dimarts, 21 de setembre del 2010

Matar dos pardals d’un tir

Els caps del PP venien demananant-se en veu alta, des de fa temps, com era possible que els sindicats no li feren una vaga general a Rodríguez Zapatero. Els líders conservadors arribaren a dir —tothom ho recordarà— que el seu partit defendria els treballadors, vist que els sindicats no eren capaços de fer-ho. Però ara van i es despengen dient que la vaga general del dia 29 és política, que no té cap justificació. És més: les comunitats autònomes governades pel PP han iniciat una ofensiva en tota regla contra les organitzacions sindicals. (Les primeres víctimes han estat els alliberats sindicals.) L’envit de la dreta és —no cal dir-ho— una jugada mestra: la vaga debilitarà tant el moviment sindical —donat cas que fracasse la convocatòria— com el govern socialista. La convocatòria sindical és, per tant, des de l’òptica del PP, una ocasió única per a matar dos pardals d’un tir.

6 comentaris:

Tadeus ha dit...

Bona anàlisi. Breu i encertada. En l'actual estat de coses, on el govern socialista està ja plenament culpabilitzat pel que fa a la crisi, els moviments sindicals afavoreixen a l'oposició. Eixos moviments sindicals, que tenen la màxima expressió en la vaga general, semblen una mena de 'obligació històrica', una mena de 'memòria històrica' del propi moviment obrer. Més allà de les justificacions per a la vaga general, hi ha una mica d'inèrcia històrica que du cap a eixe fenòmen. Almenys en països com Espanya, o més encara en França, i no en altres.

Xavier Aliaga ha dit...

D'acord amb tu, Ximo, i també amb Tadeus. Hi ha "obligació moral", més que convicció ("una putada") i això fa que la vaga estiga condemnada al fracàs.

Ximo ha dit...

Jo crec que els sindicats són imprescindibles per a les relacions laborals, com els partits polítics són imprescindibles per al funcionament de la democràcia. Passa, tanmateix, que uns i altres prenen sovint derives estranyes: els partits esdevenen meres maquinàries electorals, mancades de democràcia interna i destinades bàsicament a designar pel procediment de cooptació els candidats que han d’ocupar llocs d’eixida a les llistes; els sindicats, per la seua banda, poden burocratitzar-se i, quan això s’esdevé, acaben transformant-se en aparells funcionarials que només defensen els interessos de les capes més privilegiades dels treballadors (això si no esdevenen directament organitzacions mafioses, a l’estil d’alguns sindicats nord-americans). Però —torne a dir— malament funcionarien les relacions laborals si no existiren els sindicats. Els empresaris tindrien les mans absolutament lliures per a fer allò que els vingués en gana.

Xavier Aliaga ha dit...

Cal refer el sistema, no sabria dir com. Partits i sindicats són necessaris, però no poden funcionar així. Ens juguem molt.

Anònim ha dit...

Poder, sí que poden, ja es veu. "No haurien de funcionar així", estaria millor dit.

Xavier Aliaga ha dit...

No. No poden funcionar així. O la descomposició democràtica serà brutal i no sabrem d'on procedeixen els trets. Estem arribant a la fase crítica.