Una nova coalició nacionalista i d’esquerres

La darreres eleccions municipals i autonòmiques van propiciar el pacte entre els nacionalistes i Esquerra Unida (el segon des de l’adveniment de l’autonomia) amb el resultat de tots conegut. Naturalment, fou precís signar aquell pacte; altrament, ni Esquerra ni el Bloc hagueren tingut presència a les Corts Valencianes (Esquerra Unida hauria estat la nova víctima de la barrera del 5%). Els resultats electorals van quedar, però, molt lluny de la suma aritmètica dels vots obtinguts per uns i altres a les anteriors eleccions. En política dos i dos no solen sumar quatre. Sovint oblidem que el nucli dur d’Esquerra Unida està format pel PC. Ni els votants comunistes confien en el Bloc ni el votants nacionalistes confien en Esquerra. Això ja va quedar de manifest a Xàtiva fa uns anys, a les terceres eleccions municipals. I, per si no estava prou clar, les darreres eleccions mostraren que el Bloc era capaç de duplicar els vots en solitari mentre l’Esquerra Unida s’enfonsava.

En esclatar la crisi de Compromís pel País Valencià, moltes veus acusaren de deslleialtat el Bloc Nacionalista. Tenien fonament aquestes acusacions? Tot és opinable. Pense, però, que el Bloc no n’era responsable. EUPV, al nucli dur de la qual es troba el PC, que havia acceptat el pacte electoral a contracor, va ficar als futurs socis del Compromís unes condicions duríssimes d’assumir. El Bloc es véu obligat a signar les clàusules del pacte fent un gran sacrifici. S’arriscava a desmobilitzar el seu electorat, que no entenia, per exemple, que la llista castellonenca fos encapçalada per Esquerra (en aquesta circumscripció, el Bloc trau habitualment més vots que els seus socis del Compromís). La campanya electoral fou desastrosa. A la manca de liderat, s’ha d’afegir el temor del PC de quedar en minoria enfront dels diputats d’Esquerra i País (en aquell moment membres, no ho oblidem, d’EUPV) i del Bloc. Aquests temors, efectivament, es veieren confirmats pels resultats electorals. A partir de llavors, Glòria Marcos (la diputada que titllà de sicilians tots els valencians) va prendre unes decisions unilaterals en contra del parer majoritari del grup parlamentari (fins i tot del de les dues diputades d’Esquerra i País). Les baralles han acabat en una situació que els electors difícilment entendran.

D’una banda, Esquerra i País (ara Iniciativa del Poble Valencià, que pretenia mantenir els vincles amb l’estructura federal d’IU, s’ha separat de la coalició, al País Valencià, i s’ha aliat amb el Bloc Nacionalista (Joan Ribó s’ha adherit a aquest pacte) de cara a les pròximes legislatives. D’altra banda, Llamazares ha perdut el pols amb el nucli dur del PC i veu com Isaura Navarro encapçala la llista de Bloc-Iniciativa-Verds. En aquestes circumstàncies, EUPV perdrà, amb tota seguretat, l’escó que fins ara tenia a Madrid. Les coses no són tan greus per a la nova coalició, que de moment només aspira a consolidar-se com a tercera força a les Corts Valencianes. Per a IU, però, pot suposar la pèrdua de grup parlamentari propi. Es tracta d’unes perspectives força preocupants per a l’esquerra en general. Sens cap dubte, la descomposició d’EUPV minvarà el pluralisme ideològic i accentuarà la polarització del panorama polític valencià. El PP podria perpetuar-se indefinidament al poder.

Quant a Xàtiva, les coses tampoc no van a ser fàcils. El recolzament del grup local d’EUPV a la coalició Bloc-Iniciativa-Verds és una bona notícia. Evidentment, aquest recolzament no tindrà especials repercussions a les eleccions del pròxim dia 9. En vista de l’actual polarització, cal suposar que molts votants es decantaran pel vot útil. En realitat, la nova coalició juga altra lliga. Això no obstant, s’haurà de treballar de valent pensant en les pròximes municipals. La cosa no serà fàcil. S’hauran de refer moltes relacions trencades per la desconfiança, els malentesos i els personalismes. Caldrà elaborar unes propostes polítiques integradores i atractives per a l’electorat xativí. I sempre planarà la possibilitat que, com s’ha dit tantes vegades, dos i dos continuen sense sumar quatre. Queda, per tant, molta feina.

...

(publicat a Levante-EMV, el 22/02/08)