Els crims comesos per uns i altres entre juliol de 1936 i finals de la postguerra —a la reraguarda bèl·lica i a tot arreu— tornen a ser actualitat. Crims hi hagué als dos bàndols contrincants. Cal aclarir, però, que els d’aquells que van anteposar la revolució a la defensa de la legalitat republicana ja van ser jutjats per tribunals franquistes, prescindint, en moltíssims casos, de les mínimes garanties processals; en canvi, les atrocitats comeses per la dictadura franquista encara romanen impunes. El bàndol vencedor a la contesa civil va compensar i honrar els seus (amb la col·laboració inestimable de l’Església Catòlica). La rehabilitació del bàndol vençut, pel contrari, arriba tard i mal; nombroses víctimes de la repressió feixista romanen encara a fosses comunes disseminades per cunetes i barrancs.
Que els fills i els néts d’assassinats i desapareguts durant el règim dictatorial tenen dret a conèixer on jauen les despulles dels seus familiars no ho discuteix pràcticament ningú. Qüestió distinta és la pretensió —quasi sempre lícita— de rehabilitar el record de pares i avis; la Llei de la Memòria Històrica declara il·legítims els tribunals franquistes, però no contempla l’anul·lació de les seues sentències. Aquesta llacuna de la llei obliga els afectats a instar individualment la revisió dels seus casos i a suportar la càrrega de la prova. I clar, estant així les coses, els descendents dels vençuts han acabat acudint a Garzón a demanar justícia.
Per què no ho haurien de fer? Han vist com el jutge ordenava la detenció de l’exdictador Augusto Pinochet, investigava les relacions de Henry Kissinger amb les dictadures del con sud americà durant la dècada dels setanta, imputava càrrecs de genocidi contra militars argentins per la desaparició de ciutadans espanyols, sol·licitava que s’alcés la immunitat al primer ministre italià Silvio Berlusconi, feia retrets al govern d’Estats Units per la detenció il·legal de sospitosos d’al-Qaida a la presó de Guantánamo i dictava orde de cerca i captura contra Osama bin Laden. Els familiars dels represaliats pel franquisme han degut pensar: «Nosaltres no serem menys».
A finals d’estiu, Garzón començà a demanar informació al Govern, a la Conferència Episcopal i a diferents ajuntaments amb la finalitat d’elaborar un cens d’afusellats, desapareguts i soterrats a fosses comunes a partir del cop d’estat de 18 de juliol del 1936. A la Costera, podria estalviar-se molta feina tirant mà dels estudis publicats. Hi ha almenys dos: República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939), de G. Ramírez Aledón i altres —editat per l’Ajuntament de Xàtiva—, i Víctimes mortals a la Costera (1936-1942), estudi sociològic de les víctimes a la reraguarda bèl·lica i la immediata postguerra, de V. Gabarda Cebellán —publicat a Papers de la Costera—. Aquests treballs han comptabilitzat perfectament, a la nostra comarca, les persones oriündes o residents assassinades tant pels republicans com pels franquistes.
Sembla, però, que Garzón vol anar més lluny; pretén iniciar una causa criminal contra els autors d’aquells fets. Era precisa aquesta actuació judicial? Jo crec que no; hauria estat necessària, això sí, una intervenció més decidida del parlament i del Govern a favor de les víctimes de la Guerra Civil. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport unànime dels partits, és a dir, amb el vot de tots els demòcrates. Una actuació institucional despullada d’ambigüitats hauria tingut, certament, uns efectes molt balsàmics.
Mentrestant, el sumari iniciat per Garzón no sembla tenir un futur massa prometedor. Se li amunteguen els problemes processals; en aquests moments, estan sotmesos a controvèrsia el principi d’irretroactivitat de les lleis, la qualificació del delicte, la possible prescripció, la competència del jutge, l’extinció de responsabilitat dels autors (molts d’ells ja morts)... Alguns d’aquests incidents processals han de ser resolts per la sala. I clar, coneixent la seua composició, és fàcil conjecturar que la instrucció té poques possibilitats de prosperar. Garzón pegarà moltes barretades, però no traurà res a carregador. De moment, ja ha patit un primer revés. Els resultats de la seua iniciativa acabaran sent, per tant, més simbòlics que pràctics.
Que els fills i els néts d’assassinats i desapareguts durant el règim dictatorial tenen dret a conèixer on jauen les despulles dels seus familiars no ho discuteix pràcticament ningú. Qüestió distinta és la pretensió —quasi sempre lícita— de rehabilitar el record de pares i avis; la Llei de la Memòria Històrica declara il·legítims els tribunals franquistes, però no contempla l’anul·lació de les seues sentències. Aquesta llacuna de la llei obliga els afectats a instar individualment la revisió dels seus casos i a suportar la càrrega de la prova. I clar, estant així les coses, els descendents dels vençuts han acabat acudint a Garzón a demanar justícia.
Per què no ho haurien de fer? Han vist com el jutge ordenava la detenció de l’exdictador Augusto Pinochet, investigava les relacions de Henry Kissinger amb les dictadures del con sud americà durant la dècada dels setanta, imputava càrrecs de genocidi contra militars argentins per la desaparició de ciutadans espanyols, sol·licitava que s’alcés la immunitat al primer ministre italià Silvio Berlusconi, feia retrets al govern d’Estats Units per la detenció il·legal de sospitosos d’al-Qaida a la presó de Guantánamo i dictava orde de cerca i captura contra Osama bin Laden. Els familiars dels represaliats pel franquisme han degut pensar: «Nosaltres no serem menys».
A finals d’estiu, Garzón començà a demanar informació al Govern, a la Conferència Episcopal i a diferents ajuntaments amb la finalitat d’elaborar un cens d’afusellats, desapareguts i soterrats a fosses comunes a partir del cop d’estat de 18 de juliol del 1936. A la Costera, podria estalviar-se molta feina tirant mà dels estudis publicats. Hi ha almenys dos: República i Guerra Civil a Xàtiva (1931-1939), de G. Ramírez Aledón i altres —editat per l’Ajuntament de Xàtiva—, i Víctimes mortals a la Costera (1936-1942), estudi sociològic de les víctimes a la reraguarda bèl·lica i la immediata postguerra, de V. Gabarda Cebellán —publicat a Papers de la Costera—. Aquests treballs han comptabilitzat perfectament, a la nostra comarca, les persones oriündes o residents assassinades tant pels republicans com pels franquistes.
Sembla, però, que Garzón vol anar més lluny; pretén iniciar una causa criminal contra els autors d’aquells fets. Era precisa aquesta actuació judicial? Jo crec que no; hauria estat necessària, això sí, una intervenció més decidida del parlament i del Govern a favor de les víctimes de la Guerra Civil. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport unànime dels partits, és a dir, amb el vot de tots els demòcrates. Una actuació institucional despullada d’ambigüitats hauria tingut, certament, uns efectes molt balsàmics.
Mentrestant, el sumari iniciat per Garzón no sembla tenir un futur massa prometedor. Se li amunteguen els problemes processals; en aquests moments, estan sotmesos a controvèrsia el principi d’irretroactivitat de les lleis, la qualificació del delicte, la possible prescripció, la competència del jutge, l’extinció de responsabilitat dels autors (molts d’ells ja morts)... Alguns d’aquests incidents processals han de ser resolts per la sala. I clar, coneixent la seua composició, és fàcil conjecturar que la instrucció té poques possibilitats de prosperar. Garzón pegarà moltes barretades, però no traurà res a carregador. De moment, ja ha patit un primer revés. Els resultats de la seua iniciativa acabaran sent, per tant, més simbòlics que pràctics.
...
(publicat a Levante-EMV, el 08/11/08)
2 comentaris:
BALTASAR GARZÓN
Y EMILIO BOTÍN.
Rafael del Barco Carreras
6-11-08. Noticia de relleno en Libertad Digital. El Supremo investiga si el Juez Garzón cobró del Banco de Santander, es decir, Emilio Botín, 2.000.000 euros por 10 conferencias en el Centro Rey Juan Carlos de la Universidad de Nueva York. Un año sabático del juez por Norteamérica, 2005-2006, olvidándose de un sumario contra Botín que no se investigará, se archivará, o ganará Botín, al igual que otros varios por miles de millones. Una decena larga de millones de las antiguas pesetas por hora de “rollo patatero”. ¿Tanto les interesa a los americanos lo que les pueda contar un juez surgido de un país fascistoide? Un Juez progre que archiva esqueletos y millones según convenga. Digo yo que de paso habría que investigar a sus “superiores”, porque un juez de instrucción en España comparte su inmenso Poder con una pirámide funcionarial. Nidos de mafiosas corrupciones.
La noticia pasa sin pena ni gloria, siendo más importante para el país, pues se trata de las "máximas estrellas" de los dos grandes poderes, Dinero y Justicia, que incluso la de la victoria de Obama. Y para mí, que he sufrido varias prevaricaciones con un banquero pagando a los jueces para que me cargaran el mochuelo, la noticia no radica en la posibilidad de que un rico soborne a un juez, o como en el caso Estevill, el juez y sus abogados le extorsionen, ¡eso es normal!, y en España desde el fondo de los siglos lo aseguran infinidad de refranes populares, para mí…la triste noticia radica en que los dos no estén detenidos en cualquier comisaría madrileña. No lo están, y mucho me temo…ni estarán. Ellos… o todos los de Libertad Digital que han publicado una noticia que pudiera ser falsa. Los dos, Botín y Garzón, tienen muchos enemigos, el inmenso poder que manejan los crea, y algún desaprensivo de la burocracia del banquero habrá falsificado pruebas, o un cretino de la Derecha sacado de la manga lo de las clases. Aunque es de advertir que cualquier riqueza acumulada por un juez sea de por si sospechosa, y al parecer Garzón es rico, y no por herencias. Tan sospechoso como que el banquero salga inocente de sus varios, archimillonarios, y tortuosos pleitos.
Garzón o Moreiras (ya nadie se acuerda de Moreiras, ver www.lagrancorrupcion.com), mala comparación, siempre me ha parecido mucho más inteligente Garzón, pero los dos rozan mis desgracias, y de lleno en demasiada gente que conocí en prisión.
No se me puede tachar de resentido si sigo esta historia, un poco morboso sí, pero la seguiré. Y en cuanto al banquero, que por un tiempo lo fuera de Javier de la Rosa, sacándoselo de encima, o eso dicen, antes que le provocará uno de sus socavones en el banco, también despierta mi interés. Y no gratuitamente, Botín no lo sabe, pero cuando por culpa de su amigo y sus jueces pasé tres años preventivo en prisión, al salir y rebuscar saldos de mis muchas y expoliadas empresas, en una agencia del Santander me amenazaron con llamar a la policía, y al contestarles que de acuerdo, el director y su segurata me empujaron hasta la calle. De haber saldo sería una insignificancia, y me olvidé, no así en la CAIXA que fui al Banco de España… y me pagaron. Hace veinticinco años, pero… nada ha cambiado… siguen los mismos… y el mismo Régimen o Sistema.
LOS JUECES Y
SUS EXCEDENCIAS.
Rafael del Barco Carreras
Para cursos, conferencias, o unas largas vacaciones por estrés o sin estrés. Pero lo curioso, que las encuentro en todos los jueces “estrella” y en los jueces corruptos. La de juez es una profesión con muchas excedencias. El juez Carlos Lorenzo-Penalva de Vega la gozó en el 80 para reordenar la fortuna de su esposa. Lo publicó años después EL PAIS en una reseña de su vida, ver Internet. Las excedencias también van parejas a los patrimonios de próximos o familiares, que en los cargos públicos corruptos se demostraría de adquisiciones durante el ejercicio del cargo. Los ejemplos son abundantes.
Es natural, figúrense un pelotazo de mil millones de pesetas, y no es exagerada la cifra si valoramos los personajes que pasan por los juzgados y salen sin apenas más rasguño que las molestas cámaras de televisión, ¡ofensa a su íntegra integridad! Y como esos personajes dominan bancos, sociedades, y cuentas cifradas en todos los paraísos fiscales, pues eso, una o cien y el juez de turno dispone por el ancho mundo de lo que jamás soñó. De todos los grandes banqueros pasados por los juzgados, a docenas acusados de delitos con cifras multimillonarias, solo Mario Conde acabó en la cárcel, aguando el “tercer grado” la ejemplar condena a 20 años. Otros jueces se lo han labrado despacio, con el goteo de opacos casos y sus “abogados amigos”, pues no todos los juzgados son competentes para “inmensas fortunas”. Es de suponer que a menudo se cuente con el “fiscal amigo”, aunque jamás se haya probado esa suposición.
Lógico y humano, cuentas repletas, que a diario pesan en la conciencia al entrar en el molesto juzgado donde el secretario u oficial iniciará el día con una interminable lista de incómodos asuntos y problemas. ¡Inaguantable! Y si el albañil o mecánico agraciado con una primitiva olvida las herramientas y se lanza a la buena vida hasta consumir su inesperada suerte, ¿por qué no, un juez?
Norteamérica, París, Miami, la vuelta al Mundo, un inolvidable año, o varios, o meses según lo amasado, que borrarán el tiempo de estudiante o paria en juzgados de pueblo, pero que también dejarán una muy profunda huella en las cuentas corrientes y sus tarjetas oro y platino. Cuando se está seguro de si mismo, y con un “juzgado rentable” esperando (plaza de su propiedad por titular) se dilapida demasiado.
Hay ahorradores, así la ultrajada esposa del abogado con Consulting Financiero Díaz Arias, compañero en Interior del célebre Enrique Vera, exhibió una lista de funcionarios y magistrados propietarios de apartamentos en los lujosos edificios “Four Ambassadors” y “Palace Condominium” en Miami, tema al que se pasó un tupido velo. Consultar también estos nombres y su sustanciosa historia en Google.
Los ha habido muy organizados preparando la causa, denuncia y solución, tarifada según posibilidades del cliente a estrujar, extorsionar o robar. Y para individuos recalcitrantes, negándose a pagar, o para sembrar terror en los citados a declarar, se secuestra, utilizando la cárcel de zulo, hasta recibir el pago, caso Piqué Vidal-Pascual Estevill. En este caso no hubo excedencias, al contrario, Pascual Estevill aprovechaba suplencias para aumentar ganancias. De “látigo de la burguesía catalana” lo tildó la progresista prensa barcelonesa. Dilapidaba en el Casino, y principesca vida, a la vista del Todo Barcelona. No creo que le gustaran las capeas y monterías. Olvidando su origen campesino se convirtió en hombre de refinados espacios cerrados.
Publica un comentari a l'entrada