El parallamps perfecte

Que l’agrupació socialista de l’Alcúdia de Crespins arrossega des de fa temps una crisi interna no és cap novetat. La divisió entre els seus militants sortí a la llum en vespres electorals, quan la gent que finalment formà la llista municipal deixà fora d’ella Pep Garrigós, regidor, membre de les executives local i comarcal, i sindicalista d’UGT. Pel que sembla, Garrigós havia fet de pont durant les negociacions amb el Bloc, a l’anterior període municipal, afavorint així els pactes que propiciaren un govern de progrés a l’Alcúdia. Les darreres eleccions municipals tingueren, però, el resultat que tots coneixem: empat entre el PSOE i el PP, i un sol regidor nacionalista com a àrbitre de la nova situació. A la sessió d’investidura, aquest regidor s’abstingué, permetent que el candidat del PP es fes amb l’alcaldia de la vila.

xx

Els nacionalistes justificaren aquesta decisió adduint que el fruit de la seua acció política, a l’etapa anterior, se l’havien endut els socialistes i que l’aliança amb el PSOE els havia suposat una sagnia de vots. Afegiren, a més, que, trencats els ponts de diàleg, per la marginació de Garrigós, no era possible de recompondre les relacions amb persones poc fiables (en clara al·lusió a Xavier Simón i al seu número dos, Alfredo Egido). En sentir aquestes explicacions, molta gent es va preguntar si, propiciant l’accés del PP a l’alcaldia, el Bloc de l’Alcúdia no corria el risc de sortir encara més perjudicat (a Xàtiva, els tractes amb el PP del regidor Adolf Garcia tingueren per als nacionalistes les conseqüències catastròfiques que tots recordaran). Els pròxims comicis locals diran; les travesses, ja se sap, s’encerten els dilluns. Mentrestant, alguna cosa deu témer el Bloc de l’Alcúdia, perquè, fa pocs dies, el seu regidor va proposar al PSOE de pactar una moció de censura contra l’alcalde popular.

xx

La proposta ha avivat les rivalitats existents a l’agrupació socialista. Res de nou; el socialisme valencià es caracteritza, des de temps de la picor, per les contínues baralles internes. La divisió abasta tots els nivells orgànics (el local, el comarcal i el nacional). Bona prova d’açò són les discrepàncies sorgides entre els diferents òrgans de direcció arran l’oferta nacionalista de signar un pacte per a descavalcar de l’alcaldia el Partit Popular: com que el PSOE no vol crear precedents (no siga que els partits minoritaris tracten de repetir la jugada en altres localitats), la gestora presidida per Joan Lerma ha rebutjat les condicions del Bloc, que exigeix la dimissió de Simón i d’Egido; en canvi, l’executiva comarcal (a la qual pertanyen Pep Garrigós i Roger Cerdà) i un sector minoritari de l’agrupació local alcudienca són partidaris de considerar l’oferiment dels nacionalistes, sobretot des que el seu regidor anuncià que també estava disposat a dimitir. De moment, el sector majoritari de l’agrupació continua recolzant Simón i Egido.

xx

Com es veu, les aigües socialistes de la comarca baixen agitades. I quina solució millor, quan el pati de casa està revoltat, que inventar-se un enemic exterior? Els socialistes de l’Alcúdia han convertit Joanjo Masó, el regidor del Bloc Nacionalista, en la seua bèstia negra particular. Li han dit de tot: que és un traïdor; que s’ha venut a canvi que el PP col·loqués a la Generalitat un familiar pròxim; que és de dretes... En resum, sembla que Masó siga culpable de tots el mals, fins i tot de la mort de Manolete. A molts ens sonen la lletra i la música d’aquesta cançó. Encara recordem la crisi d’EUPV, traslladada al grup parlamentari de Compromís pel País Valencià. Els nacionalistes del Bloc també n’eren els culpables. Tal com va, si no existís el Bloc, hauríem d’inventar-lo; és el parallamps perfecte de totes les crisis hagudes i per haver.

xx

Aquesta estratègia d’infamar l’adversari, per tal d’amagar les vergonyes pròpies, ha tingut, però, un colofó preocupant: després d’un ple municipal força controvertit, el regidor nacionalista de l’Alcúdia fou insultat i assetjat (la policia l’hagué d’escortar fins al seu domicili). Bé que els dirigents socialistes ja s’han disculpat, els simpatitzants de l’esquerra es miren amb molta preocupació aquestes picabaralles. Perquè, mentre continue l’espectacle de la desunió, no serà possible de recuperar la confiança de l’electorat progressista. Hi haurà PP per a una bona estona.

xx

(publicat a Levante-EMV, el 19/04/08)