Ja arriba Nadal

La rendició de Breda

A l’altra riba de la Mediterrània

Les mesures del pla “Salva Itàlia” de Mario Monti, amb què vol estalviar trenta mil milions d’euros,  li han produït a l’esquerra italiana un esquinç més gran que un piano de cua. El cas és que la coalició d’esquerra anava per davant en tots els sondejos; el PD i les altres forces de centreesquerra (la Itàlia dels Valors de l’exfiscal Antonio Di Pietro, el SEL del governador de la Puglia, el grup Esquerra, Ecologia i Llibertat, els Verds i un vast arxipèlag d’organitzacions pacifistes) podrien haver reunit el 44% dels vots si s’hagueren convocat eleccions anticipades. Però als progres italians els passava igual que a l’esquerra municipal de Xàtiva i València: que no aconseguien desfer-se de Berlusconi ni amb aigua calenta (les bèsties negres de la nostra esquerra autòctona són Rus i Rita). Llavors, als opositors a Berlusconi se’ls va acudir una idea: «Per què no recolzem un govern de tecnòcrates?» Pensat i fet! Aprofitant les desercions del bàndol berlusconià, la sinistra esdevingué principal valedora de Monti (assessor internacional de Goldman Sachs des de 2005) i del seu govern de beats relacionats amb el Vaticà, tecnòcrates, professors  i ploraneres com la ministra de Treball, Elsa Fornero. (Ploranera és la dona a qui es paga perquè plore en un soterrar.)

I quines idees se li han acudit a Monti? Retallar les pensions, ampliar l’edat de jubilació i reimplantar per al primer habitatge l’odiós impost sobre bens immobles que Berlusconi havia eliminat. (Recordem que, a Xàtiva, el rebut de l’IBI s’ha posat pels núvols des que Rus decidí revisar el cadastre.) Monti no ha volgut, però, gravar les grans fortunes, ni crear incentius per al creixement, ni aplicar l’IBI a l’Església Catòlica. Ja us podeu imaginar quina s’ha muntat al si de l’esquerra. Les baralles estan a l’orde del dia! El més afectat per les dissensions és el Partit Democràtic (PD), principal força del centreesquerra i primer partit del país d’acord amb les enquestes d’opinió. El PD està format per una majoria d’exmembres i simpatitzants de l’antic PCI (Partit Comunista Italià) i una minoria dels denominats “catòlics democràtics” (per tot allò del compromís històric i bla, bla, bla). Al PD impera el talant socialdemòcrata: les velles banderes de la sinistra estan totalment destenyides; els militants no es diuen “companys” entre si; els dirigents no esmenten gairebé mai la paraula sinistra... El PD cavalca cap al centre amb grans divisions internes. És evident que els seus caps recolzaren Mario Monti amb massa entusiasme. Ara, la divisió de la sinistra pot arruïnar les seues perspectives electorals.

Di Pietro llançà la primera bomba: «El pla d’ajust castiga els més dèbils i és d’una banalitat espaterrant; podria haver-lo fet un comptable de banc. Per a fer un pla com aquest, no calia un govern de professors.» Di Pietro proposà de revisar a fons el pla, durant el debat parlamentari, i de canviar les mesures més odioses mantenint inalterats els saldos, ço és, castigant cap amunt, aplicant imposts i taxes als més rics. Bersani, cap del PD, va proclamar: «A nosaltres no ens interessa vèncer sobre els enderrocs del país. Itàlia i els més dèbils estan per davant de tot. Si el senyor Di Pietro pensa altrament, pot anar-se’n pel seu cantó.» (ZP també solia interpretar una cançó semblant: «Nosaltres supeditem els nostres interessos de partit als interessos generals d’Espanya.») L’exfiscal italià contestà. «Em sorprèn l’actitud intimidadora i xantatgista de Bersani, a anys llum del país que pateix. Els italians esperaven [del nou govern] mesures equitatives i no normes dictades per banquers, especuladors i propietaris d’indústries bèl·liques.» (Al pròxim pressupost estan prevists més de vint mil milions d’euros per adquirir 4 submarins, 2 fragates i 131 avions f-35 que costaran divuit mil milions.) L’eterna divisió de l’esquerra! Total: que Berlusconi  podria tornar a guanyar les pròximes eleccions.

Nadal empobrit

Ja s’acosta Nadal, és a dir, el solstici d’hivern, època d’alegria i felicitacions. Ara bé, l’alegria va per barris, com se sol dir. Fa pocs dies, aquestes mateixes planes publicaven unes dades ben esfereïdores: des que va començar 2011, els quatre menjadors socials de Xàtiva han repartit 20.000 menús entre gent necessitada. Pel que es veu, el deteriorament social i la pobresa han augmentat exponencialment a casa nostra. Gent de la Consolació —grup solidari que presidia el recentment traspassat Manuel Casesnoves— ha atès un 40% més de persones que en 2010. Segons aquesta ONG, abans només demanaven menjar els immigrants; ara ho fan també els autòctons. Mentrestant, el nostre ajuntament gasta 220.000 euros anuals en les assistències dels regidors a plens i comissions. (La part del lleó d’aquestes assistències —algunes, de dubtosa legalitat— se les embutxaquen els membres del partit polític que governa la ciutat.)

La causa principal de l’empobriment que experimenta Xàtiva és l’atur. Hi ha moltes famílies xativines amb tots els seus membres aturats. 3186 conveïns nostres no tenen feina. Dit en altres paraules: l’11% de la nostra població busca treball. I aquest percentatge és enganyós; augmenta si es calcula sobre la població activa —només la suma de persones ocupades i gent en edat de treballar que busca ocupació. Al conjunt del País Valencià, la taxa d’atur és del 24,73%, molt per damunt de la mitjana estatal. La situació xativina és reflex de la situació global. Tots els analistes afirmen que els bens produïts per l’economia mundial a penes suposen el 10% de tots els moviments econòmics. Per cada dòlar que es produeix en béns i serveis, circulen als mercats financers entre 20 i 30 fruit de l’especulació. Als mercats globals s’aposta i s’especula amb tot: amb el preu dels aliments i els béns bàsics, amb el deute de països com Grècia, Itàlia o Espanya, o amb els efectes dels desastres naturals —ruïna i fam a les zones més deprimides del planeta.

Vivim immersos en una enorme bombolla especulativa. La major part dels diners és virtual: apunts comptables, pantalles d’ordinador, targes de plàstic. Damunt, l’Estat espanyol té unes especificitats pròpies que redueixen encara més el pes de la seua economia productiva: un sector primari feble (amb pocs recursos miners o energètics); un sector secundari, el dels productes manufacturats, dedicat tradicionalment a activitats en crisi (construcció, fusta, tèxtil, calcer, joguines); siderúrgia, indústria base i producció mecànica, minoritàries o molt supeditades a capitals externs; excessiva dependència del turisme i l'hostaleria; bancs contaminats pel rajol; escassa incidència al PIB de l’apartat I+D; poca inversió en serveis públics (sanitat, educació, atenció a la dependència...); un 25% d’economia submergida...

I clar, amb aquestes dades, es comprèn fàcilment que els governs successius no s’atreviren a punxar la bombolla immobiliària; per a l’economia espanyola, és molt difícil crear ocupació de qualitat. (De fet, bona part dels llocs de treball destruïts per la crisi correspon al sector de la construcció.) Les estadístiques aporten dades ben cridaneres: el 60% de les persones que encara conserven el seu lloc de  treball cobra menys de 1.100 euros bruts mensuals (en Alacant, la millor terreta del món, el 50% dels treballadors cobra menys de 800 euros); d’altra banda, l’espanyola és l’economia europea amb major nombre de treballadors sobretitulats (és a dir, amb una titulació acadèmica superior a la requerida per al lloc de treball que desenvolupen).

El subdirector del Banc d’Espanya i el president de la CEOE han volgut, però, felicitar-nos per Nadal. «Els espanyols cobren massa; haurien de cobrar menys», ha dit el primer. El segon ha proposat la creació de minijobs. En altres paraules: segons aquests capitosts, unes “mesures a la xinesa” (treball inestable i salaris mitjans de 400 euros) millorarien la situació. ¿De veritat creuen que la pobresa salvarà el consum? Si? Aleshores, els dos pròcers —que no han dit, ves per on, quins són els seus ingressos— podrien haver afinat encara més: tornem a l’esclavitud! En fi, volia desitjar-los bones festes, però no sé... Vist el panorama, em fa un poc de vergonya.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2011)

Caganers

En la passada reunió que celebraren a Marsella els líders del Partit Popular europeu, José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, va saludar Mariano Rajoy, present a la cimera, amb aquestes paraules: «Felicitem el senyor Rajoy, que ha guanyat les eleccions dient als espanyols la veritat.» La veritat? Quina veritat? Durant la campanya electoral, Rajoy no ha desvetllat  quines mesures pensa dur a cap quan haja pres possessió com a nou president del govern. Això sí, li les ha explicat al vicepresident de la Comissió Europea i comissari d’Indústria i Empresa, Antonio Tajani, que en sortir d’un entrevista amb el cap del PP, va declarar: «M’agraden molt les mesures que pensa prendre el senyor Rajoy.» Mariano també ha informat dels seus projectes a Timothy Geithner, actual Secretari del Tresor dels USA. Fins i tot Angela Merkel coneix els plans del pròxim executiu. Els coneixen tots menys aquells que els haurien de conèixer necessàriament: els ciutadans espanyols, que potser se n’assabentaran durant el discurs d’investidura (la cosa no és segura, perquè les eleccions andaluses estan a tocar). Visca la democràcia! Rajoy ha actuat com el criat que ret comptes al “puto amo” —fent servir l’expressió feliç de Pep Guardiola. D’altra banda, és habitual sentir a les autoritats econòmiques europees i mundials comentaris d’aquesta mena: «Els governants han de prendre mesures valentes per a solucionar la crisi.» (donant a entendre que les han de prendre malgrat saber que són impopulars i tindran un cost electoral). ¿Valentia o una combinació de covardia i poca vergonya a parts iguals? Ja són diversos els polítics que han guanyat eleccions sense concretar durant les campanyes —al marge de promeses genèriques i anuncis vagues— quins projectes anaven a enllestir. Després, en prendre possessió dels seus càrrecs, amb l’excusa que la situació era pitjor del que creien, han iniciat duríssims plans d’ajust. Actuà així el premier britànic David Cameron, i s’han sumat a la idea Mariano Rajoy i Artur Mas. ¿Són això actituds valentes? ¿No hauria estat més valent anunciar els plans d’ajust abans de les eleccions? ¿És una mostra de coratge negar la possibilitat que la ciutadania puga pronunciar-se en referèndum sobre determinades decisions polítiques? ¿Són valents els qui actuen d’aquesta manera? Jo crec que són uns cagats. Els haurien de ficar al pessebre fent de caganers!

Entre Santa Anna i el Puig...

Sumits al desconsol

Dissabte passat, a les onze de la nit, un amic em va cridar per telèfon: «Ja te n’has assabentat? Manolo Casesnoves ha mort.» Efectivament, el cor de don Manuel, el primer alcalde democràtic de Xàtiva que vam conèixer, havia deixat de funcionar. I clar, quan desapareix un personatge rellevant, arriba l’hora dels homenatges fúnebres. Els d’avui tenen, però, poc de ritual i molt de sincera desolació. Diferents veus ho han ficat de relleu: la virtut que millor definia Manuel Casesnoves era la bonhomia, potser heretada dels seus pares. Aquesta virtut li permetia de fer lliga amb tothom: amb pobres i acabalats, amb persones de dretes i persones d’esquerres, amb gent de lletra i gent rústega... La resta, el seu cristianisme progressista, les conviccions democràtiques i valencianistes, i la seua militància socialista, venia per torna.

La meua vinculació amb l’amic desaparegut s’inicià a mitjan dècada dels setanta, època en què Manolo militava al PSPV i havia adquirit una reputació de persona íntegra que l’acompanyaria tota la vida. Durant els anys anteriors a les primeres eleccions democràtiques, entre 1976 i 1978, vaig tenir la sort de compartir amb ell i amb altres amics comuns alguns moments inoblidables: la creació de l’Agrupament Democràtic de la Costera, la fundació d’Amics de la Costera... Guarde records inesborrables d’aquells moments, alguns més agradables que altres. Avui toca, però, parlar del agradables. Em vénen al cap moltes imatges: la placa que col·locàrem a la porta de l’Aljama, indret per on Jaume I va penetrar, segons la tradició, al recinte murat del castell, o la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana...

Més tard, vaig ser regidor del primer ajuntament democràtic presidit per Casesnoves. El seu tarannà integrador quedà de manifest quan assignà al meu grup polític —una llista independent— la regidoria d’educació. (En posteriors períodes municipals, s’ha ficat de moda no donar ni aigua als grups opositors.) D’aquella etapa, recorde, per exemple, el nostre viatge a Vila-real, invitats per les seues autoritats locals, per tal d’assistir a la inauguració del Col·legi Públic Carles Sarthou. En fer-se més estreta la nostra amistat, vaig conèixer la seua religiositat. Manolo formava part d’un cercle de persones —entre les quals estava el també desaparegut Bernardo Garcia Ripoll— que participaven assíduament als Congressos organitzats per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Eren cristians de base, practicants d’una solidaritat que suscitava admiració fins i tot entre els no creients. En realitat, el gènere més adient per a lloar gent com ells és l’hagiografia. Encara avui, Manolo continuava col·laborant en les activitats solidàries de Gent de la Consolació.

En retirar-se de la primera fila política, mantingué el seu activisme cultural i cívic. Els socis d’Amics de la Costera ens sentim especialment dolguts per la pèrdua del company. El dia 14 d'octubre, participà per última vegada en un acte nostre. Aquell dia, vam descobrir, a la plaça del Mercat, una làpida que recorda la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. (Sent alcalde, havia firmat l’edicte que restituïa al valencià el topònim castellanitzat de la nostra ciutat.) I arribats ací, què més podríem dir? Doncs, que la família i els amics —la seua dona, Fina, els seus fills, els seus néts, els seus camarades— queden sumits en el desconsol a poquets dies de Nadal. Adéu amic! Sempre et recordarem!

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2011)

Passejant en bicicleta

En Itàlia existeix un impost semblant a l’Impost de Béns Immobles (IBI) que paguem els ciutadans de l’Estat espanyol als respectius ajuntaments. Fins ara, el gravamen italià es denominava Impost Comunal sobre els Immobles, també conegut per l’acrònim ICI. Aquest tribut municipal gravava els edificis i els terrenys agrícoles o edificables de la República Italiana. El pagava només la gent amb més d’un immoble en propietat; a partir de 2012, serà substituït per l’IMU, Imposta Municipale Unica, i l’haurà de pagar tothom, amb independència del número d’immobles que tinga. L’ICI ha protagonitzat les primeres planes dels periòdics arran del pla “Salva Itàlia”, proposat pel govern de Mario Monti. Aquest dur pla d’ajust ha adquirit un plus de notorietat per les copioses llàgrimes que provocà en la ministra italiana de treball. Pobra dona!

El pla, que vol estalviar trenta mil milions d’euros, obligarà els italians a estrènyer-se el cinturó. S’imposaran nous impostos i sacrificis com l’augment de l’edat de jubilació. Això sí, l’exassessor de Goldman Sachs —catòlic practicant— s’ha oblidat de passar-li també el compte al Vaticà, que no paga els impostos que caldria, segons el parer de molts italians. Parlamentaris, gent de peu i grups d’indignats demanen que el Vaticà també assumisca una part dels sacrificis que imposa el decret del govern de Monti. L’Estat del Vaticà té actualment menys d’un quilòmetre quadrat d’extensió. Itàlia no hi té cap autoritat; només exerceix cert control en matèria monetària i bancària, per tal d’evitar, entre altres coses, el rentat de diners (en 1982, es va descobrir que l’IOR, el banc del Vaticà, havia llavat diners de la màfia). Bé que el poder geogràfic de la Santa Seu es limita a unes poques hectàrees, el seu poder terrenal arriba molt més lluny.

El Vaticà, a més de ser propietari dels palaus renaixentistes on viu el Papa i s’allotgen bona part de l’activitat administrativa de la Santa Seu i un immens patrimoni artístic —la Capella Sixtina i els Museus Vaticans es troben dins del seu recinte murat—, també posseeix centenars d’edificis i terrenys repartits per tota Roma i fora de la Ciutat Eterna. Molts ja eren seus quan s’esdevingué la unitat italiana i desaparegueren els Estats Pontificis, en 1861. Altres li foren donats per catòlics de la noblesa romana —cal recordar que molts pontífexs i cardenals de l‘Església han sortit d’aqueixa noblesa. També hi ha les propietats deixades en herència a la Santa Seu per catòlics fervents. Aquests dies, la premsa italiana ha parlat de 10.000 testaments anuals a favor dels ens eclesiàstics. Finalment, el Vaticà també ha comprat edificis, durant els últims decennis, per pura inversió, i sovint ha llogat els apartaments a gent de la seua confiança.

Gràcies als acords bilaterals entre Itàlia i el Vaticà, les esglésies, les capelles i tots aquells llocs considerats de culte no paguen l’ICI. Ara bé, la Santa Seu posseeix moltes propietats que, tot i ser conceptuades com a llocs de culte, estan destinades en realitat a activitats lucratives: sanatoris, clíniques, escoles, universitats, museus, hotels, albergs i pensions per als peregrins catòlics que visiten Roma, diversos centenars de mils a l’any. Tots aquests béns immobles (entre el 20 i el 30% del patrimoni immobiliari italià) no estan subjectes a un impost que, en canvi, hauran de pagar absolutament tots els altres propietaris. En total es tractaria d’un privilegi que, segons la premsa italiana, costaria a les arques de l’Estat uns 700 milions d’euros anuals. El cardenal Tarcisio Bertone, secretari d’estat i número dos del Vaticà, ha contestat les crítiques indicant que «l’ICI és un problema que ha de ser estudiat profundament» i recordant que l’Església fa molt pels pobres i pels més dèbils, fins i tot suplint les deficiències de l’Estat.

A mi, tot açò em recorda els llimbs fiscals en què viu l'església espanyola. Els indignats italians feren, el 8 de desembre, una marxa en bicicleta per tota Roma, visitant immobles eclesiàstics que no paguen l'ICI. Sorprendria saber el nombre de béns immobles de Xàtiva que són propietat de l'Església, o el nombre de testaments a favor seu. També es podria fer una bona passejada en bicicleta per la nostra ciutat!

Vindicacions tardanes

Que José Luis Rodríguez Zapatero ha balafiat el corrent de confiança i simpatia que aixecà en guanyar les primeres eleccions és cosa ben sabuda. Encara recorde com Alfonso Guerra li va traure el malnom de Bambi. Durant un temps, els fets semblaven desmentir aquesta imatge de beneït. «Astut com una serp i manyac com una coloma» semblava una caracterització més ajustada del president socialista. Els fets han vingut, però, a donar la raó al senyor Guerra. Com un beneït —o pitjor encara, com un tarròs— s’està comportant Zapatero durant el període de traspàs de poders. Generalment, en les setmanes que precedeixen la presa de possessió del nou executiu, els governs de dretes solen practicar una política de terra cremada; procuren deixar un camp minat als seus successors. ZP, en canvi, està fent una transició “modèlica”. Pel que sembla, tot són facilitats i transparència amb l’equip que presideix la senyora Saénz de Santamaría, una bona peça. Per què fa això ZP? Per què ha indultat el banquer Alfredo Sáenz, condemnat per delicte de denúncies falses? (El vicepresident segon i conseller delegat del Santander féu aquestes afirmacions en juny: Es imprescindible desmontar el welfare, el estado de bienestar europeo, y no tenemos demasiado tiempo para hacerlo.) ¿Per què no s'ha passat aquesta patata calenta al senyor Rajoy? Un govern en funcions només ha d’executar assumptes de tràmit. ¿A sant de què es planteja ara el futur del Valle de los Caídos? El senyor Rodríguez Zapatero ha tingut vuit anys per a donar una orde ben senzilla: col·locar una càrrega de dinamita —sí, de dinamita— en l’enorme creu que presideix Cuelgamuros i enderrocar-la. «Mort Pasqual, li portaren l’orinal», fa la dita. Zapatero ha tingut temps per a fer això i altres coses, com ara promulgar la llei de mort digna i cures pal·liatives, i la llei de llibertat religiosa. I encara gràcies! Com que les bases socialistes amenaçaven amb una revolta —jo tinc amics que eren a punt d’esgarrar el seu carnet del PSOE—, el govern en funcions ha hagut de fer marxa enrere en altres afers que volia passar resolts a Rajoy: una segona retallada de sous als funcionaris i el desenvolupament de la Llei Sinde. ¿Pensa José Luis que Mariano, agraït, no acusarà el PSOE d'haver mentit sobre la veritable situació del país? Bambi? Aquest qualificatiu es queda curt. Recorde haver-li dit a l’amic Vicent Terol que ZP era, en part, un dels nostres. Al final, ha resultat ser un torracollons que, llevat d’algunes mesures progressistes —en matèria de drets civils, posem per cas—, ha fet una gestió equivocada de la crisi, ha tingut una actitud massa submisa davant dels poders globals i ha pecat d’ingenuïtat en nombrosíssimes ocasions. (La ingenuïtat és un dels pitjors pecats que pot cometre un polític.) En resum: ha provocat la devastació del seu partit i de l’esquerra en general.

El pont de la Immaculada

La doctrina catòlica sobre la Immaculada Concepció, anomenada també dogma de la Puríssima Concepció, afirma que la Mare de Déu fou preservada del pecat original en el moment de la seua concepció, ço és, quan Sant Joaquim, que portava temps intentant-ho infructuosament, aconseguí finalment deixar prenyada Santa Anna —diuen que amb ajuda sobrenatural. El papa Pius IX elevà l’afer a categoria de dogma en 1854. (No s’ha de confondre aquest dogma amb el de la virginitat de la Mare de Déu segons el qual Jesús fou concebut sense intervenció de cap baró i Maria es mantingué verge abans, durant i després del seu embaràs.) La butlla pontifícia Ineffabilis Deus, de 8 de desembre de 1854, diu així: «Com a honra de la Santíssima Trinitat, com a joia de l’Església Catòlica, amb la autoritat de nostre Senyor Jesucrist, amb la dels Sants Apòstols Pere i Pau, i amb la nostra pròpia, definim, afirmem i diem que la doctrina que manté que la Santíssima Verge Maria fou preservada immune de qualsevol taca de culpa original des del primer instant de la seua concepció, per singular privilegi i gràcia de Déu Omnipotent, en atenció als mèrits de Crist Jesús, Salvador del gènere humà, ha estat revelada per Déu i que, per tant, ha de ser ferma i constantment creguda per tots els fidels. Raó per la qual, si algú tingués la temeritat, cosa que Déu no permeta, de dubtar en el seu cor d’allò que per Nos ha estat definit, sàpiga i entenga que el seu propi judici el condemna, que la seua fe ha naufragat i que s’ha separat de la unitat de l’Església i que si damunt gosés manifestar de paraula o per escrit o de qualsevol altra manera externa allò que sentís en el seu cor, pel mateix queda subjecte a les penes establertes pel dret.» Aquesta declaració partia de l’expressió  «Plena ets de Gràcia» (Gratia Plena) continguda en el salut de l’arcàngel Gabriel (Lluc 1,28) i recollida per l’Ave Maria. Tanmateix, els protestants rebutgen aquest dogma. Consideren que tots els essers humans, inclosa Maria, naixen en pecat i són salvats per l'obra redemptora de Crist. Només Jesús, que fou concebut per l'Esperit Sant, estigué lliure de pecat. La pena per als descreguts és doble: celestial i terrenal. En negar el dogma de la Immaculada, els luterans alemanys, posem per cas, pateixen una penalització inesperada: no poden gaudir aquests dies d’un bonic pont. En canvi, molts catòlics hispànics —tots no, eh— cobraran menys que un alemany, és cert, però tenien fins ara la possibilitat de resquitar-se amb uns aqüeductes festius espectaculars. (L'Església Catòlica sempre ha reivindicat el caràcter feriat de la Immaculada.) Hi ha, però, un petit problema: el nostre resquit podria estar a punt de desaparèixer, perquè la CEOE s’ha tornat luterana en matèria de ponts. Senyor, quina caterva de descreguts!

El pam de...

Amén

—L’anterior primer ministre era un perill per a la supervivència de la fe. Sota l’aparença d’una ovella mansa, s’amagava en realitat una fera ferotge decidida a esborrar qualsevol vestigi del nostre credo.

—Et dic que no. Sovint, el Sant Pare i la seua Cúria s’han vist obligats, per raons diplomàtiques, a reprendre’l públicament. Recorda que el Senyor sol escriure recte amb renglons torts. Però el mandatari cessat és un dels nostres.

—Un dels nostres? No diga això vostra reverència! Un dels nostres mai no hagués autoritzat el casament dels marietes, ni l’avortament lliure, ni les eutanàsies encobertes... Mai no hauria promogut el laïcisme radical, ni la promiscuïtat sexual dels joves, ni la píndola del dia després, ni una escola pública atea que subverteix els nostres valors més preuats... Com ha de ser un dels nostres?

—Els camins de Déu són inescrutables. Hauries de discernir les qüestions essencials de les accessòries. Aquest home ha fet molt per la nostra missió apostòlica: ha contribuït a la nostra obra amb donatius abundants i freqüents; no ha volgut denunciar els concordats firmats i segellats amb la Santa Seu; ha augmentat el nombre de pobres i necessitats, la qual cosa ha eixamplat el camp de la nostra acció pastoral... Ha perdonat els directors dels monts de pietat, igual que el Senyor perdonà la Magdalena... És una veritable ovella del nostre ramat.

—Però pare...

—Deixa’m acabar. El mandatari que ara cessa ha tingut cura, durant quatre anys, de la nostra vinya. En aquest temps, ha besat vàries vegades l’anell del pescador. I sempre s’ha fet càrrec dels dispendis i les dietes de la Cúria... En fi, ha prohibit tota classe d’excessos amb l’alcohol, el tabac, la gola, la velocitat... Clar que és un dels nostres! Ha estat el cavall de Troia que ha desarmat el nostre pitjor enemic, el partit col·lectivista!

—Però pare, fins al punt de concedir-li el capel i la porpra cardenalícia?

—Fill meu, hem de ser agraïts amb qui ha col·laborat amb els plans de la Divina Providència, amb qui ha propiciat la vinguda d’un messies barbut i plàcid que, aquest sí, implantarà definitivament el Regne de Déu en aquesta extensa contrada de postisses i correbous. Au! Ja saps que tenim el deure d’obediència.

—Amén, pare.

—Amén, fill.

El botones Sacarino

Sacarino, protagonista d’un còmic de Francisco Ibáñez inspirat en els personatges francesos Gaston Lagaffe i Spirou, ambdós d'André Franquin, era el grum —en castellà, el botones— d'un diari anomenat El aullido vespertino, que posteriorment passaria a dir-se DDT. El botones Sacarino tenia encomanades múltiples tasques: tenir cura de l’ascensor, netejar i ordenar els despatxos, omplir de tinta les ampolletes, fer encàrrecs, etc. El proppassat dia 20, em vingueren a la memòria les aventures de Sacarino. Un regidor del PP actuava com apoderat al col·legi electoral en què la meua dona presidia una de les taules. Jo també vaig passar molta estona en aqueix col·legi (com que havia d’estar sol tot el dia, vaig atendre la petició d’una coalició minoritària que necessitava apoderats) i vaig tenir ocasió, per tant, d’observar les evolucions dels militants dels diferents partits al llarg de la jornada. D’on traurà el PP la caterva d’interventors i apoderats que exhibia? Ai! «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués», diu el refrany.

En fi, ja coneixia des de fa temps els maneigs que fan servir alguns per tal de pescar fins a l’últim vot en les aigües tèrboles de les cites electorals: enredades al padró, vots per correu manipulats, intents d’embolicar els immigrants i els vells... He vist, en altres conteses, el continu trasbals d’avis, des dels domicilis i les residències on viuen fins als col·legis electorals —en ambulàncies, en cotxes privats conduïts per coneguts militants. Generalment, els iaios porten les paperetes ja introduïdes als sobres respectius. Sovint, llurs acompanyants pretenen traslladar els sobres fins a la mateixa taula, quan els ancians tenen problemes de mobilitat. Sort que no totes les persones es deixen embolicar d’una manera tan barroera! Sense anar massa lluny, una senyora major que conec em contava com hagué de rebutjar dies abans dels anteriors comicis locals els oferiments d’una coneguda militant del partit finalment guanyador: «Si vol, la puc portar al col·legi electoral o la puc ajudar a votar per correu.» La senyora no picà l’ham. «El meu fill m’ajudarà», va dir.

El regidor esmentat més amunt semblava haver-se transmutat el 20 de novembre en ascensorista; com que s’havia emparat de les claus de l’ascensor, tots aquells electors que necessitaven utilitzar la màquina elevadora —gent major, discapacitats, persones accidentades— havien de passar pel seu post de sentinella. I ell, clar, aprofitava l’avinentesa per a garlar amistosament, traure pit i mostrar el logo del partit, preguntar en veu baixa  als usuaris si ja duien preparades les paperetes... Total: l’home no tenia assossec; degué estar tot el dia de guàrdia, al costat de l’ascensor. (A les sis de la vesprada, quan vaig tornar al col·legi, després d’haver descansat una llarga estona a ma casa, l’home continuava exercint de botones, voltat d’una plèiade d’apoderats i apoderades del seu partit.) Quin objecte tindria una dedicació tan abnegada? Si ell ja sabia que anava a guanyar les eleccions! És més: pel que sembla, el desassossec no era privatiu de Xàtiva; en un poble de Galícia, els interventors del PP van exigir, durant l’escrutini, que es considerés vàlida una papereta del seu partit que algú havia introduït al sobre junt amb una tallada de xoriç.

A mi, totes aquestes anècdotes em recorden els diversos personatges de Paco Ibáñez: la parella de Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, posem per cas, sempre acabava provocant, a causa de la seua ineptitud, esfondraments, inundacions i retrunys a les llars on intervenia; Sacarino solia protagonitzar situacions divertides, malifetes que alteraven el funcionament de l’oficina. Els membres del govern local xativí n’han fet de ben grosses al llarg del passats períodes municipals. Ara bé, com a encarregats de la fontaneria electoral no tenen preu. Els hi va la vida! Els resultats dels dos últims comicis indiquen que la dreta autòctona podria haver tocat sostre. L’enfonsament del PSOE ha dissimulat una dada òbvia: tant a València com a Xàtiva, els populars comencen a perdre vots (Rus ja no suma; resta). I clar, s’ha estès l’alarma entre els càrrecs públics i els afiliats que viuen directa o indirectament de la política —o arrodoneixen llurs ingressos amb dietes i complements pagats per l’erari públic—, i entre els clients que gaudeixen d’alguna prebenda. Estan disposats fins i tot a fer de botones en canvi de conservar la “mamella” indefinidament.

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2012)

Adéu al romanticisme

Malgrat la seua decisió d’abandonar definitivament les armes, ETA continua suscitant una enorme desconfiança entre els ciutadans, tal com mostra una enquesta feta pública ahir mateix. Hi hagué un temps —molt llunyà, és cert— en què les accions d’ETA concitaven l’aprovació general de tota la gent d’esquerres. Parle de l’època en què escamots etarres feren volar per l’aire el cotxe de l’almirall Carrero Blanco o mataren a trets el comissari Melitón Manzanas. Aquest policia era el cap de la brigada social de Guipúscoa, conegut pel seu zel en la repressió dels opositors a la dictadura franquista. Durant la Segona Guerra Mundial havia col·laborat amb la Gestapo alemanya. Tots els detinguts polítics que van caure en les seues mans van coincidir a senyalar-lo com un torturador brutal. Manzanas fou la primera víctima mortal premeditada d'ETA. Durant la meua època de militància política en Unitat del Poble Valencià —marca predecessora de l’actual Bloc Nacionalista—, vaig sentir com un destacat membre del seu Consell Polític deia en veu alta, en una reunió: «Jo mai no condemnaré els militants d’ETA.» Però l’organització terrorista acabà cometent accions —segrests, assassinats— cada vegada més incomprensibles. L’atemptat a l’Hipercor de Barcelona, el 19 de juny de 1987, marcà el final de qualsevol idil·li amb la banda. Això sí, durant un temps, l'esquerra se l'agarrava amb paper de fumar a l’hora de fer autocrítica; renegar dels anys de recolzament romàntic a la lluita dels etarres era molt complicat. Però continuaren els atemptats de la banda: la mort de Francisco Tomás y Valiente, l’execució del regidor Miguel Ángel Blanco, l'assassinat d’Ernest Lluch... A hores d’ara, no deu quedar cap conegut meu, militant d’esquerres i pertanyent a la meua generació, que conserve alguna recialla del romanticisme juvenil que inspirà el grup terrorista basc. Jo, que estic en contra de la pena de mort, sóc dels qui van viure el termini fixat per a l’execució de Miguel Ángel Blanco com la vigília que precedia la mort dels condemnats executats amb garrot vil. (Els últims executats amb aquest sistema van ser l'anarquista català Salvador Puig Antich i el delinqüent comú d'origen alemany Heinz Ches, que van ser ajusticiats el 2 de març de 1974.) Fins i tot he arribat a pensar que les morts dels odiosos Carrero Blanco i Melitón Manzanas foren vulgars execucions (i no les accions heroiques que tothom enalteix). Les preguntes del milió són les següents: En quin model polític es volien inspirar, per a construir l’Euskadi independent, els de la caputxa, la pistola i el cotxe bomba? En el model Ceauşescu? Es pot bastir una Euskal Herria lliure, socialista i democràtica sobre l’assassinat, el segrest i l’extorsió? Paga la pena de viure en un país en què no tenen cabuda els discrepants? Amb tots aquests interrogants, el comunicat d’ETA, anunciant el final definitiu de la violència, em va provocar una sensació d’alleujament, però cap evocació romàntica. L’any passat, visitant Cuba, em succeí quelcom semblant: també hi trobí a faltar qualsevol indici de romanticisme; des de llavors, les samarretes, les monedes o els bitllets amb l’efígie del Che Guevara han esdevingut mers records de viatge, mers objectes de col·leccionista.

El pam