dimecres, 9 de novembre de 2011

Abstenció?

Des de fa dies, apareixen a la blogosfera propostes d’abstenció activa de cara a les pròximes eleccions del dia 20. Totes tenen la seua lògica, si més no aparent: part de l’electorat socialista —l’ala més esquerrana, cabrejada amb les mesures neoliberals preses pel govern de Rodríguez Zapatero— podria votar Compromís, EU o abstenir-se; els independentistes diuen que aquestes no són les seues eleccions i titllen Compromís de formació aigualida i neoblavera; molts indignats no se senten representats per ningú... Un company de blogosfera ha dit que aquestes són les eleccions del je ne sais quoi. En principi, jo no tinc pensat d’abstenir-me. Trobe que l’abstenció no servirà de res. És possible, segons les enquestes, que no vaja més enllà del 30%. Pensem que els electors i els simpatitzants del PP, que ja oloren un triomf aclaparador, acudiran a votar en massa. (També hi acudiran gents de pelatge divers; els qui busquen una taula de salvació equivocada, els qui volen pegar-li un puntelló al PSOE...)


Amb un índex d’abstenció del 30%, els partits polítics majoritaris no se sentiran al·ludits. Per a prendre-se-la seriosament, caldria una abstenció massiva, altíssima. I així i tot és possible que els partits hegemònics continuaren mirant cap a d’altre costat. Recordem què va passar a Catalunya amb el nou Estatut: sotmès a referèndum, s’aprovà amb una abstenció del 60% més o menys, però els partits polítics que promovien el vot afirmatiu estaven la mar de satisfets, perquè la majoria dels catalans, segons ells, havia recolzat la reforma estatutària. Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han sortit d’excursió, o que ha fet un dia de gossos i no abellia sortir de casa. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics acaben atribuint-la a simple passotisme, a desafecció envers tot allò que faça olor a política o al mal oratge. És més, l’abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, i afecta igualment tots els partits, grans o menuts.

Hi ha també la temptació del vot en blanc. Aquest vot és demolidor per a les minories. És vot vàlid, tal com contempla la Llei Electoral, però no computa, és a dir, no passa a la fase de repartiment d’escons. Altera a la baixa, per tant, els percentatges de vots obtinguts pels partits, cosa que perjudica particularment aquelles forces minoritàries que lluiten per superar el tant per cent mínim exigit per a obtenir representació parlamentària. En resum: és evident que perjudica moltíssim els partits menuts i beneficia els grans.