Quina qualificació han de tenir, en definitiva, el crims del franquisme? D'acord amb l'opinió majoritària, s’han de considerar delictes de lesa humanitat —poden qualificar-se així prenent com a base el dret internacional consuetudinari, el convencional o el dret intern—. Com que l’article 7 de la Constitució del 1931 acceptava el dret internacional, els facciosos que es van alçar contra la legitimitat republicana —alguns dels quals és possible que encara sobrevisquen— no es poden beneficiar del règim de fet —no de dret— de què es van dotar. Les institucions del dret internacional haurien d’entendre’s, per tant, plenament vigents; l’amnistia de 1977, fos quina fos la idea del legislador, no afectaria els delictes consumats per la dictadura.
Aquesta conclusió ensopega, però, amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i amb un obstacle difícil de salvar: ha passat massa temps des de la Guerra Civil i la immediata postguerra, moment en què es van cometre els delictes, i la mort dels delinqüents ha extingit les responsabilitats penals. Només es podria actuar, si de cas, contra els repressors que encara sobrevisquen. Una acció genèrica, a més d'incomplir alguns requisits essencials de la justícia penal —existència d'imputats, immediatesa de les actuacions—, tindria efectes col·laterals; l’afront del retret o de la hipotètica sentència condemnatòria esguitaria unes persones, els descendents, que no tindrien res a veure amb els fets judicats (podrien desconèixer aquets fets; podrien fins i tot professar conviccions ideològiques distintes a les de llurs avantpassats).
I és que, ben mirat, la polèmica suscitada per la Llei de la Memòria Històrica està viciada per un error de fons. Tothom tracta d’establir equivalències entre dos conceptes diametralment oposats: història i memòria. La història aspira a ser objectiva, imparcial; en canvi, la memòria és, per definició, subjectiva. Els llibres d’història es fan amb la matèria prima que subministren les fonts i la documentació; la memòria es basteix amb records i somnis. La història és una creació col·lectiva; la memòria és producte de l’experiència individual. En sotmetre’s al mètode contradictori, les diferents visions de la història acaben confluint en una explicació dels fets prou ajustada a la realitat; tanmateix, la memòria, atrapada als paranys del subconscient, tendeix a donar explicacions fragmentàries o plenes de llacunes.
El veredicte de la història, sobre el període que va de 1936 fins a finals dels cinquanta, es coneix des de fa temps i mostra que l'intent de justificar les responsabilitats personals creà moltes llacunes en la memòria d’aquells que van protagonitzar els episodis més ominosos. Damunt, els "oblits" de la Transició proporcionaren la coartada perfecta als desmemoriats. L'amnèsia, que afectà gran part de la dreta conservadora i catòlica, també es va propagar entre jutges i magistrats. Esperar, per tant, que la justícia espanyola —un cachondeo, segons l’expressió feliç d’un conegut personatge— salde comptes amb la repressió franquista és demanar el sol i la lluna. Si no ho fan els polítics, com ho han de fer els jutges?
Aquesta conclusió ensopega, però, amb la jurisprudència del Tribunal Suprem i amb un obstacle difícil de salvar: ha passat massa temps des de la Guerra Civil i la immediata postguerra, moment en què es van cometre els delictes, i la mort dels delinqüents ha extingit les responsabilitats penals. Només es podria actuar, si de cas, contra els repressors que encara sobrevisquen. Una acció genèrica, a més d'incomplir alguns requisits essencials de la justícia penal —existència d'imputats, immediatesa de les actuacions—, tindria efectes col·laterals; l’afront del retret o de la hipotètica sentència condemnatòria esguitaria unes persones, els descendents, que no tindrien res a veure amb els fets judicats (podrien desconèixer aquets fets; podrien fins i tot professar conviccions ideològiques distintes a les de llurs avantpassats).
I és que, ben mirat, la polèmica suscitada per la Llei de la Memòria Històrica està viciada per un error de fons. Tothom tracta d’establir equivalències entre dos conceptes diametralment oposats: història i memòria. La història aspira a ser objectiva, imparcial; en canvi, la memòria és, per definició, subjectiva. Els llibres d’història es fan amb la matèria prima que subministren les fonts i la documentació; la memòria es basteix amb records i somnis. La història és una creació col·lectiva; la memòria és producte de l’experiència individual. En sotmetre’s al mètode contradictori, les diferents visions de la història acaben confluint en una explicació dels fets prou ajustada a la realitat; tanmateix, la memòria, atrapada als paranys del subconscient, tendeix a donar explicacions fragmentàries o plenes de llacunes.
El veredicte de la història, sobre el període que va de 1936 fins a finals dels cinquanta, es coneix des de fa temps i mostra que l'intent de justificar les responsabilitats personals creà moltes llacunes en la memòria d’aquells que van protagonitzar els episodis més ominosos. Damunt, els "oblits" de la Transició proporcionaren la coartada perfecta als desmemoriats. L'amnèsia, que afectà gran part de la dreta conservadora i catòlica, també es va propagar entre jutges i magistrats. Esperar, per tant, que la justícia espanyola —un cachondeo, segons l’expressió feliç d’un conegut personatge— salde comptes amb la repressió franquista és demanar el sol i la lluna. Si no ho fan els polítics, com ho han de fer els jutges?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada