguint les indicacions del cap de files, es limita a votar sí o no, o a votar en blanc, quan es debat un projecte de llei. De fet, els partits polítics estatals han col·locat sovint, a les llistes valencianes, candidats paracaigudistes o cuneros.

Un candidat cunero és aquell que, sense tenir cap relació amb una circumscripció —o tenint-la molt dèbil—, forma part d’una de les seues llistes electorals. Des dels orígens de la democràcia, el número de “paracaigudistes” que s’han llançat sobre el país és nombrós. Abril Martorell, per exemple, que estiuejava de menut a Picassent, encapçalà la candidatura d’UCD per València. EUPV arribà a presentar Cristina Almeida, oriünda de Badajoz, com a cap de llista per Alacant. El PSOE també ha tirat mà dels cuneros sovint: José María Maravall, María Teresa Fernández de la Vega... Però la palma se l’emporta, sense cap dubte, el PP: Nacho Uriarte, José María Michavila, Federico Trillo... Sortosament, el paracaigudisme ha minvat; quasi totes les llistes que es voten demà estan encapçalades per gent vinculada al país (així i tot, Trillo, natural de Cartagena, ocupa per enèsima vegada el primer lloc a la llista popular d’Alacant).

Tothom sap que els diputats intervenen poc als debats —els de peu solen romandre callats—, que fallen més que una carrabina de fira a les seues obligacions laborals —és freqüent veure l’hemicicle pràcticament buit—, que cobren sous, complements, dietes i jubilacions molt suculents... Durant la campanya electoral, s’ha sentit dir, al líder d’un partit majoritari, que caldria reduir el nombre de diputats. Tal i com estan les coses, potser pagaria la pena d’eliminar-los tots i establir un sistema de vot ponderat —d’acord amb els resultats dels comicis—, que fins i tot es podria articular a través de mitjans telemàtics, sense necessitat de presència física a l’hemicicle. (El Senat, vist que no serveix per a res, es podria eliminar ja.) Entre les propostes del Moviment 15-M hi ha una, la revisió del sistema electoral, que podria solucionar les coses. Ara bé, com això requereix l’acord dels grans partits, ja ens podem acomiadar d’una nova llei que corregisca el bipartidisme hegemònic a l’escena política espanyola.


En aquestes circumstàncies, quina cosa hem de reflexionar els xativins? No sé. Els seguidors dels partits polítics són com els fanàtics d’un equip de futbol, d’una fidelitat a prova de bomba. Altres persones també tenen ja decidit què faran amb el seu vot. La jornada de reflexió sols serà d’utilitat per als indecisos i els defraudats. Tinc unes amigues vacil·lants que encara no saben si votaran a pallús conegut o a savi per conèixer. Jo els dic: «Teniu altres possibilitats: quedar-se a casa, a recer de la pluja, o votar a candidats pròxims, de la terra, que porten una mica d’aire fresc a la Carrera de San Jerónimo.» A mi, en realitat, només em pica la curiositat una cosa: saber com celebraran la victòria els militants del partit que guanye. A Xàtiva, la prepotència i la falta d’estil d’alguns s’havien traduït fins ara en llançament de coets, com fan els exaltats del futbol. Però se’ns anuncia una manera distinta i sorprenent d’exterioritzar la saragata: xampany i dones. (I mentrestant, les farmàcies sense cobrar els medicaments, i les persones dependents sense ajudes.) De vegades m’entren ganes d’emigrar a qualsevol país boreal.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2011)