¡Qui ho havia de dir!

A finals de juliol, l’expresident de Catalunya féu un acte de contrició i confessà que la sua família havia mantingut, fora d’Espanya i sense declarar, una herència milionària. Pujol admetia que les quantitats acumulades a l’estranger per la dona i els set fills s’havien regularitzat uns dies abans, de manera que havien romàs ocultes durant més de 30 anys. L’expresident no actuava empès pels remordiments, confessava perquè el govern central el tenia acorralat. Des la seua confessió, Jordi Pujol no ha cessat de descendir cap al descrèdit polític més absolut. S’ha desfermat un allau de reaccions en contra seua, però també estan sortint a la llum aspectes sòrdids del personatge. És difícil saber si tot allò que es conta és creïble. (Tothom fa llenya de l’arbre caigut.) Trobe, per exemple, que el capítol de la bruixa Adelina, gallega resident en Andorra, té aspectes massa esperpèntics per a ser reals. Això sí, la història familiar que s’amaga darrere dels fets podria resultar d’allò més teatral —o novel·lesc, tant s’hi val.

 

Josep Ramoneda la titlla de drama de taula de braser. «Un obscè pacte familiar per mirar de salvar l’insalvable, regat amb unes gotes caducades de cultura cristiana de la culpa i l’expiació, una història d’ambició de poder i sordideses pròpies del pervers món de les famílies, un drama de taula de braser d’un home que va voler ser el profeta de Catalunya però no va saber controlar la seva pròpia família», ha descrit el periodista. Pel que es veu, la família Pujol sentia la mateixa passió pels diners que pel país. I tota la família va dissenyar un comunicat expiatori que fou, en realitat, un acte calculat al mil·límetre pels seus assessors i advocats. Pujol, a més d’evitar les complicacions judicials del seu comportament, tracta d’exonerar els seus. «El meu error original contaminà directament els meus set fills i la meua esposa», declarà. L’estratègia dissenyada és la millor de les possibles. S’endossa tota la fortuna familiar a una herència no declarada, que beneficiava la dona i els fills, i de la qual no hi ha constància testamentària.

 

Les possibles responsabilitats per no haver liquidat en el seu dia l’impost de successions ja haurien prescrit. El presumpte frau fiscal, per no haver inclòs a les declaracions de l’IRPF els rendiments de la fortuna ingressada en diversos països estrangers, s’evita acollint-se als processos de regularització o fent declaracions complementàries. Es paguen les quantitats degudes, més els interessos i la multa corresponent, i quedes més net que una patena. (Amb Hisenda, les coses funcionen així: si fas una complementària abans que t’enxampen, quedes lliure de responsabilitat penal.) ¿Li sortirà bé aquesta estratègia, a Jordi Pujol? Ho dubte. Si són certes les notícies que es van publicant regularment, la fortuna familiar tindria unes dimensions ciclòpies. S’ha arribat a parlar de mils de milions d’euros. Xifres així difícilment podran camuflar-se en l’herència de l’avi Prudenci. La confessió i l’acte de contrició de Pujol només servirien per a netejar una part ínfima dels pecats comesos.

Si s’arriba a provar que hi ha hagut també prevaricació (percepció sistemàtica de comissions a canvi de favors, mentre l’expresident va estar al front de la Generalitat), algú podria acabar en la presó. Cal recordar que María Victoria Álvarez, antiga promesa del primogènit dels Pujol, no deixa de garlar, prestant una col·laboració inestimable a la policia i els inspectors d’Hisenda. «Déu ens lliure d’una amant despitada», deuen estar pensant alguns. De tota manera, la família sembla tenir un pla B: mantenir ben amagada la part dels cabals que encara no ha estat detectada i aconseguir que els tribunals del Principat d’Andorra declaren il·lícit, per atemptar contra el secret bancari, el lliurament d’informació dels comptes familiars a les autoritats fiscals i judicials espanyoles. No s’ha de descartar, per tant, la possibilitat que l’afer quede finalment impune. En açò, Pujol està actuant com tots els “xoriços” d’alta volada. Amb diners i bons advocats... En qualsevol cas, el prestigi polític del personatge s’haurà evaporat, serà una taca negra en la història de la Generalitat de Catalunya. ¡Qui ho havia de dir!