dissabte, 5 d’abril de 2008

Fins al dia que les granotes crien pèl

Sovint, s’obliden els orígens de la democràcia. El sistema democràtic es va inventar a l’antiga Grècia. Les ciutats hel·lèniques conegueren primer els règims aristocràtics. Més tard, durant el segle VI aC, aparegueren els tirans, nobles que, apartant-se dels seus orígens aristocràtics, encapçalaven (durant un temps de crisi i de canvis socials) governs que avui podríem denominar populistes. Com que els tirans accedien al poder de forma il·legítima (sovint amb l’ús de la força), procuraven conservar certes formalitats i s’esforçaven a conduir una política econòmica favorable als interessos del poble i de les classes més desfavorides, i també a impulsar la tasca cultural, construint monuments públics i instituint festes religioses i certàmens literaris. En general, els règims tirànics eren, per tant, més avançats que els aristocràtics. Finalment, les polis (πολις) gregues instauraren els primers governs democràtics. S’ha de recordar, però, que aquells governs d’homes lliures manaven en una societat basada a l’esclavisme, és a dir, només una minoria de persones (homes, és clar) participava democràticament al govern de les ciutats.
xx
Han passat vint-i-cinc segles i les nostres ciutats, que són les hereves d’aquelles polis gregues, continuen governades per les classes benestants. La ciutat continua sent l’espai on es poden fer bons negocis. Per tal d’amagar les seues intencions, els actuals gestors municipals fan com els tirans Polícrates de Samos o Periandre de Corint: adornar carrers i construir fonts públiques. I clar, augmenten les crítiques al funcionament de les formes democràtiques de govern. Es diu que no permeten la participació de tota la ciutadania als afers públics, que no garanteixen l’elecció dels millors, que només serveixen per a l’enriquiment d’una minoria... En realitat, aquestes crítiques, si no van seguides de la reflexió i de l’acció adients, pequen d’ingenuïtat o d’inoperància. És clar que la democràcia mai no ha garantit l’elecció de les persones dotades de majors qualitats morals o de més instrucció. La democràcia només garanteix que els ocupants del poder no seran desallotjats d’ell per mitjans violents. Unes eleccions les pot guanyar tranquil·lament qualsevol demagog (la demagògia, per cert, també es va inventar a l’antiga Grècia).
xx
A Xàtiva, per exemple, els qui es burlen de la ignorància o de la incultura de l’alcalde farien millor d’estudiar la forma de desallotjar-lo democràticament del poder. Vistos els resultats de les darreres eleccions, fa l’efecte que Rus romandrà a la poltrona municipal fins al dia que les granotes crien pèl. S’hauria d’aclarir si els ciutadans de Xàtiva (i, per extensió, els de tot el País) estan a favor dels canvis polítics. Sembla que la classe mitjana, la franja social majoritària del País, enlluernada pel benestar material, per la cultura del consum, pel vedell d’or en definitiva, no percep la urgència de canviar res. I encara més, una part important dels electors que voldrien cares noves a les institucions no confia en els socialistes. Aquestes primeres conclusions provisionals obliguen a fer-se les mateixes preguntes que ja es plantejaven després de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. Per exemple, està la gent encantada amb la política urbanística del Partit Popular?
xx
Caldrà repensar els postulats amb què es presenta l’esquerra a les conteses electorals. Alguns tenim, per exemple, la convicció que l’esquema tradicional de lluita de classes ja no respon exactament a la realitat actual (ja no existeix el moviment obrer tal com l’entenien les anàlisis marxistes clàssiques). Si la composició de la societat ha canviat, quins grups socials podrien sostenir opcions polítiques de progrés? ¿Les organitzacions de l’esquerra clàssica poden seguir sent, sense enllestir una profunda renovació, l’expressió electoral d’aqueixos grups socials? Els programes electorals que propugnen els partits nacionalistes i d’esquerres connecten amb els interessos de l’electorat? La composició de les llistes electorals combina de forma adequada els elements de liderat, renovació i capacitat de gestió que esperen els ciutadans de les nostres ciutats? Són moltes preguntes, però qui vulga renovar el govern local haurà d’anar responent-les a poc a poc. Queden tres anys per davant.
xx
(publicat a Levante-EMV, el 05/04/08)

1 comentari:

ml ha dit...

Ximo

està molt bé aquest article, m'agradat