dijous, 3 de novembre de 2011

Quin és el nombre real d’aturats?

Des que va començar l’actual crisi econòmica, les xifres que recullen el número de parats són força contradictòries. Cada tres mesos s’observa una enorme disparitat entre l’atur registrat a les oficines de l’INEM i les dades de l’Enquesta de Població Activa. Quin és, doncs, el nombre exacte de parats que hi ha al país? Amb pocs dies de diferència, s’han conegut la xifra de l’EPA corresponent al tercer trimestre de 2011, 4.978.300 aturats, i les dades d’octubre proporcionades per l’INEM, 4.360.926. Ambdues dades estan recollides i elaborades de manera distinta. Les diferències de metodologia, criteris de medició, objectius i continguts d’aquests sistemes de calcular l’atur determinen la desviació entre l’un i l’altre. Ara bé, durant els darrers anys, la seua amplitud ha crescut desmesuradament. Així, l’atur registrat a les oficines públiques d’ocupació era de 3.128.963 persones en desembre de 2008, mentre que la xifra de l’EPA era lleugerament major, 3.207.900 desocupats. En 2010, la xifra de l’EPA del quart trimestre pujà, però, fins a 4.696.600, mentre que l’atur registrat en desembre era només de 4.100.073 persones.

Aquestes diferències reflecteixen les limitacions de la ciència estadística: qualsevol variació al maneig de les dades influeix sobre el resultat de manera significativa. La medició de l’atur, per exemple, és prou complexa, per la quantitat de situacions individuals, amb freqüència canviants, que es presenten. Per a començar, hi ha dues institucions distintes encarregades de mesurar l’atur. L’atur registrat és calculat per l’INEM, a partir de les demandes d’ocupació registrades a les seues oficines. Per tant, la seua informació és mensual i es refereix a tot el territori estatal i a totes les activitats econòmiques. L’EPA, en canvi, és una enquesta trimestral realitzada per l’Institut Nacional d’Estadística. Enquestadors especialitzats criden per telèfon a unes 65.000 llars —la qual cosa equival a enquestar unes 200.000 persones— per a conèixer l’estructura i l’evolució del mercat de treball estatal. Per les seues característiques, els resultats de l’EPA són més complets que els de l’INEM; permeten d’establir sèries homogènies en el temps, disgregar les dades per comunitats autònomes, facilitar informació no sols sobre persones desocupades, sinó també sobre les ocupades, les inactives...

Amb tot, l’atur registrat també té els seus avantatges: és, per exemple, molt més immediat i permet de conèixer les dades fins i tot per municipis (la mostra de l’EPA no arriba a tots els pobles). Per què hi ha diferències entre els dos sistemes? Que la desocupació reflectida a l’EPA supere la de l’atur registrat, obeeix fonamentalment a dues raons. En primer lloc, no totes les persones inscrites com a demandants de treball en una oficina pública es consideren aturats; s’exclouen de l’atur registrat, per exemple, els estudiants menors de 25 anys o les persones que demanden treballs de curta duració o de jornada reduïda. En canvi, una part d’aquestes persones, que compleixen els criteris de l’Organització Internacional del Treball per a ser considerats parats —trobar-se desocupat, buscar activament ocupació i estar disponibles per a treballar— poden estar inclosos a l’EPA. En segon lloc, no tots els aturats de l’EPA busquen treball a través de les oficines públiques d’ocupació; poden recórrer a altres mètodes.

De fet, l’amplitud de la diferència suggereix un augment dels desanimats, d’aquells que, tot i declarar que estan buscant treball activament, no confien a trobar-lo i pràcticament renuncien a la cerca a través de les oficines. També es pot donar el cas contrari, un atur registrat superior al de l’EPA —en 2006, per exemple—, cosa que sol ocórrer quan hi ha persones que estan inscrites a l’INEM com a demandants d’ocupació, i es declaren com a tals a l’EPA, però no han tingut contacte amb l’oficina durant les últimes quatre setmanes (la metodologia estableix que la mera renovació trimestral de la demanda no demostra la intenció de trobar feina). De moment, bé que els dos indicadors convergiran quan s’estabilitze la situació econòmica, continuen els interrogants. Quin és el nombre real d’aturats? Quants dels aturats inscrits o detectats per l’EPA estan treballant a l’economia submergida? Quants estan cobrant salaris en negre sense renunciar al subsidi d’atur? Em faig aquestes preguntes perquè, si realment hi ha quatre o cinc milions de parats, com és possible que no es produïsca un veritable esclat social?

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

Crec que discrepe del fons de l'article, que no de les dades. La situació és desesperant, sols cal escoltar un poc d'ací i d'allà i fer recompte d'amistats i coneguts que han perdut darrerament el treball.

Si no hi ha esclat és, primera, pel suport familiar i de l'entorn i de l'activitat en negre (que no implica que siga una bona situació) i, segon, perquè hi ha unes eleccions en l'horitzó que la gent creu que serviran per canviar el panorama. Però aquesta és una altra història. Trobe, sincerament, que estem en una situació límit.

Ximo ha dit...

Jo també conec casos —alguns ben pròxims— de situació desesperada. Però la desesperació va per barris. Els restaurants estan plens a vessar els caps de setmana, molta gent —i no sóc jo la persona més indicada per a dir-ho— continua viatjant durant les seues vacances...

No negue que els factors que esmentes expliquen parcialment la calma social, però cinc milions d’aturats, nombroses famílies amb tots els seus components aturats, els índexs d’atur juvenil... Tot plegat hauria de ser una espoleta fulminant. I tanmateix no passa res. (L’economia submergida és negativa per als interessos dels treballadors, ja ho sé, però representa —no ho dic jo; ho va dir un ministre de Zapatero— un 20 o un 25% de l’economia del país.)

Continue trobant estranya la situació de tranquil·litat aparent. També podrien explicar l’estat de coses l’apatia política, l’individualisme i —tot i semblar impossible— un cert hedonisme que sembla no haver-nos abandonat malgrat la crisi generalitzada.

O potser és que açò encara no és la veritable situació límit, perquè encara no hem arribat al punt en què es troba Grècia, posem per cas. No sé... Ni la darrera vaga general ni el moviment 15-M semblen haver capgirat en excés la situació. De fet, la dreta pura i dura podria treure el pròxim dia 20 una majoria absoluta i aclaparadora.