diumenge, 3 de febrer del 2008

Mostra d’erudició

“Mossèn Joan s’ha lamentat avui, des del púlpit, de l’actual inversió dels valors socials. Ha dit que la gent viu una sexualitat desenfrenada i que s’hauria de tornar a la moralitat d’èpoques passades.”, informa Somina. “A mi també m’agradaria tornar a èpoques passades”, tercereja Radaurí amb un somrís brètol. “Com?”, pregunten a l’uníson Rocabuix, Eiximona i Somina. Radaurí trau la vena erudita i inicia una llarga dissertació: “A l’època medieval, la sexualitat i les seues fantasies eren viscudes per tothom amb intensitat i plaer. En teoria, la religió considerava pecaminosos els plaers terrenals (en contraposició als gaudis celestials). En la pràctica, però, els homes i dones de l’Edat Mitjana, que havien de suportar una existència curulla de penalitats, feien cas omís dels sermons. Volien gaudir la vida tant com els fóra possible. I el plaer més assequible era el sexe”. “Tinc entès que eren temps molt foscos i que l’amenaça de càstigs terribles en dissuadia la gent”, interromp Rocabuix. “Els Penitencials –prossegueix Radaurí–, catàlegs medievals de càstigs que havien de complir els autors d’actes punibles (incest, homosexualitat, bestialisme...) demostren que la luxúria estava molt present entre els fidels. A la Biblioteca Nacional es conserva un manuscrit de procedència oriental, Speculum al ffoder, que recull tot un cúmul de sabers medievals sobre les relacions heterosexuals: receptes per a realitzar satisfactòriament el coit, positures per a fotre, beuratges per a augmentar la potència sexual... Les obres literàries (incloent-hi les de caire didàctic) també confirmen que la gent corrent practicava la sexualitat d’una forma que avui podríem considerar alliberada o desinhibida. Escriptors castellans com ara l’Arxiprest d’Hita o l’Arxiprest de Talavera, autor de El Corbacho, ho han narrat magistralment”. Radaurí s’atura, satisfet per l’atenció que li presta l’auditori. “Continua, continua!”, preguen Eiximona i Somina. Radaurí reprén el fil de la seua exposició: “Els documents matrimonials i els estudis demogràfics medievals indiquen que la gent es casava a una edat molt primerenca (la solteria perllongada s’implantaria a partir del segle XVI). Sovintejaven els adulteris, com demostra l’existència de nombrosos fills il·legítims. Les relacions sexuals eren civilment ben vistes, guardant algunes formalitats. Possiblement, aquesta tolerància obeïa a raons demogràfiques i econòmiques: convenia reemplaçar les persones que morien en guerres i epidèmies, a fi d’assegurar-ne la quantia i la percepció de les diverses exaccions que rebien nobles i eclesiàstics (censos, delmes, etc.). Els costums de clergues i monjos estaven absolutament relaxats. Llurs aventures sexuals eren freqüents (les monges, tot s’ha de dir, també van caure en la vida llibertina, però de forma més esporàdica). Fins ben entrada l’Edat Mitjana, el sexe i el celibat eren assumptes sense importància. De fet, resulta aclaparador el nombre de clergues, fins i tot coneguts papes de Roma, casats i amb fills. A Castella, el concubinat no es va prohibir fins a les Corts de Briviesca del 1387. El Traité de Polygamie Sacrée relata estadísticament el nombre de concubines que estaven lligades a eclesiàstics en les ciutats més importants de França, el cost del seu manteniment i el nombre de bastards”. Radaurí s’atura de nou. “Si això que acabes d’explicar és cert, no m’estranyen les enyorances del mossèn”, fa Rocabuix amb to burleta. “Que n’ets, d’animal! –exclamen les dues dones–. No veus que Radaurí s’ho ha inventat tot?”. Radaurí calla i encén una cigarreta amb cara de pòquer.