Què faig? Estic feta un
embolic. De menuda, ma mare em deia: «Ets l’eterna indecisió!» En arribar a
l’adolescència, em passava hores davant de l’espill. «¿Em fique la minifaldilla
roja i el suèter blanc a ratlles roses o els vaquers blaus i la brusa verd maragda?
Quina combinació em pararà millor?» Amb els xics, em passava igual; m’agradava Alfred,
però també em feia gràcia Enric. «No et convenen ni l’un ni l’altre», feia la
mare. Finalment, vaig elegir Rocabuix —no sabria dir el perquè. Amb ell, continue
experimentant l’eterna indecisió. «Què faig? ¿Demane el divorci o el mate? ¿L’ofegue
directament o li pose dosis graduals d’arsènic als menjars?» Quan encara festejàvem,
ja discutíem per coses que jo no captava aleshores en la seua veritable dimensió.
Per exemple: si jo volia anar a veure una pel·lícula de Robert Redford, ell
volia seure en un bar on hi hagués televisor, perquè retransmetien un partit
del Barça; si jo volia anar a la platja, ell preferia la muntanya... De fet, ens
vam barallar unes quantes vegades, però sempre acabàvem reconciliant-nos. En
política també tenim les nostres discrepàncies: Rocabuix diu, posem per cas,
que el partit col·lectivista ha fet mèrits sobrats perquè l’enviem a fer la mà;
jo, en canvi, no sé què fer, perquè trobe que els altres encara ho han
d’empitjorar més. Així que acabaré votant a la tercera via, no sé, o
abstenint-me, com diu Rocabuix que farà el seu amic Radaurí, un dimoni cucarell
independentista i republicà. No sé... Això sí, el meu marit em té tipa; no
deixa de repetir destrellats. Segons ell, ara va i resulta que és millor que la
gent d’ordre de tota la vida guanye les eleccions. «Si les coses no s’han
d’apanyar en anys, que els representants del capital s’estampen com més aviat
millor. I ja tornaran els col·lectivistes quan s’hagen regenerat a la puta
oposició», diu amb cara de mala llet. Jo,
la veritat, no vull que guanyen els de l’escapulari ni farta de vi. Mare meua,
què faig? Quins dilemes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada