dilluns, 3 de novembre de 2008

Expectatives que es veuran defraudades

Dilucidar si Baltasar Garzón és una estrella mediàtica o un paladí de la justícia universal resulta força complicat. Hi ha, però, certs aspectes de la seua personalitat més fàcils de copsar. El jutge mostra, per exemple, clares inclinacions jacobines i evidents simpaties per l’esquerra centralista (el 1993, va concórrer a les eleccions com a número dos de la llista socialista per Madrid, justament darrere de Felipe González). Res no impedeix, ja ho sé, que els jutges professen les conviccions ideològiques que vulguen, però la combinació de jacobinisme i esperit messiànic ha menat sovint el magistrat de l’Audiència Nacional a desfermar campanyes de persecució contra els moviments nacionalistes. En aquest sentit, cal recordar les seues accions contra grups independentistes catalans, en vespres de l’Olimpíada de Barcelona, i l’orde de tancar Egin, diari que s’editava en castellà i en llengua basca. La imparcialitat no figuraria, doncs, entre els atributs més característics del personatge.

Aquesta manca d’objectivitat, màxima virtut exigible a jutges i magistrats, duu a qüestionar la legitimat de Garzón —almenys la seua legitimitat moral— per a instruir una causa general contra el franquisme. En realitat, qui hauria d’haver ajustat comptes amb la dictadura no és cap jutge estrella, sinó el Congrés dels Diputats, amb el suport majoritari de tots els partits polítics, és a dir, amb el vot majoritari de tots els demòcrates. Perquè les actuacions de Garzón ja han tingut conseqüències no desitjades: han aixecat entre les víctimes de la Guerra Civil unes expectatives que es veuran defraudades ben aviat i han nodrit entre la militància de dretes les ànsies d’agitar vells fantasmes. Cal destacar, a més, les conegudes insuficiències tècniques del jutge; els defectes de sumaris instruïts per ell van provocar, per exemple, el fracàs d’una gran operació contra el narcotràfic gallec.