A veure-les venir

Quan tenim un problema, hem de fer plans per a solucionar-lo —un pla principal A, altre alternatiu B, per si falla la primera opció, i així sucessivament. Tothom sap que l’independentisme català ha fet un salt qualitatiu. Només Mariano Rajoy sembla ignorar-ho. Hom esperaria d’un president del govern que expliqués de quina manera pensa solucionar el conflicte que plantegen les aspiracions d’una part significativa de la societat catalana. ¡Vana esperança! Rajoy només té un pla: esperar a veure-les venir. Primerament, va pensar que l’independentisme es desinflaria com els soufflés quan surten del forn. ¡Pobre Mariano! L’estratègia no va funcionar. Llavors, apel·là a l’amor abrandat que el PP sent per Catalunya. Cap català s’ho va creure. Sense desanimar-se, el govern d’Espanya advertí que un referèndum sense consentiment de l’Estat era il·legal. «¿Il·legal, expressar-se democràticament a les urnes?», es van preguntar molts catalans, tant independentistes com partidaris de terceres vies. S’intentà, en fi, acollonir la població del Principat amb l’anunci de tota classe de calamitats en una Catalunya separada d’Espanya.

Com que res no donava resultat, es va tirar mà d’un últim recurs: el dossier Pujol, tancat amb clau en un calaix des de finals dels vuitanta. «El cas Pujol desactivarà el moviment sobiranista», van creure Rajoy i els seus. (Per això, durant les darreres setmanes, polítics conservadors i premsa afí havien repetit a tort i a dret que el cas Pujol aigualiria la celebració de la Diada.) Doncs, ¡tampoc! La grandiosa manifestació de dijous passat ha superat les expectatives més optimistes. L’independentisme creix al mateix ritme que la inanitat de Rajoy. És més: les declaracions dels seus adlàters han resultat molt útils per a la causa sobiranista; cada vegada que Sáenz de Santamaría, Cospedal i companyia obren la boca, es multiplica el número d’independentistes. En realitat, Mariano Rajoy cometé un primer error colossal: no permetre la celebració d'una consulta tan bon punt va ser demanada pels catalans; potser la majoria hauria rebutjat la secessió. El mer fet de consultar-los era, però, intolerable per al nacionalisme espanyol.

Ara, com també ha fallat el cartutx Pujol, les hosts peperes es plantegen una estratègia delirant: posar un ciri a la Mare de Déu i pregar que Artur Mas s’acollonisca. Mentrestant, per a donar-li una “empenteta”, han encarregat al fiscal general de l’Estat que explique la postura oficial del govern espanyol: Si existe la decisión de un tribunal, el requerimiento para que el imperativo de la autoridad se cumpla y aún así se incumple, hay un delito de desobediencia. Cuando se incumple la ley, está el Código Penal. Les preguntes que plantegen aquestes paraules de Torres-Dulce són òbvies: ¿Què farà el govern de Rajoy, si el president Mas convoca un referèndum desautoritzat pel Tribunal Constitucional? ¿Envair Catalunya amb una brigada de carros blindats? ¿Enviar a la Generalitat un escamot de guàrdies civils comandat per un coronel, per a detenir el president? No crec que el cap del PP haja pensat fer això; les xifres de participació a la darrera Diada empal·lidirien. (No és difícil imaginar que milions de ciutadans omplirien els carrers de Catalunya si el president Mas sortís emmanillat del palau de la Generalitat.) Llavors, ¿per què es fan amenaces que difícilment podran complir-se? Perquè Rajoy no surt de l’ensopiment. Ja dic: està a veure-les venir.