dissabte, 2 de febrer del 2008

Olor de sagristia

Somina i jo vam comentar, l’altre dia, que Nyevetes està desconeguda. S’ha tornat molt beata. Ara, li ha entrat la dèria de fregar el terra de la parròquia tots els divendres. Li ho he contat a Rocabuix i m’ha semblat que l'assumpte no li estranyava gens. “Clar! Com que la teua amiga freqüenta massa l’església, mossèn 'Campanes' ha acabat trastocant-li el senderi!”, m’ha soltat. He continuat explicant-li que, dissabte, vaig trobar Nyevetes (acompanyada pel seu marit) a l’Albereda. Mentre la fèiem petar una estona, se’ns va acostar el mossèn, que, després de donar-nos els bons dies, volgué ficar cullerada a la conversa. Nyevetes es posà més erta que un fust i, fent botiges, va presentar Llibert, el seu home, al capellà. “Molt de gust, Llibert. No el coneixia de res... Com que no el veig mai...”, va dir el rector, somrient i arrossegant les quatre últimes paraules. Nyevetes i jo ens vam quedar més callades que una mòmia egípcia. Llavors, Llibert va contestar: “Perquè vol. Jo estic totes les vesprades al casino, fent-me un rebentat i jugant una partida de dòmino amb els amics. Vinga quan vulga. Salut!”. En sentir el meu relat, Rocabuix quasi es trenca de riure. Quan, per fi, ha deixat de tossir i d’esbufegar, ha sentenciat: “El Llibert n’estarà fins al capdamunt, amb tanta olor de sagristia”.