Aquesta setmana, he hagut d’acudir a dues misses funerals. Per aquelles casualitats de la vida, tant en un cas com en l’altre, les persones traspassades tenien certa vinculació amb el món de la nostra realitat, cultural o política. La primera missa estigué dedicada a un germà del nostre conciutadà Ramon Pelegero, Raimon, que era present a l’església de la Mercè. Celebrà el ritu fúnebre el reverend Ximo Núñez, que durant la missa utilitzà només el castellà. Això sí, quan havia de dir «Dempeus, per favor» o «Poden assentar-se», feia servir el valencià. L’altre funeral se celebrà davant el taüt en què descansava la mare d’uns amics meus, militants del Bloc Nacionalista. L’església de l’Alcúdia de Crespins era plena de gom a gom; la missa fou concelebrada per tres preveres, un d’ells el titular del col·legi Claret, Javier Grande. L’homilia fou ben emotiva; l’única llengua utilitzada durant el funeral, el castellà. Però també en aquesta ocasió es féu una excepció: quan ja s’havia acabat la cerimònia, el rector oficiant es dirigí en valencià als presents: «En nom de la família de tal, moltes gràcies per la seua assistència. Els resos es faran els dies tal i tal a tal hora.» L’accent del sacerdot —el rector de la parròquia, supose— havia palesat clarament, durant l’homilia, que la seua llengua habitual deu ser el valencià —l’accent afectat de Javier Grande denotava, en canvi, l’ús exclusiu del castellà. Mãemeua! Per moltes voltes que donem a l’assumpte, no traurem trellat; com que la jerarquia es passa pel folre el mandat del Concili Vaticà II, tots els catòlics valencians hauran de seguir invocant Déu, d’habitud, durant noces, batejos i funerals, en llengua forastera. Els dos funerals que s’acaben d’esmentar en són bona prova: per a dirigir-se a Déu, l’espanyol; per a dirigir-se als fidels, en to col·loquial, el valencià. Hi haurà dret? Què els passa als rectors valencians? Que estan malalts de diglòssia! Que Déu Nostre Senyor s’apiade d’ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada