dilluns, 8 de setembre de 2014

Finançament il·legal

El cas Pujol ha alçat un embolic tan gran de notícies i comentaris que resulta difícil no perdre-s’hi. Al final, jo crec que les coses són molt simples. Estem en presència de l’enèsim cas de finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya. Des de l’adveniment de la democràcia, els casos de finançament il·legal han anat succeint-se conforme anaven canviant els partits que ocupaven les administracions central i autonòmiques. Els governs de Felipe González acabaren arrossegats pels escàndols de la lluita bruta contra ETA i el cas Filesa.

La idea de finançar-se il·legalment no se’ls havia acudit als socialistes autòctons; se l’havien copiat dels coreligionaris francesos. En 1995, se celebrà el judici pel cas Urba en un tribunal de la ciutat bretona de Saint-Brieuc. Entre els acusats figurava Henri Emmanuelli, anterior tresorer del PS. Segons les investigacions judicials, Urba era una nebulosa de societats de serveis creada pels socialistes francesos als anys setanta per a proporcionar diners al partit. Les empreses afavorides amb contractes i concessions públiques pels ajuntaments socialistes i comunistes, que també tingueren la seua part del pastís lliuraven a Urba una comissió que oscil·lava entre el 3% i el 5% del total del negoci. Urba blanquejava la comissió per mitjà de factures falses o informes inexistents, i repartia els diners de la següent manera: el 40% per a sostenir l’entramat societari, el 30% per a la seu central del partit i el 30% per a la seu municipal respectiva. Mils de milions de francs foren bombejats, durant 20 anys, des d’empreses privades a les caixes del partit. Gràcies a Urba, que començà a ser investigada el 1990, Franoçois Mitterrand finançà les seues campanyes electorals a la presidència i el PS pogué esdevenir el principal partit de França.
 
Als anys vuitanta, els socialistes espanyols van copiar el sistema. Es va crear un conglomerat d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que es dedicaven a cobrar i blanquejar les comissions pagades per empreses que volien aconseguir contractes de les administracions governades pel PSOE. La instrucció del cas Filesa començà en 1995. La sentència es dictà el 28 d’octubre de 1997. Tres càrrecs socialistes  —un senador, un diputat, la coordinadora de finances del partit— foren condemnats a diverses penes de presó. Durant el judici celebrat a França, Emmanuelli havia afirmat que el mètode utilitzat per a nodrir les arques del partit «era el més net». Curiosament, l’inspector de policia que havia investigat a fons l’assumpte donà la raó al dirigent socialista. «Urba és l’arbre que no deixa veure el bosc. La dreta també té casos de finançament il·legal, però és més astuta; quasi sempre fa servir maletins», declarà al diari Libération. I açò ens porta a la corrupció del PP. Els conservadors espanyols també són molt astuts; fins ara, sempre s’havien lliurat dels tribunals, gràcies a diferents tripijocs processals.
 

Tot indica que els successius tresorers del partit (Ángel Sanchis, Rosendo Naseiro, Álvaro Lapuerta, Luis Bárcenas) haurien estat acceptant “donatius” d’empreses adjudicatàries de contractes públics (en els últims temps, el PP també s’hauria beneficiat dels “favors” de la trama Gürtel). La dreta espanyola s'assembla a la francesa; mai no ha volgut saber res d’empreses pantalla, sempre ha fet servir sobres, maletins, bosses... La dreta catalana, representada per CiU, també ha tingut el seu sistema de finançament il·legal. Periòdicament han anat botant a les primeres planes dels mitjans de comunicació els casos Casinos, Pallerols, Palau, que han afectat tant a Convergència com a Unió. El Correo Catalán, posem per cas, va estar implicat en el cas Casinos. El diari, propietat de Pujol, emeté centenars de factures falses contra Casinos de Catalunya, factures que el  holding de la família Suqué-Mateu va pagar tot i saber que eren falses, perquè finalment la destinació majoritària dels diners no era l'empresa facturadora sinó CDC (que, a canvi, va limitar a tres els casinos autoritzats, els tres propietat del holding que pagava les factures). «Resulta difícil dir qui és més corrupte; a Catalunya hi ha corrupció i caciquisme de mar i de muntanya», va dir en certa ocasió Carod Rovira, en referència a les acusacions mútues entre dirigents del PSC i CiU.