Segons el parer d’alguna gent, entre el món faller i la cultura no existeix cap convergència; a les falles només hi ha gatzara i bretolades. No crec, però, que estiguen del tot encertats els qui pensen això. A les falles hi ha moltes més coses. Evidentment, tenen un component lúdic innegable, component que també és present en altres celebracions —a les festes de moros i cristians, per exemple. Però junt amb aquesta part lúdica, les falles sempre han albergat altres elements de procedència diversa. En termes generals, el grau de rellevància d’aqueixos elements permet parlar de dos grans grups de comissions falleres: en un estarien les preocupades només per la saragata; en l’altre, les interessades també a conservar i potenciar la festa. Formen part del primer grup aquelles comissions que només alcen un monument, generalment ínfim, com a coartada per a tenir assegurats el casalet i la barrila —i no assenyalarem ningú, clar.
Les comissions del segon grup s’esforcen a fer, d’acord amb llur pressupost, un monument i un llibret dignes (en matèria econòmica, les falles s’assemblen molt al futbol: hi ha clubs, com el Barça o el Madrid, que manegen pressupostos multimilionaris; altres, en canvi, conviuen amb la penúria). Quan es compta amb homes i dones il·lustrats (joves universitaris, titulats, gent de lletra), es delega en ells assumptes com l’edició del llibret o les representacions teatrals. Aquests fallers i falleres solen fer de pont amb el món cultural. Nombrosos historiadors, escriptors, professors, periodistes col·laboren amb ells. Per aquest motiu, falles com Ferroviària, Juan Ramón Jiménez, Benlloch o Sant Feliu han arribat a fer llibrets explicatius molt dignes. I aquesta manera d’actuar va estenent-se a poc a poc. I com més va, més acuradament tracten la nostra llengua uns i altres. Diverses falles xativines han obtingut, durant els últims anys, els premis a la promoció i l’ús del valencià que atorga la Generalitat. (En 2011, les comissions de República Argentina i Juan Ramon Jiménez han guanyat el cinquè i el novè respectivament.)
També s’ha produït sovint —tot s’ha de dir— un efecte pervers: alguns llibrets han esdevingut revistes d’estudis i recerca alienes a la tradició fallera, com si les vinyetes i els textos de caire burlesc, genuïnament fallers, estigueren barallats amb la qualitat artística i literària. Algunes falles —República Argentina, posem per cas— van entendre millor les coses i editen, des de fa temps, llibrets centrats exclusivament en els temes fallers, locals o generals, i la sàtira. De fet, proliferen cada vegada més els suplements satírics i humorístics. En realitat, les falles haurien de pouar al deu de la cultura popular. (El caire folklòric i sovint barroer de la festa s’avé millor amb la cultura popular que amb la més exquisida o elevada.) Recordem, en aquest sentit, la contribució de personatges com Josep Bernat i Baldoví o Blai Bellver, impressor i periodista xativí autor de dos exemples reeixits d’enginy i sàtira populars: La peixca del aladroch (1865) i La creu del matrimoni (1866), sengles fulls explicatius de la falla de la plaça de la Trinitat.
Algunes comissions, en fi, cuiden moltíssim l’essencial: el monument faller. És molt important que l’artista contractat sàpiga conjugar coherentment els aspectes plàstics i els elements crítics o satírics. Tenim a la ciutat, en aquest sentit, bons artistes fallers, innovadors i compromesos amb la nostra cultura, que col·leccionen guardons. Un d’ells, Paco Roca, col·labora habitualment en aquestes planes; altre, Xavier Herrero, s’ha fet enguany amb el premi de la secció especial. Ara bé, les comissions que, sense renunciar al sarau, intenten preservar l’essència de la festa no tenen les coses massa fàcils: cada vegada minva més el nombre de fallers; el jovent no acaba de connectar amb la tradició (hi ha, això sí, molta jovenalla que s’apunta a la gresca de la setmana fallera per a fer bretolades a manta). «Uns arrosseguen la fama i els altres carden la llana», fa la dita popular. Però jo preferisc fixar-me només en els aspectes positius de la festa.
Les comissions del segon grup s’esforcen a fer, d’acord amb llur pressupost, un monument i un llibret dignes (en matèria econòmica, les falles s’assemblen molt al futbol: hi ha clubs, com el Barça o el Madrid, que manegen pressupostos multimilionaris; altres, en canvi, conviuen amb la penúria). Quan es compta amb homes i dones il·lustrats (joves universitaris, titulats, gent de lletra), es delega en ells assumptes com l’edició del llibret o les representacions teatrals. Aquests fallers i falleres solen fer de pont amb el món cultural. Nombrosos historiadors, escriptors, professors, periodistes col·laboren amb ells. Per aquest motiu, falles com Ferroviària, Juan Ramón Jiménez, Benlloch o Sant Feliu han arribat a fer llibrets explicatius molt dignes. I aquesta manera d’actuar va estenent-se a poc a poc. I com més va, més acuradament tracten la nostra llengua uns i altres. Diverses falles xativines han obtingut, durant els últims anys, els premis a la promoció i l’ús del valencià que atorga la Generalitat. (En 2011, les comissions de República Argentina i Juan Ramon Jiménez han guanyat el cinquè i el novè respectivament.)
També s’ha produït sovint —tot s’ha de dir— un efecte pervers: alguns llibrets han esdevingut revistes d’estudis i recerca alienes a la tradició fallera, com si les vinyetes i els textos de caire burlesc, genuïnament fallers, estigueren barallats amb la qualitat artística i literària. Algunes falles —República Argentina, posem per cas— van entendre millor les coses i editen, des de fa temps, llibrets centrats exclusivament en els temes fallers, locals o generals, i la sàtira. De fet, proliferen cada vegada més els suplements satírics i humorístics. En realitat, les falles haurien de pouar al deu de la cultura popular. (El caire folklòric i sovint barroer de la festa s’avé millor amb la cultura popular que amb la més exquisida o elevada.) Recordem, en aquest sentit, la contribució de personatges com Josep Bernat i Baldoví o Blai Bellver, impressor i periodista xativí autor de dos exemples reeixits d’enginy i sàtira populars: La peixca del aladroch (1865) i La creu del matrimoni (1866), sengles fulls explicatius de la falla de la plaça de la Trinitat.
Algunes comissions, en fi, cuiden moltíssim l’essencial: el monument faller. És molt important que l’artista contractat sàpiga conjugar coherentment els aspectes plàstics i els elements crítics o satírics. Tenim a la ciutat, en aquest sentit, bons artistes fallers, innovadors i compromesos amb la nostra cultura, que col·leccionen guardons. Un d’ells, Paco Roca, col·labora habitualment en aquestes planes; altre, Xavier Herrero, s’ha fet enguany amb el premi de la secció especial. Ara bé, les comissions que, sense renunciar al sarau, intenten preservar l’essència de la festa no tenen les coses massa fàcils: cada vegada minva més el nombre de fallers; el jovent no acaba de connectar amb la tradició (hi ha, això sí, molta jovenalla que s’apunta a la gresca de la setmana fallera per a fer bretolades a manta). «Uns arrosseguen la fama i els altres carden la llana», fa la dita popular. Però jo preferisc fixar-me només en els aspectes positius de la festa.
(publicat a Levante-EMV, el 19/03/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada