Saber oblidar "de vegades"

Molta polseguera ha aixecat un discurs de monsenyor Rouco Varela, dirigit al plenari de la Conferència Episcopal Espanyola. Al cardenal li han plogut nombroses acusacions d’hipocresia des de diferents àmbits. Les paraules que han provocat major controvèrsia són aquestes: «És necessari conrear l’esperit de reconciliació, sacrificat i generós, que presidí la vida social i política als anys anomenats de la transició a la democràcia. De vegades és necessari saber oblidar. No per ignorància o covardia, sinó en virtut d’una voluntat de reconciliació i perdó veritablement responsable i forta, buscant una autèntica i sana purificació de la memòria. Danya greument la concòrdia social el desig d’algunes persones de buscar en fosses comunes o cunetes d’Espanya restes de llurs familiars. Als joves se’ls ha d’alliberar, el més aviat possible, dels llasts del passat, no carregant-los amb velles rivalitats i rancúnies, sinó ajudant-los a enfortir la voluntat de concòrdia i amistat». Els detractors de l’arquebisbe denuncien la doble vara de mesurar que suposa, d’una banda, postular la beatificació de 977 catòlics assassinats entre 1934 i 1938 (i s’anuncia la imminent pujada als altars de 500 més) i, d’altra, negar el pa i la sal als familiars de les 120.000 persones desaparegudes, víctimes de la repressió franquista. Jo no tinc tan clar, però, que Rouco siga literalment un hipòcrita. Ho seria si prediqués el contrari del que pensa. Segons el meu parer, el cardenal està plenament convençut d’allò que diu. Un observador imparcial que guaités l’enfrontament dialèctic al rogle ibèric podria pensar que els bisbes, que formen part d’un dels bàndols rivals, actuen com a jutge i part. Els prelats, però, no veuen així les coses; creuen estar au dessus de la mêlée. Es consideren àrbitres imparcials al contenciós secular que es lliura a la pell de brau. I convençuts com estan de jugar aqueix paper arbitral per decisió inapel·lable de la divina providència, han decretat que només uns, els bons, han de ser honrats —els altres, els dolents, han de ser excomunicats—. Fixeu-vos en les paraules de Rouco: no diu que calga oblidar sempre, no; diu que «és necessari saber oblidar de vegades». En qualsevol cas, monsenyor Rouco s’equivoca (com s’equivoquen els protagonistes, els còmplices i els encobridors dels capítols més execrables de la història): qui no recorda el passat està condemnat a repetir-lo. Els bisbes no se senten al·ludits, però, per aquesta mena s'admonicions. I quan se’ls fa notar com és de sospitós que els bons siguen precisament els seus adeptes, contesten amb un somriure ample: «Per a nosaltres, totes les ovelles, fins i tot les descarrilades, són filles del Senyor; Ell proveirà».