Es veia venir: Garzón ha llançat la tovallola. I clar, tenint en compte les expectatives que havien alçat les seues indagacions, la fugida ha enfonsat els ànims de totes les persones que havien confiat en ell. Dèiem, en un post anterior, que la decisió de jutjar la dictadura acabaria tenint uns resultats més simbòlics que pràctics. Ens equivocàvem; al capdavall, no els tindrà ni tan sols simbòlics. La pretensió de condemnar el franquisme en seu judicial ha resultat ser aigua en cistella. A Garzón, traït de nou pel vessant més impulsiu del seu caràcter, li ha mancat, per enèsima vegada, aquella discreció necessària per a dur a bon port qualsevol activitat jurisdiccional. Ara, la sortida del jutge suscita una pregunta: ha perdut vigència la controvèrsia política i jurídica desfermada per la seua decisió d’obrir una causa penal contra el franquisme?
Els detractors de Garzón afirmaven que els crims de la dictadura havien estat amnistiats el 1977 —no podien, per tant, ser perseguits—; els partidaris, en canvi, negaven l’efecte oclusiu d’aquella mesura de gràcia —l'objecte de la qual eren els delictes d’intencionalitat política—. La discussió girava al voltant d’un tema polèmic: Garzón entén que els crims del franquisme no poden ser qualificats de delictes polítics; la Fiscalia, amb ambigüitat calculada, accepta llur tipificació com a delictes comuns. Si les coses fossen així, no hi hauria motiu de gran discrepància; els delictes de segrest, per exemple, no prescriurien mentre no apareguen els cossos de les víctimes. Ara bé, Garzón no seria competent per a perseguir-los.
El jutge ho ha reconegut tàcitament. Amb el seu acte d’inhibició, s’ha avançat a un previsible correctiu de la sala, que l’anava a declarar incompetent, i ha diferit el cas als jutjats territorials. S’ho podria haver pensat millor, perquè ara els familiars de les víctimes queden en una situació molt complicada: hauran de demanar la rehabilitació dels seus avantpassats i l’obertura de les fosses de forma individual; els diferents jutjats dictaran, amb tota seguretat, resolucions contradictòries —ja ho estan fent—; els afectats es veuran obligats a recórrer moltes d’aquestes resolucions; els recursos es dilataran en el temps; finalment, la rehabilitació de les víctimes podria arribar —si arriba— quan ja hagen passat cent anys des de la comissió dels delictes que volia jutjar el magistrat de l’Audiència Nacional. Heus ací el resultat de la seua megalomania.
Així les coses, hauria estat més lògic —com no s’han cansat de repetir moltes persones— que el parlament i el govern hagueren assumit de forma més clara i rotunda la reparació d’unes injustícies que es van cometre fa tres quarts de segle. S’haurien d’haver acordat almenys cinc iniciatives: permetre la consulta lliure de tots els arxius administratius, militars i policials, anul·lar les sentències dels tribunals franquistes, reposar les víctimes de la repressió a les ocupacions o als càrrecs de què van ser despullades injustament (ni que siga simbòlicament), lliurar-los les indemnitzacions corresponents i obrir les fosses on encara jauen nombroses persones desaparegudes.
Els detractors de Garzón afirmaven que els crims de la dictadura havien estat amnistiats el 1977 —no podien, per tant, ser perseguits—; els partidaris, en canvi, negaven l’efecte oclusiu d’aquella mesura de gràcia —l'objecte de la qual eren els delictes d’intencionalitat política—. La discussió girava al voltant d’un tema polèmic: Garzón entén que els crims del franquisme no poden ser qualificats de delictes polítics; la Fiscalia, amb ambigüitat calculada, accepta llur tipificació com a delictes comuns. Si les coses fossen així, no hi hauria motiu de gran discrepància; els delictes de segrest, per exemple, no prescriurien mentre no apareguen els cossos de les víctimes. Ara bé, Garzón no seria competent per a perseguir-los.
El jutge ho ha reconegut tàcitament. Amb el seu acte d’inhibició, s’ha avançat a un previsible correctiu de la sala, que l’anava a declarar incompetent, i ha diferit el cas als jutjats territorials. S’ho podria haver pensat millor, perquè ara els familiars de les víctimes queden en una situació molt complicada: hauran de demanar la rehabilitació dels seus avantpassats i l’obertura de les fosses de forma individual; els diferents jutjats dictaran, amb tota seguretat, resolucions contradictòries —ja ho estan fent—; els afectats es veuran obligats a recórrer moltes d’aquestes resolucions; els recursos es dilataran en el temps; finalment, la rehabilitació de les víctimes podria arribar —si arriba— quan ja hagen passat cent anys des de la comissió dels delictes que volia jutjar el magistrat de l’Audiència Nacional. Heus ací el resultat de la seua megalomania.
Així les coses, hauria estat més lògic —com no s’han cansat de repetir moltes persones— que el parlament i el govern hagueren assumit de forma més clara i rotunda la reparació d’unes injustícies que es van cometre fa tres quarts de segle. S’haurien d’haver acordat almenys cinc iniciatives: permetre la consulta lliure de tots els arxius administratius, militars i policials, anul·lar les sentències dels tribunals franquistes, reposar les víctimes de la repressió a les ocupacions o als càrrecs de què van ser despullades injustament (ni que siga simbòlicament), lliurar-los les indemnitzacions corresponents i obrir les fosses on encara jauen nombroses persones desaparegudes.
2 comentaris:
Aleshores, Ximo, què penses? Que els crims del franquisme eren delictes comuns? Comparteixes, en eixe cas, l'opinió que no calia jutjar la dictadura franquista?
La repressió franquista, perfectament planificada, buscava l'eliminació sistemàtica de tots els adversaris. Només pot ser titllada, per tant, de crim contra la humanitat. Caldria haver jutjat els autors de la barbàrie? Sí, però crec que s'arriba tard. En aquests moments, només es pot aspirar a un judici polític en seu parlamentària. La immensa majoria dels tribunals espanyols estan en mans de jutges i magistrats absolutament conservadors (en realitat, alguns d'ells pertanyen a la dreta reaccionària pura i dura). Quant a l'actuació del jutge Garzón, el temps dirà si ha servit d'alguna cosa o, pel contrari, ha "cremat" qualsevol expectativa de justícia per a les víctimes del franquisme.
Publica un comentari a l'entrada