dimarts, 15 d’abril del 2008

La tirania del llenguatge políticament correcte



“Si Angela Merkel convoqués demà eleccions, es guanyaria una part important de l’electorat masculí”, afirma Rocabuix amb absoluta convicció. “Sí! Jo també trobe molt excitant aquesta barreja de rigor germànic, esperit de mare nutrícia i laxitud elegant que exhibeix la cancellera”, corrobora Radaurí. “Recorde haver vist, sent encara un nen, la pel·lícula Sissí Emperadriu, d’Ernst Mariscka, i haver quedat absolutament fascinant per l’escot que lluïa Romy Schneider en una escena. Encara em venen a la ment la regata i els dos pits turgents de l’actriu austríaca. Des d’aquell dia, vaig quedar definitivament captivat per la seua bellesa”, explica Rocabuix amb nostalgia. “Els homes... sempre pensant el mateix”, sospira Eiximona. Rocabuix somriu i reprèn el seu soliloqui: “L’altre dia vaig llegir unes declaracions d’Isabel Coixet que m’estalvien més explicacions. La directora catalana afirmava (sabent que la seua afirmació podia molestar les feministes) que les tetes importen molt, que la feminitat són les tetes. La Coixet afegia que els homes són com són i que no calia donar més voltes a l’assumpte”. Radaurí interromp el seu amic: “Si això ho diguéssem tu o jo, seríem titllats de masclistes per amunt. Vivim sota la tirania del llenguatge políticament correcte”. Eiximona, que escolta divertida, fa mitja volta i s’adreça al rebost. “Els homes es conformeu amb coses molt nímies!”, es lamenta. Radaurí, amb les mans davant del pit i gest de grapejar dues llimes, mira de reüll el seu amic i sentencia en veu alta: “Amiga meua, les petites coses proporcionen molt sovint la felicitat!”.