diumenge, 28 de setembre de 2014

La mort d’una llengua

En Escòcia es parlen llengües pertanyents a dues famílies: la cèltica i la germànica. Formen part de la família germànica l’escocès i l’anglès d’Escòcia. L’escocès (en anglès, scots, lallans o lowland scots) és parlat a bona part d'Escòcia (principalment a les Lowlands) i en alguns llocs d'Irlanda del Nord i la República d'Irlanda (zones pròximes a la frontera amb l’Ulster). Aproximadament un 30% de la població escocesa es considera parlant fluïda de scots. És una llengua germànica occidental d'arrel anglosaxona (potser prové d’una varietat septentrional del denominat anglès mig, coneguda com “escocès antic”); no s’ha de confondre amb el gaèlic escocès, que és la llengua celta parlada a les terres altes d'Escòcia, ni amb el norn de les illes Shetland i Orkney, emparentat amb les llengües escandinaves. Junt amb l'anglès, l'alemany i el neerlandès, l’scots forma part de la família germànica occidental. El parentiu més pròxim el té amb l'anglès i el frisó, amb els quals forma el subgrup germànic insular.

Es debat la seua condició de dialecte o llengua autònoma i diferent, és a dir, si l'escocès és una llengua diferent o només un dialecte o conjunt de dialectes de l'anglès. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra, no existeix una parla estàndard ni un estàndard d'escriptura comú a tots els dialectes. De fet, si no fos per l'acta d'Unió de 1707, probablement l'escocès i l'anglès s'haurien mantingut com a llengües molt properes però clarament diferenciades, com ha passat amb el noruec i el danès. En canvi, després de la unió, l'anglès esdevingué la llengua d'ús formal i literari a Escòcia, relegant l'escocès a una llengua d'ús col·loquial (hi ha, per tant, una situació de diglòssia). D'altra banda, moltes paraules originàriament escoceses han passat a ser part del vocabulari anglès. Bé que no té status d’oficialitat a cap dels països on es parla, el Regne Unit ha acceptat l'escocès com una llengua regional i l'ha inclòs a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. També es va discutir el seu status en les negociacions de pau d'Irlanda del Nord.
 

L’escocès compta, almenys, amb cinc dialectes: escocès del nord, parlat al nord de Dundee (que es divideix en diferents subdialectes); escocès central, parlat al cinturó central del país (la zona més poblada), amb fortes diferències entre l'est i l'oest (Edimburg, Dundee i Glasgow tenen varietats pròpies, fortament influïdes per l'anglès, i en Aberdeen es parla escocès del nord); escocès del sud, parlat en la zona fronterera entre Escòcia i Anglaterra (els Borders); escocès insular parlat a les illes Orkney i Shetland; escocès de l'Ulster, parlat a Irlanda del Nord pels descendents dels immigrants escocesos (també conegut com ullans, contracció dels mots ulster i lallans). L’altra llengua germànica és l’anglès d’Escòcia, el dialecte estàndard de l’idioma anglès parlat en Escòcia. S’hi poden trobar influències de l’escocès i el gaèlic. (El viatger no anglòfon nota que l’anglès dels escocesos té un accent peculiar.) La variant més septentrional constitueix un dialecte diferenciat, l’anglès de les Highlands, més influït encara pel gaèlic.

El gaèlic escocès, anomenat erse o gàidhlig, per diferenciar-lo del gaeilge d’Irlanda, és l’única llengua celta que escara sobreviu a Escòcia, en algunes zones de les Terres Altes (Highlands), Strathclyde i les illes Hèbrides (zones conegudes com Gàidhealtachd). També es parla en algunes comunitats de Nova Escòcia (Canadà), sobretot a l'illa de Cap Bretó. L'expulsió forçada dels camperols escocesos per part dels grans terratinents al segle XIX explica l'expansió de la llengua fins al Canadà. Les llengües celtes es parlaven abans en zones molt més amples, com demostra la toponímia. Una varietat del gaèlic es parlava, posem per cas, al sud-oest d’Escòcia, pels volts de Galloway, en Annandale i en Strathnith, però ha desaparegut. Aproximadament un 1% de la població d’Escòcia és parlant de gaèlic escocès. S'estima que el nombre actual de parlants és d’uns 60.000 a Escòcia i d’entre 500 i 1000 a Nova Escòcia.
 

Es preveu que aquest nombre no deixe de minvar, ja que un percentatge important dels parlants són persones d'edat avançada. Això no obstant, durant els darrers anys, el gaèlic ha obtingut cert reconeixement oficial i hi ha tingut un increment del nombre d'alumnes que l'aprenen a l'escola. És reconegut pel Regne Unit com una llengua regional, segons la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. Ara bé, després d'una llei aprovada al parlament escocès el 21 d'abril del 2005, és llengua oficial d'Escòcia juntament amb l'anglès. El gaèlic escocès, com el gaèlic irlandès i el manx, pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes. Si bé el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès tenen un lligam molt estret, les dues llengües començaren a divergir a partir del segle V, ja que l'escocès va ser enriquit gràcies als intercanvis lingüístics amb els altres pobles del nord de l'illa de Gran Bretanya. Per això, els parlants respectius no s’entenen del tot entre ells. El gaèlic fou introduït a Escòcia, al segle V, pels escots goidèlics, que anomenaren el país Ghaidealacht.

Fou la llengua dels reis escocesos fins al 1093, desplaçant l'idioma local dels habitants (potser el picte). Però cap el 1300, totes les Lowlands ja parlaven lallans. A partir del segle XIII, es va diferenciar del gaèlic irlandès i va desenvolupar una literatura pròpia. Durant els segles XVI i XVII, seguí les normes ortogràfiques irlandeses. Només des del segle XVIII, se'l consideraria un idioma diferent i es fixaria la seua ortografia, que no es diferencia gaire de la irlandesa. Hom calcula que, al segle XVI, un 66% dels escocesos devia parlar gaèlic, ja que la població estava molt concentrada al Nord i a Strathclyde, però el nombre va decaure molt ràpidament, sobretot des que el lallans esdevingué llengua de cort i, més tard, el centre de poder es desplaçà cap a Anglaterra. La davallada s'accelerà després de la desfeta dels Estuard el 1745. Cap a 1755, ja el parlaven només unes 290.000 persones (el 25% de la població); cap al 1801, els parlants eren 335.000. El 1891, hi havia 354.000 parlants (el 10% dels escocesos), dels quals només 43.739 eren  monolingües. Entre 1901 i 1991, el nombre anà minvant: 230.806, 159.021, 131.135 (el 2,68%), 94.000, 88.892 i 69.510.

Segons el Minority Rights Group, en 1987 només quedaven 79.307 parlants de gaèlic. A Canadà, on sols Cap Bretó comptava amb 80.000 gaelòfons en 1880, quedaven 30.000 en 1931, 7.000 en 1951 i 500 en 1991. Per altra banda, es calcula que en 1920 hi havia uns 8.000 gaelòfons escocesos a Londres (15.000 a Glasgow en 1960). Entre 1961 i 1971, el nombre de parlants bilingües augmentà en 8.000 persones, però el percentatge de bilingües a les zones gaèliques no ha deixat de minvar. En 1988, els únics indrets on el gaèlic continuava sent llengua majoritària de la població eren les Western Isles (amb un 79,5% de parlants) i les illes Skye i Lochalsh (amb el 53,6%). Hom calcula, per tant, que avui hi ha tants gaelòfons als Highlands com a Glasgow i Londres. Amb aquestes xifres, no es difícil de preveure que, en pocs anys, desapareixerà el gaèlic a Escòcia. Assistim, per tant, a la mort d’una llengua. El descens de parlants està causat principalment per l'emigració cap a les ciutats de parla anglesa, pels efectes del sistema educatiu anglòfon i per la diglòssia (status inferior del gaèlic respecte de l'anglès). El fenomen de la substitució lingüística està molt estès pertot arreu.