Aquest cap de setmana, comença la plantà de les falles. Arriba, per tant, una de les festes més multitudinàries dels valencians, una manifestació etnològica d’origen incert, una celebració que té ingredients ben característics: sopars en família o amb la colla d’amics, revetlles al casalet, destinades a grans, joves i menuts, participació de gent de diferent extracció social... En altres paraules: és a punt de començar una celebració transversal amb la qual s’identifiquen, al marge d’ideologies o classes socials, molts ciutadans. Hi participa, directa o indirectament, la majoria dels habitants de viles i ciutats en què s’alcen tradicionalment els monuments. Naturalment, hi ha qui considera les falles un esdeveniment ranci que serveix d’excusa a molta gent —jove, sobretot— per a fer bretolades, emborratxar-se i tirar coets. Aquesta percepció negativa, més estesa del que es creu, obeeix sobretot a dues causes: la festa i els seus elements col·laterals s’han hipertrofiat i han anat adquirint un regust ideològic excessivament esbiaixat.
Generalment, el món intel·lectual i progressista sempre ha menyspreat les falles; molta gent d’esquerres o amb conviccions nacionalistes les rebutja per considerar-les vulgars i casolanes. Jo pense, d’un quant temps ençà, que aqueixa gent s’equivoca; el caràcter folklòric de la festa fallera —expressió de la cultura del nostre poble— és mereixedor de consideració i salvaguarda. De més a més, l’actitud massa primmirada de la progressia ha tingut males conseqüències: molts casals van caure fa temps a l’òrbita de la dreta blava i reaccionària. La intel·lectualitat i l’esquerra s’haurien d’haver mirat les coses d’altra manera; de fet, molts dels seus exponents ja ho fan; valoren més positivament la festa, almenys alguns dels seus aspectes. Jo en destacaria sobretot un: el caràcter satíric i mordaç de les falles. Els monuments fallers, les cavalcades i els llibrets han esdevingut veritables vàlvules d’escapament, canals a través dels quals es poden cantar les quaranta al poder polític local. En un panorama mediàtic majoritàriament controlat pels poders econòmics i polítics, on es veta tota dissidència, ve bé disposar d’algunes esquerdes per on puguen esgolar-se la crítica i la protesta dels ciutadans.
Sense anar massa lluny, divendres per la nit vaig assistir a la presentació del llibret de la falla República Argentina, en el qual solc col·laborar habitualment. El seu suplement satíric, El Gautxo, és un exemple del que acabe de dir. El seu humor, àcid i corrosiu, deu tocar els pebrots ben tocats a les nostres autoritats i als polítics locals en general. La revisteta té esquetxs particularment hilarants: «Jo també preferisc apuntar-me al PP abans que a l’INEM», «Rusiluz, el nino que diu impertinències —se li encén el llum quan veu un catalanista; insulta quan sent ‘aleshores’ o ‘gairebé’—» o «Jo també crec que la llista del PSPV és de gran categoria». Acudí a l’acte de presentació un públic ben nombrós, entre el qual era possible de veure diferents persones del món de la cultura i representants de l’esquerra local. La dreta, en canvi, era absent. En fi, la falla República Argentina és un cas paradigmàtic de la progressiva convergència entre falles i món de la cultura. I tot açò em duu a fer una última consideració: des dels orígens de la festa, els polítics sempre han mantingut una relació ben peculiar amb la família fallera.
D’una banda, intenten congraciar-s’hi, perquè pensen —sense cap fonament, al meu parer— que tots els fallers i les falleres votaran el partit que s’erigisca en màxim defensor de les falles. Però d’altra banda, intenten emmordassar la festa, manipular-la o aigualir la seua càrrega vidriòlica. No sempre ho aconsegueixen; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira d’alguns monuments i d’alguns llibrets. Això explicaria les absència de l’alcalde en certs actes fallers. En definitiva, ja s’escolta el rebombori de les festes. La celebració fallera està a punt d’estendre’s com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Tindrem ocasió de comprovar, per tant, en vespres electorals, l’abast i la profunditat de la crítica envers unes autoritats que estan a punt d’exhaurir l’actual mandat municipal.
Generalment, el món intel·lectual i progressista sempre ha menyspreat les falles; molta gent d’esquerres o amb conviccions nacionalistes les rebutja per considerar-les vulgars i casolanes. Jo pense, d’un quant temps ençà, que aqueixa gent s’equivoca; el caràcter folklòric de la festa fallera —expressió de la cultura del nostre poble— és mereixedor de consideració i salvaguarda. De més a més, l’actitud massa primmirada de la progressia ha tingut males conseqüències: molts casals van caure fa temps a l’òrbita de la dreta blava i reaccionària. La intel·lectualitat i l’esquerra s’haurien d’haver mirat les coses d’altra manera; de fet, molts dels seus exponents ja ho fan; valoren més positivament la festa, almenys alguns dels seus aspectes. Jo en destacaria sobretot un: el caràcter satíric i mordaç de les falles. Els monuments fallers, les cavalcades i els llibrets han esdevingut veritables vàlvules d’escapament, canals a través dels quals es poden cantar les quaranta al poder polític local. En un panorama mediàtic majoritàriament controlat pels poders econòmics i polítics, on es veta tota dissidència, ve bé disposar d’algunes esquerdes per on puguen esgolar-se la crítica i la protesta dels ciutadans.
Sense anar massa lluny, divendres per la nit vaig assistir a la presentació del llibret de la falla República Argentina, en el qual solc col·laborar habitualment. El seu suplement satíric, El Gautxo, és un exemple del que acabe de dir. El seu humor, àcid i corrosiu, deu tocar els pebrots ben tocats a les nostres autoritats i als polítics locals en general. La revisteta té esquetxs particularment hilarants: «Jo també preferisc apuntar-me al PP abans que a l’INEM», «Rusiluz, el nino que diu impertinències —se li encén el llum quan veu un catalanista; insulta quan sent ‘aleshores’ o ‘gairebé’—» o «Jo també crec que la llista del PSPV és de gran categoria». Acudí a l’acte de presentació un públic ben nombrós, entre el qual era possible de veure diferents persones del món de la cultura i representants de l’esquerra local. La dreta, en canvi, era absent. En fi, la falla República Argentina és un cas paradigmàtic de la progressiva convergència entre falles i món de la cultura. I tot açò em duu a fer una última consideració: des dels orígens de la festa, els polítics sempre han mantingut una relació ben peculiar amb la família fallera.
D’una banda, intenten congraciar-s’hi, perquè pensen —sense cap fonament, al meu parer— que tots els fallers i les falleres votaran el partit que s’erigisca en màxim defensor de les falles. Però d’altra banda, intenten emmordassar la festa, manipular-la o aigualir la seua càrrega vidriòlica. No sempre ho aconsegueixen; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira d’alguns monuments i d’alguns llibrets. Això explicaria les absència de l’alcalde en certs actes fallers. En definitiva, ja s’escolta el rebombori de les festes. La celebració fallera està a punt d’estendre’s com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Tindrem ocasió de comprovar, per tant, en vespres electorals, l’abast i la profunditat de la crítica envers unes autoritats que estan a punt d’exhaurir l’actual mandat municipal.
(publicat a Levante-EMV, el 12/03/2011)
5 comentaris:
Estimado Ximo, que los árboles no te tapen el bosque. No es patrimonio de la intelectualidad la animadversión hacia el desorganizado colectivo regional. Solo hay que salir de nuestra provincia en fallas para, como tú mismo compruebas cada año, encontrate valencianos que nunca han pisado una universidad pero que también huyen de la anarquía. La partición del presupuesto fallero cada año menos inclinado hacia el lado artístico, deja cada vez más en evidencia a la parte directiva de nuestras fiestas.
La falla a la que haces referencia no converge en nada. Una serie de colaboradores que poco tienen que ver con la comisión, elabora, elaboráis, anualmente, con la maestría habitual, algún pequeño ensayo sobre la realidad política. Pero al leerte hoy mientras almorzaba, da la sensación de que algún gafapasta intenta colartela. El cuartel general en un local ilegal y sin ningún elemento de seguridad, el saltarse a la torera cualquier horario de descanso, (todas las semanas del año), las nulas muestras de respeto con el resto, o los episodios de gamberrismo juvenil, son la tónica general de dicho colectivo. Pero la sociedad es fruto de la educación, y lo “progre”, al igual que lo “liberal”, encandila, crea adeptos. No hace falta salir de nuestro querido pueblo para comprobar que otros grupos falleros menos “cultos”, en cambio, intentan empezar desde bajo. Desde el respeto. Cosa diferente es que lo consigan.
Home, Alejandro. Ja sé que l’animadversió cap al col·lectiu faller no és patrimoni exclusiu de la intel·lectualitat. Ho tinc, efectivament, comprovat. (I ho insinue al primer paràgraf del meu text.) Ara bé, fas unes observacions que em deixen desconcertat, perquè jo et tenia per una persona més ben informada. Entre la gent que col·labora en el llibret de la falla en qüestió, hi ha una immensa majoria de membres actius de la comissió i persones que pertanyen a altres col·lectius fallers.
Em podràs dir que gran part dels fallers de República Argentina simpatitza amb la dreta, però també hi ha simpatitzants de l’esquerra o el valencianisme. En quines proporcions? Un 60 i un 40%? Seria un reflex de la societat valenciana. En tot cas, la majoria sembla haver posat certes tasques —la confecció del llibret, per exemple— en mans de la minoria, que ha sabut atraure escriptors, professors, historiadors... I en altres comissions —jo no diria menys “cultes”, sinó menys “afavorides” sociològicament—, es fan també coses molt, però que molt, interessants. Et sembla poca convergència tot açò? En moltes falles del Cap i Casal, aquesta mena d’aliances seria totalment impensable.
Altres assumptes de què parles (les bretolades, el soroll, la inseguretat...), els he esmentat de passada a l’inici del meu article, però ja me n’havia ocupat més extensament en alguna ocasió. Són coses que em desagraden de manera particular i que proliferen en totes les comissions falleres. Ah, i m’ha fet molta gràcia aqueixa observació teua que lo progre fascina i atrau molta gent. A València? Al món faller? No crec! Això serà en un altre planeta.
Convergència entre el món faller i el món cultural? La gent dels casalets només vol divertir-se, passar-seu de p.m. I en això, els de República Argentina els reis.
“En tot cas, la majoria sembla haver posat certes tasques —la confecció del llibret, per exemple— en mans de la minoria, que ha sabut atraure escriptors, professors, historiadors...”
…
¡Que los árboles no te tapen el bosque, Ximo!(2)
Sería un error querer acercar a los “menos favorecidos” los brillantes “papers de la costera”, a cualquier precio. El que quiera esos (tus) papeles, sabe donde encontrarlos. Y el que quiera emborracharse (de jarana regional), también sabe que puede dejar el coche en doble fila durante horas, hay barra libre.
En ningún momento de la historia de las fallas, nadie relacionado con el mundo de la cultura, ha tenido nada que ver con ninguna, no va a ser menos la fanfarrona por excelencia. Queda aquí zanjada mi exposición.
La falla fanfarrona per excel·lència edita uns llibrets, coherents i guardonats en múltiples ocasions (en què col·labora gent del món de la cultura), fa muntatges teatrals interessants (del viver d’aquesta falla, han sortit persones com Pep Fitó o Elies Barberà), encarrega el seu monument, des de fa algun temps, a Paco Roca, un artista respectuós amb la nostra cultura, etc. Cal dir també que, des d’aquesta falla fanfarrona, es fa una crítica implacable contra els polítics locals --això que tu anomenes “pequeño ensayo sobre la realidad política” en forma part. Sovint, aquesta actitud crítica té un cost personal elevat: com que l’alcalde de Xàtiva no suporta la dissidència ni la contestació, alguna de les persones involucrades en la tasca cultural de la falla República Argentina --i no em referisc a Pep Fitó-- està a punt de perdre, de manera inexorable, la seua feina en un lloc depenent de l’administració local. En resum: fas bé de concloure la teua exposició, que és, en realitat, un discurs antifaller molt vist.
Publica un comentari a l'entrada