El gran banquer de la gran banca

«Està ben clar! El llenguatge dels gests és inapel·lable —fa Rocabuix—. Mireu com s’arrepapa al sofà, com es creua de cames i com es passa els dits polzes pels tirants. Exhibeix el posat d’un cabdill, la imatge de qui està acostumat a manar més que el rei, el president o el Papa de Roma. És el gran banquer de la gran banca. Ell mai no pren partit, ni acudeix a les convocatòries ordinàries de la cúria; hi envia un senescal. I si finalment gosa fer acte de presència, seu al centre del comitè i escolta les explicacions que li fa, amb actitud reverencial, el cap del consell superior de ministres». Radaurí tanca el Diari d’Informacions i diu: «Clar! Perquè el gran banquer és el comandant suprem, el qui pren les decisions estratègiques. De la tàctica, de les escaramusses borsàries, reiteratives i fastijoses, ja se n’ocupen els funcionaris de la Comissió Estatal Mercantil i altres organismes paral·lels. Aquests buròcrates no són ministres, ni han estat votats a cap elecció, però, com explica molt bé el meu compare Eduardo Galeano, decideixen, seguint les ordes del gran patró, el nivell dels salaris i de la despesa pública, les inversions i les desinversions, els preus, els imposts, els interessos, els subsidis, l’hora de sortida del sol i la freqüència de les pluges». Eiximona, que ha escoltat en silenci, pregunta: «¿I qui s’ocupa de les persones dependents, dels treballadors aturats i dels qui tenen problemes per a pagar la hipoteca?». Els dos amics guarden uns instants de silenci. «La Pia Almoina, la Societat Filantròpica i altres organitzacions semblants, laiques o clericals, que carreguen llurs despeses en una magra partida de l’erari públic destinada a obres de misericòrdia —contesta Radaurí mentre camina cap a la sortida de l’apartament—. Salut!».