dilluns, 27 d’octubre de 2014

El risc de ser cooperant

Dies enrere, llegia un editorial periodístic en què es deia més o menys açò: «L’obligació de repatriar persones infectades d’ebola s’entén perfectament si pensem que els malalts podrien ser familiars nostres.» Doncs jo no entenc el raonament. Si un infectat fos familiar meu, la meua opinió seria d’escassa utilitat; estaria mancada d’imparcialitat, qualitat imprescindible per a fer propostes objectives i assenyades. Ningú no pot ser jutge i part alhora. Per això cal que els polítics i els funcionaris públics —els jutges, per exemple— s’abstinguen quan s'hagen de dilucidar assumptes que els afecten. Si la consideració “és familiar meu” fos determinat en tots els casos, estaríem nugats de peus i mans. Aquell que sense tenir l’ensinistrament adequat decideix pujar a una muntanya glaçada de sis mil metres sol tenir pare i mare. El pescador que marxa a les costes de Somàlia també té familiars i amics. Qui, desoint els consells del Ministeri d’Afers Exteriors, viatja a un país conflictiu pot tenir esposa i fills. La persona que s’embarca en una aventura d’alt risc té família, segur. El membre d’una ONG que viatja a zones del tercer món tindrà, amb tota seguretat, éssers volguts. ¿Què passarà si els agosarats pateixen un accident, un segrest o una infecció greu? Llurs famílies exigiran que l’Estat se’n faça càrrec, voldran que es pague el rescat amb diners públics, que es facen servir tots els mitjans, personals (equips de salvament, forces de seguretat, cos diplomàtic) i materials (vaixells, helicòpters, avions), sense mirar preu ni perill. En poques paraules: tothom voldrà que l’Estat recupere els seus familiars sans i estalvis. ¿És raonable que el contribuent auxilie les víctimes en tots els casos, fins i tot quan hi ha hagut imprudència o risc assumit voluntàriament? Podríem discutir-ho. (L'estiu passat van morir tres guàrdies civils quan tractaven de rescatar un alpinista.) Ara bé, amb arguments de tipus emocional, no anirem enlloc. Més consistent em sembla l’altra reflexió de l’editorial que he esmentat al principi: «Si l’Estat no assumís la repatriació quan vingueren mal dades, ningú no voldria anar al tercer món, a prestar el seu treball solidari.» Més consistent no significa, però, més concloent; crec, sincerament, que els membres dels ordes religiosos o de certes ONG continuarien acudint als països pobres del tercer món encara que l’Estat no assumís la seguretat o les hipotètiques repatriacions dels cooperants.