dilluns, 25 de febrer de 2008

Ciutadans “especials”?

Arran dels seus pronunciaments públics, diferents portaveus de la jerarquia catòlica han manifestat el seu desgrat per les reaccions del govern, que qualifiquen d’exagerades i poc respectuoses. Els bisbes al·leguen la seua condició de ciutadans normals, en plenitud de drets, el d’expressió entre d’altres, per a demanar que es respecten les seues orientacions al ramat cristià. Aquestes queixes, que semblen, en principi, molt assenyades, amaguen, en realitat, algunes fal·làcies. Els bisbes no són, com afirmen ells, ciutadans “normals"; són uns ciutadans “especials” obligats per les disposicions de tres instàncies distintes: una d’índole sobrenatural –han d’obeir Déu Nostre Senyor– i dues de ben mundanes –els ordenaments jurídics de l’Estat espanyol i del Vaticà–.

Deixant de banda les contrades celestials i baixant a les terrenals, constatem, en primer lloc, que els prelats ostenten el seu càrrec per decisió d’un monarca estranger, el cap d’estat del Vaticà, el papa de Roma. A més, alguns d’ells, els cardenals, formen part del reduït col·legi electoral encarregat d’elegir aqueix monarca. Què diríem, per exemple, de l’alt càrrec o de l’alt funcionari d’un estat estranger que volgués influir a la nostra presa de decisions polítiques? L’acusaríem, sens cap dubte, d’ingerència als nostres afers interns. Doncs alguns cardenals de l’església romana han fet exactament això: tractar d’influir a les nostres decisions polítiques en vespres d’una cita electoral.

Els bisbes podran objectar que no són súbdits vaticans. Podran explicar que aquestes analogies només es poden fer amb el nunci apostòlic, el qual mai no s’ha ingerit als afers interns de ningú (és més, ha convidat el president del govern a prendre un brou, com a mostra de la seua predisposició a la concòrdia). I s’hauran de consentir aquests planys dels bisbes. Al cap i a la fi, un demòcrata mai no els prohibirà que diguen el que vulguen (encara que les seues declaracions necessiten el nihil obstat de Roma). Ara bé, que un demòcrata siga titllat d’exagerat i d’irrespectuós, per rebatre les manifestacions bisbals, sembla un xic massa.

Pretendre que les declaracions de la jerarquia eclesiàstica no puguen ser rebatudes és inacceptable; als debats d’idees, essencials per a la democràcia, tots els participants han de poder argumentar lliurement. A més, quan s’addueix que un bon demòcrata ha d’acceptar les idees dels altres, s’incorre en una nova fal·làcia, aquesta vegada disfressada d’entimema: “Com que democràcia implica respecte, qui no respecta les idees dels altres no és un demòcrata”. La llibertat d’expressió, però, contradiu el fals raonament dels prelats: un demòcrata ha de respectar les persones, però no les seues idees (màxim si aquestes no són respectables); quan les idees dels altres no són mereixedores de consideració, han de ser combatudes frontalment (encara que de forma incruenta, és clar). I no mereix respecte la pretensió bisbal que tots els ciutadans, catòlics i no catòlics, acaten els dictats de la moral que propugna l’Església Catòlica.