divendres, 24 d’octubre de 2014

Els perd la devoció

Molta gent fa servir les eines electròniques (ordinador, tauleta tàctil, tarja de crèdit, mòbil, navegador...) sense parar-se a pensar en les conseqüències. Oblida que ens tenen totalment controlats a través d’aquestes eines. Un Big Brother omnipresent i omniscient ens vigila. Sap on estem, amb qui parlem, què consumim, en quin banc tenim compte, quines pàgines web freqüentem, on viatgem, quines aficions tenim... De vegades s’equivoca. El passat 11 d’octubre, posem per cas, vaig estar a Hondarribia. Només posar els peus a la vila basca, el senyal acústic del meu mòbil començà a sonar. Un SMS de la meua companyia de telefonia em desitjava feliç estada a França i em recordava les tarifes per a trucar a Espanya. En fi, anècdotes a banda, el Big Brother coneix massa coses. El nostre saldo bancari, la nostra ideologia, la nostra orientació sexual i les nostres “debilitats” no són cap secret per a ell. Podríem dir que sap de quina cama coixegem. Molta gent pensa que això no té importància; mai no li ha suposat cap problema. Altres, en cavi, ja han vist com se les gasta el “gran germà”. És el cas d’aquell que ha estat inclòs per equivocació en una llista de morosos i ha patit un autèntic calvari fins aconseguir esmenar l’error. També tenim l’exemple del marit que efectua un pagament amb la tarja de crèdit ben convençut, com un beneit del cabàs, que la seua esposa no se n’assabentarà mai. Gilipolles és el nom que millor li escau. Si la dona buida la bústia, en arribar a casa, i obre la carta del banc en què es detallen els moviments de la tarja, ¡Catarroja descoberta! ¿No sabien tot açò, els beneficiaris de les targes black de Caja Madrid? ¿Eren analfabets digitals o anaven de sobrats? (Qualsevol cap de briva sap que certes coses s’han de pagar en efectiu.) ¿Com és possible que Rodrigo Rato pagués amb tarja les seues visites, durant vàries migdiades, a clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars? ¿Quines hores són aquestes, d’anar a un club o una sala de festes? ¿Com se li acudeix de pagar amb la seua black begudes alcohòliques per valor de 3.500 euros? En fi, l’antic ministre i director gerent del Fons Monetari Internacional podria haver comès un delicte societari, un d’apropiació indeguda i frau fiscal. Jo afegiria un nou càrrec: ser un gilipolles. Els perd la devoció al plàstic.