dijous, 13 de novembre de 2008

El gran banquer de la gran banca

«Està ben clar! El llenguatge dels gests és inapel·lable —fa Rocabuix—. Mireu com s’arrepapa al sofà, com es creua de cames i com es passa els dits polzes pels tirants. Exhibeix el posat d’un cabdill, la imatge de qui està acostumat a manar més que el rei, el president o el Papa de Roma. És el gran banquer de la gran banca. Ell mai no pren partit, ni acudeix a les convocatòries ordinàries de la cúria; hi envia un senescal. I si finalment gosa fer acte de presència, seu al centre del comitè i escolta les explicacions que li fa, amb actitud reverencial, el cap del consell superior de ministres». Radaurí tanca el Diari d’Informacions i diu: «Clar! Perquè el gran banquer és el comandant suprem, el qui pren les decisions estratègiques. De la tàctica, de les escaramusses borsàries, reiteratives i fastijoses, ja se n’ocupen els funcionaris de la Comissió Estatal Mercantil i altres organismes paral·lels. Aquests buròcrates no són ministres, ni han estat votats a cap elecció, però, com explica molt bé el meu compare Eduardo Galeano, decideixen, seguint les ordes del gran patró, el nivell dels salaris i de la despesa pública, les inversions i les desinversions, els preus, els imposts, els interessos, els subsidis, l’hora de sortida del sol i la freqüència de les pluges». Eiximona, que ha escoltat en silenci, pregunta: «¿I qui s’ocupa de les persones dependents, dels treballadors aturats i dels qui tenen problemes per a pagar la hipoteca?». Els dos amics guarden uns instants de silenci. «La Pia Almoina, la Societat Filantròpica i altres organitzacions semblants, laiques o clericals, que carreguen llurs despeses en una magra partida de l’erari públic destinada a obres de misericòrdia —contesta Radaurí mentre camina cap a la sortida de l’apartament—. Salut!».