dijous, 17 de novembre de 2011

Probable demolició del benestar social

A la dècada dels noranta, mesos abans del final del darrer govern de Felipe González, se sentia contínuament allò de Váyase, señor González. Reconec que, d’alguna manera, jo també em vaig sumar a la cobla; era l’època dels casos de corrupció del PSOE i la guerra bruta contra ETA. Molta gent d’esquerra opinava que els socialistes mereixien un bon càstig. Ara no se sent cap cantilena, perquè Zapatero va anunciar fa mesos que no repetiria com a candidat a la presidència del govern, i totes les enquestes pronostiquen que Mariano Rajoy serà el guanyador de la pròxima cita electoral. Quan marxà Felipe González, vingueren Aznar, Álvarez Cascos, Isabel Tocino, Federico Trillo... Ara podrien venir Rajoy, Cospedal, Saénz de Santamaría, González Pons...

El meu parer sobre els càstigs electorals —d’alguna cosa ha de servir l’edat i l’experiència— ha experimentat variacions; des la meua perspectiva d’esquerres, el puniment al PSOE, per no haver aplicat un programa veritablement socialdemòcrata, mai no hauria de consistir a obrir les portes de bat a bat a la dreta cavernícola —que és allò que tenen pensat de fer molts electors diumenge vinent. Això sí, després del terrabastall electoral, els socialistes haurien d’interrogar-se sobre la seua gestió de la crisi, i no mirar cap a un altre costat. Jo desitge que ningú no obtinga, a les pròximes eleccions, la majoria absoluta. I de cap manera em sedueix la idea d’un govern presidit pel cap dels mateixos que governen a casa nostra des de fa temps.

Si això s’esdevé, esperem almenys que la probable demolició del benestar social, fins a extrems insuportables, acabe estavellant-los com més aviat millor. Mentrestant, com que els socialistes valencians baixaran previsiblement tres o quatre graons més cap al seu infern particular, no estaria mal que el nacionalisme progressista valencià assolís per fi representació parlamentària a Madrid. No sé si la seua presència serviria de molt, però almenys visualitzaria una opció nova i diferent. El bipartidisme ja comença a ser francament anguniant. Tanmateix, s’ha de recordar que hi ha molta més pluralitat a la banda esquerra que a la banda dreta de l’espectre polític. El bloc de dretes és monolític. Això i les martingales de la llei electoral solen afavorir descaradament les hosts conservadores.