La mare de tots els debats

Els dos polítics que debatien ahir ho tenien francament complicat. Rubalcaba no sabia com vorejar les decisions econòmiques i socials preses pel govern socialdemòcrata de què ha format part fins a dates molt recents. Aquestes decisions, recordem-ho, s’han pres al dictat dels denominats “mercats”, en realitat un grup ben reduït de polítics i especuladors (directius dels bancs centrals, gestors de bancs privats i fons d’inversió d’alt risc, propietaris de grans fortunes, accionistes majoritaris de grans empreses multinacionals...). El govern de Rodríguez Zapatero ha comès sis errors colossals: no punxar, quan encara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostar més decididament per un nou model productiu, no reconèixer la crisi quan aquesta començava a traure les orelles, prendre mesures demagògiques per a guanyar les darreres eleccions generals (la decisió de donar 2500 euros a cada xiquet nascut, per exemple), afavorir els culpables de la crisi i carregar l’ajust sobre les esquenes dels treballadors, i anunciar falsament l’aparició dels denominats “brots verds”. Tots aquests errors es resumeixen en una sola frase: Zapatero s’ha plegat en excés a les pressions dels poders globals i a l'oportunisme polític.

Es podran fer conjectures sobre les escasses possibilitats que tenia el govern socialista de defugir les pressions. Jo mateix era dels qui opinaven que Rodríguez Zapatero tenia un marge de maniobra molt estret; si un estat com el nostre s’hagués sortit de les regles del joc imperants en Europa —on ara mateix mana la dreta pura i dura— els atacs a la nostra economia haurien estat ferotges. Entre el blanc i el negre està, però, el gris. L’actual president del govern ha portat les coses a l’extrem. Pactà, posem per cas, d’incloure a la Constitució, sense consultar a la ciutadania, el dogma neoliberal del dèficit zero. I encara més: quan el primer ministre grec, Yorgos Papandreu, anuncià la seua intenció de convocar un referèndum —per a donar la paraula als seus conciutadans, que han d’engolir-se, tant si vols com si no vols, unes mesures d’ajust duríssimes—, Zapatero féu els cors a Nicolas Sarkozy i Angela Merkel, i es llançà a la jugular del seu company d’Internacional Socialista. (De tota manera, Papandreu tampoc no ha resultat ser un rebel irredempt; més bé ha acabat practicant allò tan valencià d’arrancâ de burro, parâ de rossí.) En definitiva, la gestió econòmica de Zapatero ha resultat insuportable fins i tot per a molts simpatitzants socialistes.

Rajoy, en canvi, havia de vorejar altre perill: deixar al descobert alguna de les cartes que amaga. (Si l’electorat arribés a saber les veritables intencions de la dreta, les enquestes es podrien tornar en contra seua.) Així que tot el debat va transcórrer per senderes previsibles: el candidat socialista tractant de destapar les cartes del contrincant; el candidat popular retraient al socialista els errors comesos pel seu govern i anunciant un canvi que no va concretar en què consistirà. Qui dels dos va guanyar? No sabria dir. A Rubalcaba, el van trair l’inconscient i les enquestes; durant el primer bloc, actuava com qui ja se sent irremissiblement relegat a l’oposició (al segon bloc, es va sobreposar, probablement advertit pels seus assessors). Per la seua banda, Rajoy estava nerviós, llegia molt i es va equivocar sovint. ¿Haurà influït el debat en els indecisos? ¿Aconseguirà Rubalcaba arrapar algun vot que atenue la previsible derrota? Tampoc no estaria mal que l’espectacle bipolar difós anit anime algun indecís a votar pels partits minoritaris de caire progressista que també participen a la contesa electoral. La solució, el pròxim dia 20.