dijous, 2 d’octubre de 2014

Desobediència civil

Durant molt de temps, es va dir als grups bascs del conglomerat abertzale que totes les accions polítiques no violentes són legítimes, que en democràcia es poden defendre totes les idees llevat d’aquelles que apel·len a la violència o facen apologia de l’odi contra persones o grups per raó de la seua raça, la seua religió o la seua nacionalitat. Com a conseqüència d’aquest principi, hom pensava que partits nacionalistes —jo preferisc anomenar-los independentistes— com EAJ-PNV, CIU o ERC eren perfectament legítims i honorables, la qual cosa vol dir que podien defendre sense problemes el seu objectiu primordial, l’emancipació nacional. “Alliberar de la pàtria potestat, d'una tutela, de la servitud” o “alliberar de qualsevol mena de dependència” són els significats del mot “emancipar”. La independència és, per tant, l’objectiu últim dels partits que s’han enumerat i alguns més. ¿Poden defendre pacíficament aquest objectiu? Sí, sempre que abandonen tota esperança d’aconseguir-lo. Perquè l’espanyolisme, un cop acabada la violència d’ETA, ha modificat el discurs. Ara diu que, en democràcia, s’han de respectar les lleis. En principi, l’enunciat sembla impecable. Caldria, però, matisar-lo molt.

Pressuposant que les lleis espanyoles siguen justes —que respecten els principis de la bona fe i l’autodeterminació que han analitzat juristes com Rudolf Stammler o Karl Lorenz—, ens trobaríem amb el següent: la Constitució de 1978 no reconeix altra nació que l’espanyola, i no permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums. El Govern de Catalunya ha volgut convocar una consulta i s’ha topat amb la suspensió cautelar decretada pel Tribunal Constitucional. (Aquesta suspensió derivarà, amb quasi total seguretat, en una anul·lació definitiva.) L’article 92 de la Constitució i la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, estableixen que l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, en qualsevulla de les seues modalitats, és competència exclusiva de l’Estat. Rajoy podria imitar el premier britànic Cameron, que va autoritzar el referèndum escocès. PP i PSOE afirmen, però, que la decisió de permetre la secessió d’una comunitat autònoma s’hauria de consultar a tots els ciutadans de l’Estat, perquè, segons la Constitució, el dipositari de la sobirania nacional és el conjunt del poble espanyol. Ja podem imaginar allò que opinaria el conjunt dels espanyols.

En resum: la legislació vigent és una barrera infranquejable per als partits que vindiquen l’emancipació d’algun territori de l’Estat. «Escolten, si no els agrada la Constitució, intenten canviar-la fent servir els procediments establerts», se’ls diu. Es tracta d’una recomanació cínica; canviar la Constitució és impossible per a formacions polítiques com CIU o ERC. Són partits d’àmbit català. Ni formant un pol unitari i aconseguint el recolzament del 100% de l’electorat català en unes eleccions plebiscitàries  —cosa absolutament impensable— estarien en condicions de canviar la Carta Magna, si els grans partits estatals s’hi oposen. Seria més franc recordar a convergents i republicans la frase inscrita en la porta de l’infern del Dant: «Deixeu tota esperança.» Tornem al principi: l’espanyolisme pretén que els partits independentistes defensen les seues idees sempre que abandonen tota esperança de veure-les materialitzades algun dia. Es tracta, però, d’una pretensió vana. Si es tanca la porta de la legalitat, s’obrirà la de la desobediència civil. El sotmetiment del ciutadà individual al “poder de l’estat” —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”.


Fan mal, els grans partits estatals, d’aconsellar la desesperança. La pèrdua d’expectatives mena a la frustració, sentiment d’efectes impredictibles. Segons Karl Lorenz, «la pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament, sols està justificada objectivament —fundada internament — quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que els ciutadans no estan obligats a obeir el dret injust. ¿Què faran Rajoy i companyia si la insubordinació dels catalans pren unes dimensions estratosfèriques? ¿No seria més assenyat buscar una sortida política que enrocar-se en la legalitat vigent? De fet, els dos grans partits centralistes, que fan solemnes declaracions de respecte a la Constitució, han incomplit les seues prescripcions en més d’una ocasió. Si altres vegades han supeditat la llei a la política, res no impedeix que ho tornen a fer. Calen respostes polítiques per als conflictes polítics. Com més va, més creix el descontent dels ciutadans de Catalunya. Amb amenaces d’aplicar estrictament els articles del codi penal, les autoritats espanyoles podran acoquinar els representants de les institucions catalanes. Però, ¿podran acovardir milions de ciutadans revoltats?