dilluns, 15 de setembre de 2014

Comparacions

Fa uns dies, Felipe González es despatxava amb unes declaracions cridaneres: Nunca he creído que Jordi Pujol fuera un corrupto. Todo debe tratarse de una operación de cobertura hacia sus hijos. En fi, són inevitables les comparacions. ¿Coneixia González, quan presidia el govern central, que els seus subordinats duien a cap una guerra bruta contra ETA? Si no ho coneixia, mal; hom espera que un president estiga ben informat. I si ho coneixia, pitjor; el fi no justifica els mitjans. Com mai no he considerat que Felipe González siga un beneit, done per descomptat que estava al corrent d’allò que es coïa a les clavegueres de l’Estat, com també devia saber que el seu partit s’estava finançant il·legalment a través de l’entramat Filesa. Anem ara a Pujol. ¿Sabia que els partits de la seua coalició es finançaven il·legalment? ¿Coneixia que alguns dels seus fills actuaven com a recaptadors i s’emportaven la comissió corresponent? ¿Sabia que la seua família rebia tracte de favor en adjudicacions públiques? (La temptació de recordar ací les respostes de la infanta Cristina davant del jutge Castro és irresistible.) Si Pujol no sabia res, mal; Catalunya hauria estat governada durant molts anys per un veritable pallús. Ningú no es pot creure, però, que l’expresident no sabés res; s’ha de ser cec o curt de gambals per a no caure en les  mansions i els cotxes de luxe que col·leccionava la prole. Si coneixia les activitats del clan i les tapava, era còmplice i encobridor, participava en la corrupció. En realitat, Felipe González hauria incorregut en una mena d’acte fallit. «Sóc una persona honorable; no estava al tant d’aqueixes coses», devia voler dir l’antic líder dels socialistes. Ja es veu que l’exercici perllongat del poder afecta la memòria o distorsiona la visió de la realitat. El mite del personatge honorable, del pròcer auster que només vetlla per l’interès dels seus, és massa redundant. Els cacics també vetllen pels seus clients.