Homenatge a Pep Gimeno "Botifarra"

L’Associació d’Amics de la Costera establí, l’any 2002, el Premi Amics de la Costera a la Defensa del Patrimoni Comarcal, de periodicitat biennal. Volíem premiar aquelles persones o entitats que s’hagueren distingit en la defensa del nostre patrimoni cultural i natural, entès en un sentit ample, perquè englobaria no sols els elements materials (elements històrics artístics o arquitectònics) sinó també allò que hem convingut a nomenar patrimoni immaterial (entre els elements dels qual figura, necessàriament, la llengua i la cultura tradicional del nostre poble, amb totes les seues manifestacions etnològiques o folklòriques). Li vam encarregar a l’amic, soci i artista de prestigi reconegut, Manuel Boix, la realització del guardó, una petita escultura, un xiquet caminant, que simbolitza el camí del nostre poble i l’esperança en un avenir millor que haurien de protagonitzar les generacions més joves.

Pel febrer del 2003, celebràrem la primera edició d’aquests premis. El primer guardó fou lliurat a Joan Albelda, rector de Montesa. Premiant-lo, premiàvem un grup de gent que havia treballat de valent per recuperar els elements més valuosos del llegat històric de la vila. Aquest grup impulsà la rehabilitació de l’església parroquial i la casa abadia, la restauració dels elements artístics de la parròquia (les taules, el transsagrari, l’orgue barroc..), la creació d’un museu local... A la següent edició, concedírem el Premi Amics de la Costera a l’Associació 9 d’Octubre del Genovés. Aquesta associació s’havia distingit per la seua defensa de l’antiga església del Genovés. Havia lluitat aferrissadament per evitar la seua desaparició. Els integrants de 9 d’Octubre també col·laboren, no ho hem d’oblidar, a la campanya "Salvem el Puig".

I, com que estem convençuts que el nostre guardó el prestigien les persones i entitats que el reben, enguany hem decidit de donar l’escultura de Manuel Boix a Pep Gimeno. Hem volgut premiar, en aquesta ocasió, el treball d’una persona que s’ha distingit en la recuperació i conservació d’un element cabdal del nostre patrimoni immaterial: els cants tradicionals. Pep no sols els ha recuperat; els ha donat vigència, quelcom que, fins fa poc, no podíem somniar ni els més optimistes. Veritablement corprèn el ressò que ha assolit el fenomen “Botifarra”: sorprèn el número d’exemplars venuts del seu primer CD, l’eco aixecat entre la gent jove, el número d’actuacions al País, a Catalunya, a França, a Itàlia. Se’ns empara l’admiració. Algú podia sospitar, fa uns anys, que un humil cantaor d’albaes esdevindria un fenomen de tanta magnitud?

Pep, nascut al barrí de l’antiga jueria de Xàtiva, ara fa 48 anys, al si de la família “Botifarra”, en fa trenta que es dedica a la cançó tradicional. Començà a cantar als catorze anys, en recuperar-se les albaes del carrer Puig, als primers anys de la Transició. A Pep ja li agradava cantar, però, des de molt abans. Com ell mateix ha dit, la seua àvia, Otília Borredà, la “Picaeta” de Benigànim, li havia ensenyat molts romanços i cantilenes. Més endavant, per suggeriment d'un amic, va entrar a formar part del grup Sarau, de la Llosa de Ranes, amb el qual enregistrà un disc excel·lent, Balls i cançons de la Costera, fruit d'un llarg treball de recerca per tota la comarca. La colla de gent que formava Sarau es dedicava a la investigació del folklore comarcal: fandangos, malaguenyes, jotes, granaïnes, cants de batre... Alguns d’aquests cants havien arribat a la Costera amb la gent d’Andalusia que, a principis del segle XX, hi transitava quan venia a València, a treballar al camp. Es van arreplegar cançons a Canals, a Rotglà, a Moixent, a Montesa, a Vallada, a la Font , a Barxeta, al Genovés, a la Llosa, a Xàtiva.

Altres dels cants que interpreta Pep vénen de temps molt antics. És el cas de la Dansa de vetlatori, cantada i ballada quan moria un albat. En finir un nen menor de quatre anys, era costum de fer una gran festa (amb menjar, beguda i ball en honor de l’angelet difunt); hom creia que així la seua ànima marxava al cel. Bé que la Inquisició les va prohibir al segle XIX (durant el regnat de Ferran VII), aquestes festes continuaren celebrant-se de forma clandestina. A la Costera, el darrer vetlatori es va celebrar l’any 1924, a la Llosa de Ranes. Hi va ballar la dansa el pare de la tia Pepica la “Soldaeta”, la qual li ho va contar a Pep. En aquell vetlatori, el ballador, de 14 anys, havia dansat en morir la seua germana Iluminada. A molts pobles, era costum de soterrar l’albat a l’interior de casa, darrere de la porta (llavors, les cases tenien pis terrer). En algunes poblacions (a l’Olleria, per exemple), el dia de les primeres comunions, les famílies benestants embolicaven l’albat amb un llençol per tal que els combregants el portaren, abillats amb unes cintes, al cementiri. Doncs bé, quan “Botifarra” interpreta una Dansa de vetlatori, la seua veu ens remet a tradicions molt antigues, presents a diferents llocs de la Mediterrània. Diverses excavacions arqueològiques efectuades, per exemple, a la Magna Grècia (al sud d’Itàlia), han mostrat com els infants que morien a les colònies gregues en una edat molt tendra eren soterrats al pati de casa, a fi que romangueren lligats a la família, sobretot a la mare.

El treball de recerca també ha permès a Pep de conèixer i de fer amistat amb els darrers cantadors i cantadores tradicionals, dels quals ha rebut un mestratge decisiu a l'hora de formar la seua personalitat com a intèrpret de repertoris de tradició oral. Molts d'aquells cantadors han mort ja, però Pep encara els recorda amb emoció: La tia Rosario de Canals (que encara tenia, als noranta-dos anys, molta gràcia per a tocar les postisses) li ensenyà el Dotze i u; la tia Blanca la “Resadora” li cantà jotes; la tia Milieta de Barxeta li cantà les jotes de quintos i la malaguenya; el tio Vicent el Moreno, de Torrella, li ensenyà el Romanç de Sant Vicent Ferrer; la tia Delfina del Genovés (la “Despullà” del Genovés) li va ensenyar La valencianeta... Pep ho gravava tot en una cinta i després s’ho aprenia.

Arribats ací, prendrem prestades unes paraules de Josep Vicent Frechina: "Quan Pep Gimeno es posa a cantar, una veu clara com l’alba s’aixeca amb unes notes infinites que ens tornen aqueix sentiment col·lectiu de pertinència i d’amor a la terra i a la cultura tradicional que ens identifica. La veu de Pep sona a horta i a secà, a sèquia i a bancal, a nit d’agost i a meló d’Alger. Quan canta Pep, callen les txitxarres, s’aturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga l’aspror de la terra i les basques de l’oratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens en fa sentir profundament identificats".

L’èxit assolit per Botifarra no ha eliminat (només se l’ha de sentir parlar) la senzillesa d'aquell jove i humil cantaor d’albaes. Des de l’època de Sarau, Pep no ha deixat de col·laborar amb tota mena de grups de danses, amb una predisposició i generositat que palesen la seua bonhomia. A més de Sarau, ha col·laborat amb l'Escola de Danses de Xàtiva, amb el grup Canyamars de Canals, amb el Grup de Danses Sant Jordi d'Alcoi, amb gent de la Llosa de Ranes, de Ròtova, de Cocentaina, d'Alzira, de Carlet, d'Ontinyent, de l'Olleria... És cert, com ha dit algú, que les lletres tradicionals (de vegades delicades, de vegades grolleres, sovint eròtiques o còmiques, però sempre sublims en la seua senzillesa insuperable) interpretades per Pep, acompanyat per Lola Tortosa i la rondalla, són la crònica d’una societat que ja ha desaparegut. No és menys cert, però, que “Botifarra” ha sabut actualitzar el llenguatge del cant d’estil. Recordem, per exemple, la Jota de Xàtiva, amb lletra de Feliu Ventura:

Dos alcaldes es barallen / per un hortet que tinc jo / per a fer xalets de luxe / i plantar-me un camp de golf.

Voldríem, finalment, acabar aquestes paraules dient el següent: Pep, et volem, t’admirem i, com pots comprovar aquesta nit, ets profeta a la teua terra.

(paraules pronunciades durant el llirament del Premi Amics de la Costera a Pep Gimeno, el 25/04/08)