dissabte, 18 d’octubre de 2014

Manca d’escrúpols

Fa quinze dies, reflexionava en la meua columna sobre els problemes que pateix el districte Ciutat —em referia concretament a la progressiva degradació de la plaça del Mercat i la seua rodalia. Tanmateix, la fugida del comerç tradicional i el progressiu buidament residencial no són privatius d’aquesta zona. La primera eixampla, ço és, l’àrea compresa entre Albereda de Jaume I, Baixada de l’Estació, Cavaller Ximén de Tovia i Baixada del Carme, també comença a experimentar canvis perceptibles. Un tram de Baixada de l’Estació, per exemple, s’ha convertit en una mena de chinatown; alguns baixos comercials d’aquest tram, abandonats pel comerç autòcton, són ocupats progressivament per negocis xinesos. Diverses sucursals de bancs i antigues caixes d’estalvis han tancat les oficines que tenien obertes en l’avinguda República Argentina i l’Albereda Jaume I. Quasi tots els establiments de regals —les botigues en què hom posava la llista de noces o la llista d’obsequis per al fill o la filla que havia de prendre la primera comunió— han desaparegut. Com més va, més es transforma el paisatge urbà.

Hi ha, però, canvis menys perceptibles. Alguns quarters de l’eixampla també es buiden. Les causes són diverses. Les primeres edificacions de la zona són molt velles. El bloc de vivendes socials Pare Claret, que s’alça entre el carrer homònim i la Baixada del Carme, es va construir fa més de cinquanta anys. Els habitatges coneguts popularment com Pisos dels Toldos, situats entre Carles Sarthou i Pare Claret, tenen si fa no fa la mateixa edat. Alguns dels residents originaris d’aquests edificis, persones molt majors que tenen dificultats per a viure-hi —cal tenir present que aquests blocs no solen comptar amb ascensor— han de marxar a casa dels fills. Altres van abandonar fa temps aquestes vivendes i es van traslladar a edificis més nous i amb plaça de garatge. Finalment, alguns dels antics propietaris han traspassat. Tot això genera un nombre indeterminat de pisos buits a la zona. Sovint, aquests allotjaments, amb molts anys d’antiguitat, requereixen una reforma integral. Tanmateix, la crisi, el cost de la llicència, la falta d’ajuts i la pujada de l’IVA no conviden a les reformes. D’altra banda, el mercat immobiliari encara està estancat. Posar a la venda un allotjament necessitat de reforma no és un bon negoci.

L’única sortida de molts antics o nous propietaris és traure aquests habitatges al mercat de lloguer. Això sí, els arrendaments han de ser assequibles. ¿Qui, si no, havia d’estar interessat en una vivenda vella? Les circumstàncies permeten, per tant, que els pisos buits de l’eixampla xativina siguen ocupats per immigrants estrangers o persones autòctones de rendes baixes (treballadors amb contractes precaris o sous baixos, perceptors de subsidis d’atur o ajudes extraordinàries temporals). Abans, aquesta gent ocupava —sovint en condicions d’absoluta precarietat— els allotjaments vells de certes zones del nucli històric. Ara, el fenomen s’està traslladant cap al nord de la ciutat. I clar, han aparegut arrendadors sense escrúpols que aprofiten l’avinentesa per a obtenir diners fàcils. Es van detectant “pisos pastera” (pisos patera en castellà) a la primera eixampla i al barri nord-oest. Dies enrere, posem per cas, la policia local acudí al número 4 de la Baixada de l’Estació. Alguns veïns de l’immoble havien trucat per a denunciar una possible baralla nocturna en una vivenda de la setena planta.

Els agents de l’autoritat van descobrir que hi vivien llogats dotze gitanos romanesos. En altres vies de les eixamples també proliferen els pisos llogats a famílies autòctones de baixíssima extracció socioeconòmica. Alguns rendistes —afortunadament, pocs— no es preocupen pel manteniment dels immobles. Fins i tot arriben a dotar-los amb mobiliari o electrodomèstics presos als punts de recollida de deixalles. Aquestes pràctiques proporcionen —tothom s’ho pot imaginar— beneficis substanciosos (hi ha propietari que té més d’un pis amb llogaters). Ara bé, la presència als immobles de gent provinent de l’exclusió social o d’ambients marginals provoca problemes de convivència i suscita sentiments xenòfobs entre els altres residents. El veïnat més “fi” no suporta haver de compartir portal i ascensor amb estranys de pell bruna i aparença humil. És curiós: alguns rebutgen l’estranger pobre, però no denuncien l’arrendador sense escrúpols, ni demanen que les autoritats controlen la capacitat i les condicions d’habitabilitat dels pisos de lloguer. En fi, sembla que la garreperia, el racisme i la indigència avancen ensems.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2014)