dissabte, 5 d’abril de 2008

Lliçons d’italià

Fa tres dies, Radaurí ha tornat d’un viatge per Itàlia. Des de llavors, parla i no acaba del país de la bota. «Quina regió has visitat?», pregunta Eiximona. «Calàbria! Ha anat a visitar uns coneguts de la ‘Ndrangheta i de la Camurra», intervé Rocabuix amb un somrís brètol. «Doncs no», replica Radaurí amb gest displicent. «He recorregut la Magna Grècia, a la Pulla, i la Basilicata, terres de vinyes i d’oliveres, de pobles blancs i de construccions amb pedra seca». Eiximona mira per la finestra i sospira amb posat somniador: «El taló de la bota! Deu ser molt bonic». Després, girant-se cap a Rocabuix, anuncia amb determinació: «M’abelliria molt d’anar-hi aquest estiu!». Ell es fa el desmenjat i continua llegint el Diari d’Informacions. «Si no vols anar, digues-m’ho i em buscaré altra companyia», proclama ella amb cara d’enuig. «Amiga meua, primer et convé d’aprendre una mica d’italià», talla Radaurí amb esguard malèvol. «Ací tens una frase que ni pintada: Se tutti i cornuti portassero un lampione, mamma mia che illuminazione!». Hi ha uns segons de silenci. «M’ha semblat sentir la paraula cornut?», interroga Rocabuix alçant-se del sofà. «T’ho he dit moltes vegades: ets un analfabet; has d’aprendre idiomes! –crida Radaurí des de la porta–. Salut!». Eiximona, que és a punt de riure, marxa cap al terrat.