Greuge comparatiu

¿Els missioners de l’orde de Sant Joan de Déu marxen a l’Àfrica equatorial moguts només per l’altruisme o també per la fe religiosa i l’esperit proselitista? La crisi de l’ebola suscita aquesta i altres preguntes. ¿Calia repatriar dos missioners infectats per ebola que finalment traspassaren a l’hospital Carles III de Madrid? Les respostes no són fàcils. El govern central ha donat instruccions als seus pregoners perquè repetisquen, insistentment, que es va prendre la decisió correcta. «Era una qüestió d’humanitat», diuen. Jo no ho tinc tan clar. Els missioners havien marxat de manera voluntària a països on hi ha el perill de contraure malalties greus. (¿Fervor religiós, esperit proselitista o altruisme? Que cadascú jutge com millor li abellisca.) Imagine que els infectats coneixien els riscs de la seua estada africana. Calcule que els tindrien assumits. Tanmateix, a l’hora de la veritat, quan estaven contagiats d’ebola, ambdós demanaren de tornar a casa. I el govern espanyol acceptà de repatriar-los. Crida l’atenció el greuge comparatiu. Són coneguts els casos de persones que han hagut de demanar donatius o vendre taps de plàstic per a sufragar les despeses d’una cura costosa o el trasllat de familiars malalts —de vegades xiquets menuts— a països on hi havia tractament per a la seua malaltia, perquè el nostre Estat no se’n feia càrrec. En canvi, per a repatriar els missioners no s’han escatimat recursos públics. S’organitzà ràpidament, amb mitjans personals i materials ben costosos —com ara un avió medicalitzat de l’exèrcit—, un operatiu pagat pel contribuent. ¿Era precís importar un virus perillosíssim que ecara no havia arribat a casa nostra? Uns diuen que hauria arribat igualment; la globalització no permet ficar portes al camp. Altres sostenen que el nostre sistema sanitari no estava preparat. En qualsevol cas està clar que el govern espanyol obre les portes a uns, de bat a bat, i les tanca a altres.