dilluns, 21 d’abril de 2008

El “partit”

Les perversions del llenguatge són força curioses. Fins a la Transició Democràtica, el “partit” per antonomàsia era el PC; les altres formacions polítiques semblaven no existir. Però clar, ha plogut molt des de l’adveniment de la democràcia. Ara, el “partit” per antonomàsia és el PSOE, del qual molts pressuposen, faltaria més, un caire indiscutiblement esquerrà. Per quina via arriben a aquesta conclusió? Per la via sil·logística de la petició de principi: el PSOE és d’esquerres perquè la seua massa d’afiliats també ho és i els seus afiliats són d’esquerres perquè militen en un partit d’esquerres. D’açò, la gent normal en diu un cercle viciós o un peix que es menja la cua. Però com que aquest cercle viciós ha estat repetit mil vegades, els seus termes han acabat convertint-se en dogma de fe, en axioma que no cal demostrar. I clar, un cop establert el principi indiscutible que el “partit” és d’esquerres, els seus dirigents poden propiciar, sense cap problema, iniciatives com ara l’entrada d’Espanya a l’OTAN; qualsevol actuació es justifica com una tàctica necessària subordinada a la consecució d’objectius estratègics superiors.
--
Les coses, però, no són sempre com u desitjaria que fossen; sovint, la realitat contradiu les formulacions sil·logístiques que tracten d’emmascarar-la. Des de Ricardo García Damborenea a José Bono, passant per Rosa Díez i d’altres antics o actuals militants socialistes, el Partido Socialista Obrero Espanyol ha tingut sovint entre les seues files personatges la trajectòria ideològica dels quals sembla més pròxima a la dreta que a l’esquerra. Ja als seus inicis, el PSOE i la UGT van pactar (de forma conjuntural, si és vol) amb la Dictadura de Primo de Rivera. Alguns diran, amb raó, que això ja és història passada, com també ho és la retirada de la definició marxista del partit, en un congrés extraordinari celebrat l’any 1979 (mesos després del XXVIII Congrés, en què no havia prosperat el primer intent de retirada). Hi ha, però, actuacions més recents que posen en qüestió el caràcter presumptament esquerrà del “partit”.
--
La política socialista de pactes, per exemple, ha propiciat més d’una vegada que governs locals o autonòmics anessin a parar a mans del PP. Són recents els esdeveniments que van envoltar la formació de govern a la comunitat autònoma de Navarra: en un principi, els socialistes navarresos havien pactat la formació d’un govern d’esquerres amb Nafarroa Bai. Tanmateix, el secretari d’organització de l’executiva federal, Pepe Blanco, va desautoritzar aquell pacte (tots ho recordaran). En conclusió, els socialistes de Navarra hagueren de permetre que Unión del Pueblo Navarro, satèl·lit del Partit Popular, es fes de nou amb el govern foral. La tàctica i els interessos electorals de l’executiva federal socialista van prevaler sobre l’autonomia de les bases i sobre les expectatives de molts navarresos, que volien un govern d’esquerres.
--
¿Tot açò permet d’acceptar com a vàlida la tesi que el “partit” és de dretes? No! Els socialistes fan en cada circumstància allò que, a parer seu, més els convé. Però crida l’atenció que, en analitzar l’actuació i l’orientació ideològica d’altres partits, no s’utilitze la mateixa vara de mesurar. Si un partit nacionalista, per exemple, proposa un programa socialdemòcrata molt semblant al del PSOE o s’embarca en una política d’aliances avinent amb els seus interessos (de vegades, per raons de mera supervivència), rebrà de seguida un allau d’improperis (l’acusació d’inclinar-se a la dreta, el més suau de tots). I per la via d’altra petició de principi (aquest partit és de dretes perquè la seua massa d’afiliats també ho és i els seus afiliats són de dretes perquè militen en un partit dretà), acabarà donant-se plena credibilitat a simples suposicions. Caldrà repetir allò que dèiem al principi: les aparences enganyen; sovint, les perversions del llenguatge fan veure veritats inapel·lables on, en realitat, sols hi ha meres hipòtesis sense verificar.