dissabte, 22 de novembre de 2008

Agarrant-se a una paret llisa

L’historiador i portaveu local d’Esquerra Unida, Miquel Lorente, ha trobat l’acta d’una sessió plenària de l’Ajuntament de Xàtiva, celebrada l’11 de desembre del 1946 (fa 62 anys), en què s’acordà convertir el general Franco —«Caudillo y Salvador de España»— en alcalde honorari i perpetu, i fill adoptiu i predilecte de la ciutat. Presidia la corporació, en aquell moment, Rafael Lluch Piñana. El nomenament es justificà «en atención a los elevados méritos contraídos ante la Nación y ante la Historia, que le han hecho merecedor de la imperecedera gratitud de todos los españoles amantes de su patria».

Encara que fos desconeguda la seua celebració, la notícia d’aquest acte de vassallatge no hauria de sorprendre ningú. Honors semblants li foren dedicats, en nombrosíssimes viles i ciutats de l’Estat, a Franquito —com li agradava dir a Sanjurjo—. «Interpretando el sentir unánime de todos los componentes de la corporación», afirmava l’acord municipal. No sé vostès, però jo m’imagine aquells facciosos pegant cops de taló i alçant el braç a la romana, mentre prenien la hipòcrita decisió. Hipòcrita, sí; perquè acte seguit, en un dels saraus organitzats pel Casino Setabense o El Palasiet, es riurien bona cosa contant els acudits de Queipo de Llano i Mola. Paca la Culona i Miss Canarias, eren alguns dels qualificatius que dedicaven al tirà.

No, no és cosa de broma. Avui sabem que aquella confraria de militarots fou responsable d’una repressió terrible, amb presoners morts de tisi o septicèmia en presidis immunds, xiquets furtats a les seues mares —moltes d’elles, executades després del part—, 120.000 cadàvers soterrats a fosses comunes i cunetes perdudes... I ens hem assabentat, també, que el director d’aquell sindicat del crim continua sent alcalde honorari i perpetu, i fill adoptiu i predilecte de Xàtiva. I també ens hem assabentat d’allò que pensen al respecte els membres de l’equip de govern. «No estamos ahora para mover ese tipo de asuntos», ha dit el nét de Vicente Parra Servet, l’últim alcalde republicà de la ciutat (que hagué de marxar exiliat a Algèria en acabar la Guerra Civil).

Altre regidor, Marcos Sanchis, ha dit: «No es prioritario. Hay cosas más importantes, como por ejemplo dar solución a las casas que se están cayendo». Home! Això són ganes d’agafar la figa pel capoll. Retirar-li al dictador el títol de fill predilecte és, si hi ha voluntat política de fer-ho, cosa de cinc minuts (el temps que costa de llegir l’acord en un plenari i votar-lo a mà alçada); en canvi, vetllar per l’estabilitat d’un immoble és infinitament més laboriós, a jutjar pel temps que li està costant a l’Ajuntament de trobar una solució per als habitatges del Barri del Carme.

I de tot açò, què diu el nostre alcalde d’alcaldes? «Nunca hay que mirar hacia atrás; hay que mirar hacia adelante», diuen que ha dit. Una afirmació com aquesta (una mentida piadosa, perquè l’autoritat local ha mirat enrere sempre que li ha convingut), explica perfectament la reacció de la dreta cada vegada que surten a la palestra assumptes relacionats amb la nostra història recent. Com que els records són, per definició, subjectius, la nostra memòria, guiada per un mecanisme perfectament descrit pels psicoanalistes, sol evocar un passat ple de llacunes. La memòria de les persones que intervingueren en algun episodi de l’etapa històrica compresa entre la proclamació de la República i l’acabament de la dictadura franquista ha seguit, sovint, camins molt divergents respecte dels fets històrics comprovats.

La memòria de la dreta està plena de llacunes. I clar, com que els desmemoriats, agarrats a la paret llisa de la “modèlica” Transició Democràtica, voten massivament el PP, aquesta formació política no està disposada a “obrir velles ferides”. Esperar, per tant, que declare Franco persona non grata és demanar-li massa. Tanmateix, no estaria mal que la dreta, d’una vegada per totes, abjurés del franquisme. Adquiriria el pedigreé democràtic que li falta i es llevaria un pes de damunt. Tindríem per fi una dreta homologable. Els populars xativins tenen, per tant, una magnífica ocasió per a estar a l’altura de les circumstàncies.

(publicat a Levante-EMV, el 22/11/08)

1 comentari:

Paco ha dit...

Fes-li una ullada

www.arina-vesta.blogspot.com/