dijous, 9 de setembre del 2010

L’existència de Déu

Poc abans de la visita del papa al Regne Unit, l’astrofísic Stephen Hawking va a publicar una nova obra en què descarta Déu com a creador de l’univers. De la mateixa manera que el darwinisme eliminà la necessitat d’un creador al camp de la biologia, el conegut astrofísic afirma en l’obra d’imminent aparició que les noves teories científiques fan redundant el paper d’un creador de l’univers. «El Big Bang, la gran explosió a l’origen del món, fou conseqüència inevitable de les lleis de la física», argumenta Hawking, que renuncia així a les seues opinions anteriors sobre Déu i la creació, expressades en la seua obra Una breu història del temps, en la qual suggeria que no hi havia incompatibilitat entre l’existència d’un Déu creador i la comprensió científica de l’univers. «Si arribàrem a descobrir una teoria completa, assistiríem al triomf definitiu de la raó humana, perquè aleshores coneixeríem la ment de Déu», escriví en aquell llibre, publicat en 1988 i ràpidament esdevingut un èxit de vendes.

Ara, Hawking sosté que la ciència moderna no deixa lloc a l’existència d’un Déu creador. Al nou llibre, titulat en anglès The Grand Design, escrit amb el físic nord-americà Leonard Mlodinow, Hawking rebutja aquella hipòtesi d’Isaac Newton segons la qual l’univers no pot haver sorgit del caos gràcies a les lleis de la natura, sinó gràcies a la intervenció de Déu. Per a Hawking, el primer cop assestat a aqueixa teoria fou l’observació en 1992 d’un planeta que orbitava al voltant d’una estrella distinta del nostre Sol. «Açò fa que les coincidències de les condicions planetàries del nostre sistema —la feliç combinació de distància entre Terra i Sol, i massa solar— siguen molt menys singulars i no tan determinants com a prova que la Terra fou cuidadosament dissenyada (per Déu) per a solaç dels humans», escriu Hawking (professor de matemàtiques de la universitat de Cambridge fins al curs passat, càrrec que ja havia ocupat el mateix Newton). Segons l'astrofísic, és probable que existisquen no sols altres planetes sinó també altres universos, és a dir, un multiunivers. A parer del científic, si la intenció de Déu era crear l’home, aqueixos altres universos serien perfectament redundants.



Al seu llibre, Hawking no exclou la possibilitat que també hi haja vida en els altres universos i assenyala que la crítica està pròxima a elaborar una teoria del tot, un marc únic capaç d’explicar les propietats de la natura. Estem ben a prop de comprendre les lleis que ens governen, quelcom que han estat buscant els físics des d’Einstein, encara que fins al moment ha estat impossible conciliar la teoria quàntica, que dóna notícia del món subatòmic, amb la teoria de la gravetat, que explica la interacció dels objectes a escala còsmica. Hawking aventura que l’anomenada teoria-M, proposició que unifica les distintes teories de les supercordes, aconseguirà aqueix objectiu. «És la teoria unificada amb què somniava Einstein. El fet que els éssers humans, en realitat conjunts de partícules fonamentals de la natura, siguem tan a prop de comprendre les lleis que ens governen i regeixen l’univers és tot un triomf», escriu l’astrofísic. Hawking dóna a entendre que, en comptes d’una equació única, la teoria-M podria consistir en “una família” de teories inscrites en un marc teòric consistent, de la mateixa manera que distints mapes —polítics, geogràfics, topològics— es refereixen a una sola regió sense contradir-se entre si.

L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, rebat l’astrofísic britànic, premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 1989. Les paraules de Hawking a The grand design, «Déu no és necessari per a explicar l’origen de l’univers, no té cap utilitat per a explicar la creació», són negades pel prelat. Segons Sanz Montes, «Déu existeix i la vida ho sap». El prelat remarcava, dies enrere, davant els mitjans de comunicació, que «costa d’empassar-se que algú no crega en Déu o afirme que no existeix». L’arquebisbe sostenia que «basta tenir les antenes ben ficades i la cobertura suficient per entendre que Déu està, emet, té quelcom a dir-nos, molt en què acompanyar-nos i està present amb la seua acostumada discreció». Quant al científic, opinava: «Hawking, com qualsevol persona, pot dir la seua —la seua veritat—, però ha d’entendre que altres pensem la nostra veritat, i que a més la puguem argumentar. Finalment, l’arquebisbe postil·lava: «Déu és el creador de l’univers des de fa molt de temps».

18 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Siga com siga, les declaracions de l'arquebisbe d'Oviedo són molt més divertides que les de Hawking. I és que l'humor dels hòmens de Déu és inescrutable. Fins i tot per a ells mateixos.

Ximo ha dit...

Veritat que és bonica la frase «Déu existeix i la vida ho sap»? És graciós el monsenyor! Va molt sobrat. En comptes d’argumentar amb un entimema, un sil·logisme o què sé jo, tira mà de la prosopopeia o la personificació... Entra directament als terrenys de la lírica assagística!

Anònim ha dit...

lletgit a un altre foro d'opinió de temàtica religiosa :

"Dios no fue el creador del Universo, sostiene el astrofísico británico Stephen Hawking en su nuevo libro, que precisamente será publicado una semana antes de la visita del papa Benedicto XVI a Reino Unido. El famoso científico británico argumenta en The Grand Design que el Big Bang, es decir, la gran explosión inicial del universo, fue "una consecuencia inevitable" de las leyes de la física y que el cosmos "se creó de la nada".

ESTO NO SE LO CREE NI EL MISMO HAWKING,que tal vez está buscando propaganda y llamar la atención para que se hable de él y de sus libros. Conque de la nada surge por sí mismo un universo tan armonioso y exacto como para crear vida humana inteligente, todo fruto de la nada, del azar y la casualidad, y el caos indiferente.

Las maravillas de la naturaleza, las grandes creaciones humanas en arte, ciencia, cultura, tecnología,etc. la tendencia natural del ser humano hacia la divinidad, o hacia una moral del bien y del mal. O el simple hecho de contemplar el canto de una coral infantil con cantos religiosos sublimes en alguna Iglesia, comparado con lo que es la realidad de un zoológico lleno de fieras, lobos, chimpancés, osos salvajes, incapaces de nada, salvo gruñir y comer. Todo esto,según ellos,resultado de la fría, insensible, ciega, indiferente nada en su evolución al azar, de casualidad, por adaptación de la naturaleza...........ni cargados de vino y de soberbia se lo acaban de creer estos científicos, que sólo ven lo que tienen cerca de sus narices : libracos cegadores su entendimiento natural.

Pienso, luego existo. Existo, luego alguien debió de decidir mi existencia. Existe Dios, luego es indudable que este mundo actual con tanto mal y sufrimiento no debe de ser su objetivo final. Existirá otro mundo venidero mejor que el actual, luego es el que nos anuncia Jesús en el Evangelio y los Profetas de Israel"

Ximo ha dit...

Com que encara no he pogut llegir l’obra de Hawking, em sent incapaç d’aprofundir més en l’assumpte. De moment, només han sortit a la premsa ressenyes del llibre — extretes, la majoria, de periòdics britànics. Però veig que vostè és molt valent; es llança a la piscina sense comprovar primer si hi ha aigua. Esto no se lo cree ni el mismo Hawking o ni cargados de vino y de soberbia se lo acaban de creer estos científicos, que sólo ven lo que tienen cerca de sus narices: libracos cegadores de su entendimiento natural, afirma vostè, sense esperar-se a tenir una opinió més fundada. A no ser que tinga una idea preconcebuda, llueva, truene o caigan chuzos de punta, en el qual cas, clar, donarà igual que haja llegit o no el llibre; continuarà pensant el mateix.

Alejandro VI ha dit...

Según Stephen Hawking, la física moderna, entendiendo como moderna la posterior a 1988, excluye la posibilidad de la existencia de Dios en el universo, según el extracto de la información de ETB realizado por Ximo, y que aguda e inteligentemente, (como es habitual) adereza con algunas perlas de la réplica del mitrado de Oviedo.
No seremos mi ignorancia y yo quienes pongan en solfa a Hawking, pero me atrevería a aventurar que en un hipotético sondeo popular con la simple pregunta de ¿Quién es Kip Thorne? el resultado arrojaría resultados próximos a 0, respecto al porcentaje de gente que conoce de la existencia del colega de Hawkins. Es mas que notorio que cualquier intervención pública de este científico estrella (no solo hay jueces) siempre suscita una atención desproporcionada, para regocijo de agnósticos, generalmente de letras, que ven apuntalada su opinión progresista anticatólica con argumentos que provienen de cocientes intelectuales muy superiores a la media, aunque estos les sean imposibles de inferir. Y es algo que merma inmerecidamente los méritos de otros investigadores que sin duda aportan al menos tanto como Hawking a la ciencia, les deja siempre a la sombra del ínclito profesor y que engrosa gratuitamente algunos méritos menos trascendentales de Hawking.
La teoría del de Oviedo apunta a la existencia irrevocable del ilustre barbudo de bata blanca y todopoderoso. La teoría del discapacitado es la de que no, y para ello aporta todas las pruebas que le permite, hasta el día de hoy, la física. Y posiblemente sea lo mas coherente que ha manifestado en los últimos años, (y en el paquete incluyo lo del “multiuniverso”), el brillante incapacitado, pero creo que es este el sitio adecuado para recordar algunos giros de nuestro protagonista. ¿Tiene realmente pruebas tan contundentes como es habitual en él, para afirmar que la tierra será destruida en 200 años? ¿O realmente se ve tan cerca de su propio fin, que no quiere dejarnos solos sin antes aterrorizarnos sabedor de su superioridad intelectual? Realmente nunca se había caracterizado por sentar cátedra ni afirmar fehacientemente ninguno de sus puntos de vista, pero últimamente recuerda mucho a ciertos clérigos de rango superior.

Ximo ha dit...

No sé si estar encantat de veure’l per ací o no. Espere que siga vostè l’únic i l’inigualable. (Ho dic per l’alter ego que li ha sortit últimament per altres indrets de la xarxa.) Podria ser que la resposta als seus darrers interrogants fos afirmativa. Qui sap! Ara bé, voldria matisar-li una qüestió: de cap manera em considere un agnòstic progressista anticatòlic. La meua posició envers el fenomen religiós és molt complexa; ho pot comprovar vostè mateix —si vol— punxant l’etiqueta corresponent.

Aquil·les Sisternes ha dit...

No acabe d’entendre la part augmentativa del comentari anònim. Primer, parla de les meravelles de la natura; després, de la realitat del zoològic, ple de feres, llops, ximpanzés, óssos salvatges, incapaços de no res, llevat de grunyir i menjar. Com quedem? La natura és meravellosa o no? ¿Està vostè insinuant que només l’ésser humà és obra de Déu i que la resta és producte del caos i de l’atzar? ¿S’ha parat vostè a pensar que els animals estan tancats al zoo per l’home, la criatura de Déu? (Altrament, romandrien lliures a la natura.) O s’explica vostè molt malament o no té ni idea del que diu!

Alejandro VI ha dit...

En ningún momento me he referido a su persona en mi escrito, excepto cuando le he calificado de agudo e inteligente, adjetivos que recalco puesto que le conozco personalmente. No se de por aludido, patrón. Pero si no desea ver mis comentarios en su blog, solo tiene que decirlo. No me gustaria que nadie se sintiera incomodado leyendo reseñas que no encajan precisamente en la corriente social habitual ni de este blog, ni de otros de la red a los que usted hace referencia. Buen fin de semana.

Ximo ha dit...

No m'havia donat per directament al·ludit, però ja sap vostè que hi ha gent que llegeix un comentari i interpreta les coses a la babalà.

Bon cap de setmana!

Anònim ha dit...

A Aquiles només dir-li que ja pose al inici del text que està tret , copiat i pegat
açí d'una resposta vista a un altre blog.
Pareix clar que el que vol exposar l' autor en la comparació que fa entre els animals, a un zoo o a la selva lliures,és que entre un grup de monets i els xiquets del cor cantant,tots ells obra de Déu, hi ha tal diferència abismal, que no es pot explicar només per evolució natural adaptativa, casual, sinò que veu una necessària direcció superior intel.ligent ,com és la divina. Sembla prou clar el que vol dir, en el seu punt de vista.

Ximo ha dit...

Jo creia —i probablement Aquil·les també— que només el primer paràgraf estava copiat d’altre blog. Doncs bé: vostè perdone l’equívoc. De tota manera, jo pense —com Aquil·les— que l’autor del text argumenta d’una manera molt confusa. Per exemple, de la frase de Descartes, «Pense, doncs existisc», dedueix l’existència de Déu. En realitat, Descartes només deduïa una conseqüència: que no es podia dubtar de l’existència del jo pensant. Diu l’autor del text: «Existisc, doncs algú ha hagut de decidir la meua existència.» Li faig notar que pot haver provocat la meua existència algú o “alguna cosa” (i aquest raonament seria igualment vàlid per a les causes directa i remota). El mateix filòsof francès, cau en un cercle viciós al raonar l’existència de Déu. Diu que la idea de Déu justifica la veracitat de totes les idees clares i distintes. Però, per altra banda, afirma que la idea de Déu també és una idea clara, és a dir, incorre en una petició de principi, en la fal·làcia anomenada cercle viciós o cercle in probando. Intenta provar una cosa per mitjà d’altra, i aquesta per mitjà de la primera. Seria com dir: tot el que diu la Bíblia és veritat perquè ho ha escrit Déu; la Bíblia diu que Déu existeix; com que tot el que diu la Bíblia és veritat, Déu existeix. Finalment, l’autor del text que vostè ha copiat acaba amb altra fal·làcia, el sofisma non sequitur: «Existeix altre món millor que l’actual, doncs és el regne que ens anuncien Jesús i els profetes d’Israel.» I per què no el paradís que anuncia Mahoma?

Alejandro VI ha dit...

No tenemos la suerte de poder elegir, me temo. Pero las diferencias entre la concepción del cielo y el premio a los buenos son mas importantes de lo que parece, y nos llevaría a un debate bastante mas extenso que el de elegir afiliarse a la biblia o al Coran. La Sharia recurre obsesivamente a los dogmas del judaísmo y los aplica implacablemente a la vida real. El cristianismo pone su énfasis en la conducta y el alma. “Ama y haz lo que quieras”, se le atribuye al asfixiante San Agustín, pero bien mirado, deja mucha cuerda para la iniciativa personal o la interpretación propia. Recordemos que el Islam no diferencia entre poder político y religioso, por mucho que Franco se empeñara en legitimar su régimen con la iglesia católica, y a su vez reconoce el concepto de Yihad, fundamental para su expansión.
Pero como el planteamiento de Ximo consiste en elegir, es de justicia analizar brevemente las vidas de Jesús y Mahoma. El primero, resignado taciturno que asumió sin rechistar su mundanal fracaso, promulgó la monogamia y la estricta fidelidad conyugal. No sabemos si la practicó. Tres siglos después de su muerte, un puñado de amiguetes conseguían que aquella religión fuera legalizada por el imperio romano.
Mahoma practicó y autorizó la poligamia. Valiente guerrero luchador que a la hora de su muerte había logrado reunir a todos árabes entorno a su idea. Y por extensión, las respuestas a los ataques que puedan producirse a sendas religiones, también cambian. Mancillar una biblia o el Coran tiene diferentes consecuencias, eso lo saben bien, (perdón por citarte) los “agnósticos progresistas anticatólicos” e inclina la balanza irremediablemente hacia el lado moro.

Ximo ha dit...

Es tracta —imagine que vostè ho haurà captat— d’una elecció merament retòrica. Quant a les conseqüències de ficar-se amb el cristianisme o l’islam, sempre han depès de cada circumstància històrica. Ara, en aquests moments històrics concrets, té efectivament moltes més conseqüències injuriar l’Alcorà que la Bíblia. Com que sóc partidari del principi “respecta els adversaris (ideològics), però combat les seues idees”, sent una certa indignació contra la “comprensió” que mostren els cercles progressistes a l’abordar temes relacionats amb l’islam. No dubte que hi haja, en aquesta actitud, una dosi de bona fe, però no s’hauria de descartar en absolut la covardia. Les dues religions, islam i cristianisme, aspiren a la teocràcia i al combat per la fe —a la Sharia i la Yihad, en el cas de la primera. Però sembla haver una certa condescendència de l’esquerra amb les manifestacions públiques islàmiques, sense valorar-ne les conseqüències a mitjà i llarg termini. Es deixa el combat, miliar i ideològic (no sense contradiccions, és clar), en mans de la dreta i, curiosament, es combat més activament l’Església. Potser es pense que l’enemic de lluny és menys perillós que el de casa. Però dins de casa, tenim cada vegada més barbuts amb el barret blanc de randa al cap.

Alejandro VI ha dit...

He considerado procedente linkar este artículo.

http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,1607298,00.html

Aunque lo dudo, puesto que la parroquia habitual del colgajo que suele balancearse por aquí, pertenece al mundo intelectual, por tanto de letras y multilingüe, si alguien necesitase ayuda con el ingles, me ofrezco traducir resumiendo.

Anònim ha dit...

http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,1607298,00.html

Anònim ha dit...

sustituir la última palabra del link, "art" por lo siguiente:

article/0,9171,1607298,00.html

No se porque no permite insertar el link completo.

Ximo ha dit...

Interesantíssim article (incloses les referències als filòsofs Spinoza i Schopenhauer, i a la mecànica quàntica) que, tanmateix, no demostra gran cosa. Si de cas, aqueixa perplexitat que (en tant no s’arribe, si és que s’arriba alguna vegada, a saber totes les respostes) indueix molts pensadors a parlar com Einstein. «Tracte de penetrar amb els nostres mitjans limitats als secrets de la natura i trobarà que darrere de totes les lleis discernibles i llurs connexions, queda alguna cosa subtil, intangible i inexplicable. Veneració per aquesta força més enllà d’allò que podem comprendre és la meua religió. En aqueix sentit sóc, de fet, religiós». Són paraules que jo mateix puc acceptar. De fet, tant els catòlics com els jueus es mostraren contrariats amb aquestes explicacions; la seua concepció determinista s’assembla molt, en realitat, a l’acció de les mateixes lleis físiques. Fins i tot Stephen Hawking acceptava una certa compatibilitat entre l’existència d’un Déu creador i la comprensió científica de l’univers, a la seua obra anterior, Una breu història del temps.

He de donar-li les gràcies pel link. M’han cridat l’atenció aspectes que no recordava, com ara el caràcter de lluita generacional que adopten moltes posicions ideològiques. Tinc amics d’esquerres als quals els han sortit fills de dretes (i viceversa).

Finalment, voldria fer una reflexió sobre els ateus. Generalment, són gent tranquil·la; mai no els veurà vostè organitzant guinguetes com les organitzades, per exemple, pels grups ultracatòlics. De vegades, però, els entren les dèries combatives, per una mera qüestió de supervivència. Altrament, serien engolits per l’ambient imperant.

Ximo ha dit...

Ah, se m’havia oblidat dir-li una cosa. Respecte d'això de la Parroquia habitual del colgajo que suele balancearse por aquí He de corregir-lo: per ací és passeja poca gent, però curiosament, quan alguna entrada ha suscitat debat, han aparegut persones que discrepaven frontalment de les meues opinions. I se solen expressar en castellà. I no passa res! Faltaria més!