dissabte, 2 de febrer del 2008

Les enyorances d’alguns bisbes

Durant la legislatura que ara s’acaba, els pronunciaments polítics dels bisbes han seguit un crescendo progressiu que, de moment, ha culminat en una nota feta pública, la setmana passada, pel portaveu de la Conferència Episcopal. Amb aquesta nota, la jerarquia eclesiàstica tracta d’orientar el vot dels catòlics de cara a les pròximes eleccions del 9 de març. En poques paraules, els bisbes intenten d’influir en la campanya electoral. Res de nou. L’Església sempre ha intentat influir als resultats electorals. La novetat rau, en aquesta ocasió, en el sistema utilitzat: com que els púlpits tenen poca audiència, han decidit de traslladar les seues directrius al carrer i als mitjans de comunicació.

Diu la Conferència Episcopal, a la nota adés esmentada, que “No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo”. Aquest enunciat, que en principi podria semblar impecable, amaga, però, dues trampes: ni explica que s’entén per “recta” raó ni esmenta l’experiència històrica concreta en què ha de basar-se la moral cívica de l’Estat.

D’acord amb l’exegesi d’altres textos de la Conferència Episcopal, podem deduir que, segons els bisbes, la raó només serà “recta” si s’avé al dogma catòlic (segons el qual, l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni de les persones homosexuals serien moralment reprovables), la qual cosa mena a un cercle viciós: si la moral cívica s’aparta del dogma catòlic no està fundada en la recta raó; només una societat fundada en la moral catòlica estarà conforme amb la recta raó. Altre paràgraf de la nota dels bisbes dóna llum en aquesta qüestió: “Es preciso afrontar con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social. La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico”. Com veiem, sols els valors cristians garanteixen, segons els bisbes, la natura democràtica de l'Estat.

I quant a la segona trampa, quan els prelats citen l’experiència històrica del poble (espanyol, cal suposar) com a font de valors socials, semblen remetre’s a èpoques en què l’Església era ama absoluta de les pautes morals que, necessàriament, havien de seguir tots els súbdits (que no ciutadans) dels diversos pobles d’Europa. Respecte d’açò, només cal dir que els actuals règims de llibertats són la culminació d’una llarga lluita per llevar-se de sobre aquell jou eclesiàstic. El sector dels bisbes que enyora el passat, el franquisme per exemple, no està, per tant, en sintonia amb la societat actual, que rebutja majoritàriament els valors de l’antic règim. En realitat, la Conferència Episcopal agafa la figa pel capoll, perquè els valors fonamentals que regeixen la nostra societat ja estan arreplegats a la Constitució, que preveu diferents mecanismes per a fer fora de l’ordenament tot allò que contravinga el propi text constitucional. Altra cosa és que, de vegades, aquests mecanismes es puguen pervertir o no acaben de funcionar com cal.