dimarts, 30 de setembre de 2014

Resolució esperada

Fa uns dies, afirmava en un post que el senyor Mariano Rajoy havia comès un primer error colossal: no permetre la celebració d'una consulta tan bon punt va ser demanada pels catalans; potser la majoria hauria rebutjat la secessió. En realitat no es tracta d’un error. El mer fet de permetre la celebració d’un referèndum en Catalunya implicaria d’acceptar que el Principat és una nació. I això és inadmissible per al nacionalisme espanyol. «Siga quin siga el resultat de la consulta, Escòcia és i seguirà sent una nació», proclamaven els líders conservadors i laboristes britànics durant la campanya del referèndum celebrat el passat dia 18. En altres paraules: allò que dilucidaven els escocesos no era la definició nacional del seu país, que tothom donava per descomptada, sinó el seu futur polític, dependent o independent del Regne Unit. Ha triomfat el no a la independència, però Escòcia seguirà sent una nació. Al nostre Estat, les coses són ben diferents; l’Espanya profunda no accepta més nació que l’espanyola.

En la sentència de l’Estatut de Catalunya, el Constitucional ho deixava meridianament clar: La Constitución no conoce otra que la nación española. En consonància amb aquesta afirmació, l’alt tribunal llevaba qualsevol eficàcia jurídica a la definició nacional de Catalunya que figura al preàmbul de l’Estatut i donava un abast molt limitat al deure de conèixer el català. La situació espanyola contrasta, per tant, amb la britànica. “Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord” és la denominació oficial de l’Estat britànic, que manca de constitució escrita, i de bandera i llengua oficials. La Union Jack, combinació de les creus dels patrons d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord (Sant Jordi, Sant Andreu i Sant Patrici), és en realitat la bandera de la Royal Navy, bé que tothom l’accepta com a símbol britànic per excel·lència. A tot estirar, la bandera oficial és l’estendard de la reina, distint segons que sojorne a Anglaterra, Escòcia o Irlanda. Els escocesos tenen la seua pròpia bandera, una creu de Sant Andreu blanca sobre fons blau celeste.

En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles. En Espanya sovintegen les accions policials i judicials contra les corporacions locals de determinades comunitats autònomes, quan es neguen a penjar als balcons la bandera espanyola. Com s’ha dit, l’idioma anglès no és oficial. En Espanya, en canvi, la Constitució estableix clarament l’idioma i la bandera oficials de l’Estat. L’aprenentatge de l’espanyol és obligatori. I diferents tribunals (TC, TS, TSJC) han dictat nombroses sentències contra l’ús oficial, normalitzat i vehicular del català. És més, la reforma educativa del ministre Wert ha torpedinat la continuïtat dels programes d’immersió lingüística en català. Tot això de l’Espanya plurinacional està molt bé, és molt bonic, però no s’ho creu cap espanyol. L’Espanya centralista percep les altres nacions històriques de l’Estat com mers apèndixs del seu cos (una mà, un braç, una cama). ¿Com havia de permetre que li siguen extirpats? La pàtria quedaria mutilada, si perdés algun dels seus membres.

El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, ho expressava amb meridiana claredat: El Gobierno no es que no quiera, es que simplemente no puede permitir la consulta. Cada centímetro cuadrado de España pertenece a la totalidad de los españoles, y nadie puede expropiar a ningún español del derecho a esa cuota que tiene en todos y cada uno de los centímetros cuadrados que forman España. Yo exijo que se me consulte si quiero renunciar a parte de ellos. Encara que els redactors de la Carta Magna feren una concessió graciosa, en incloure al text constitucional el mot ‘nacionalitats’ en contraposició a ‘regions’, l’existència d’altres nacions distintes de l’espanyola sempre ha estat negada per l'espanyolisme, que considera els altres nacionalismes ibèrics un fenomen marginal. Són titllats —i el llenguatge mai no és innocu de ‘nacionalismes perifèrics’. En definitiva, la resolució del Constitucional sobre la consulta catalana no sorprèn; l'alt tribunal funciona com una tercera instància política de l'Estat.