Des que es va conèixer l’esfereïdora tragèdia japonesa, Fukushima acapara l’atenció de tothom. És lògic: el sisme submarí i el subsegüent tsunami, sobre ser terribles —fins al moment, han provocat 9.500 morts i 16.000 desapareguts—, s’han d’incloure a l’apartat de les catàstrofes naturals (passaran a engrossir, per tant, la nòmina dels casos fortuïts); en canvi, la radiació nuclear emesa pels reactors de la central nipona pertany a una categoria distinta, la dels errors i falta de previsió humans. De més a més, els efectes d’aquesta radiació són invisibles i poden estendre llur influència silenciosa al llarg del temps i l’espai, cosa que els fa encara molt més temibles; en no poder copsar aviat l’abast de la tragèdia, les víctimes potencials experimenten quelcom semblant al vertigen. En aqueixa clau s’han d’entendre les declaracions del comissari europeu de l’energia, Günther Oettinger, titllant d’apocalíptica la situació dels sis reactors de Fukushima —apocalipsi que podria afectar fins i tot regions i països allunyats de la zona sinistrada.
A mi em resulta particularment cridanera la reacció dels sectors favorables a l’energia nuclear. Diuen que ara no és moment de suscitar un debat sobre la qüestió. «Aquestes coses no es poden discutir en calent», vénen a dir. (De la qual cosa es desprèn, lògicament, que s’haurien de discutir en gelat, quan ningú ja no les recorde.) El cas és que els xativins mai no hem tingut un debat col·lectiu —ni gelat ni calent— sobre la proximitat de la central de Cofrents. En fi, som davant d’una veritable fal·làcia. La prudència aconsella de no prendre en calent mesures punitives o repressives. Posarem alguns exemples: un pare no ha de castigar en calent el seu fill, perquè corre el perill d’excedir-se en la sanció, o una llei penal no s’ha de modificar després d’un crim sanguinari i execrable, perquè la modificació legal estaria mediatitzada pel cas concret. Però la mateixa prudència demana que es posen, després d’un accident greu, tots els mitjans a l’abast perquè no torne a repetir-se. Si les coses es gelen, sabem per experiència que la desgràcia acabarà oblidant-se i s’esdevindran, amb tota probabilitat, noves catàstrofes.
Podríem posar l’exemple de Txernòbil. L’explosió d’un reactor de la central ucraïnesa esperonà molts governs —l’espanyol, entre ells— a decretar la moratòria nuclear. Ara bé, com som a punt de complir el vint-i-cinquè aniversari d’aquell succés, ja quasi oblidat, els grups amb interessos econòmics en el sector nuclear començaven a revifar. La seua ofensiva es plantejava en diversos fronts: d’una banda, insistien en l’ampliació del període de funcionament de les centrals existents; d’altra, en la construcció de noves; finalment, demanaven als partits polítics que defensaren en els seus programes l’ús de l’energia nuclear. La prova de tot açò la tenim a l’Estat espanyol: el PP venia defenent sense embuts aquesta energia; les pressions per a renovar els permisos d’explotació de Garoña o Cofrents havien anat in crescendo. Total: l’accident de Fukushima ha frenat en sec les expectatives del sector, que lògicament tem pel seu futur. De moment, la cancellera Angela Merkel ha denegat la renovació de llicències a vàries centrals; els italians i els xinesos han congelat provisionalment els seus plans nuclears.
I no acaben ací els efectes de la catàstrofe; el PSOE està en una situació ben desairada. El programa socialista propugnava el manteniment de la moratòria nuclear i la cancel·lació dels permisos d’explotació de centrals que anaren complint els quaranta anys. Doncs bé, el ministre Sebastián —malgrat l’opinió en contra de militants i quadres socialistes— introduí a la Llei d’Economia Sostenible, amb el recolzament de CIU i PNB, una modificació que permet la ampliació d’aqueix termini. De fet, es va autoritzar a la central de Cofrents, dies enrere, una pròrroga de deu anys. I clar, després dels successos de Japó, ni el PSOE, ni el PP, ni els altres partits saben com explicar de manera clara la seua posició. Imagine que voldrien congelar les notícies que arriben d’extrem orient; discutir en calent és un mal rotllo, ja se sap. Però torne a repetir: els xativins mai no hem debatut seriosament, ni en gelat ni en calent, l’existència d’una central nuclear a poc més de cinquanta quilòmetres de distància de la nostra ciutat. Per discutir, no hem discutit ni tan sols si és oportú de tenir l’abocador gegantí de Llanera al costat de casa.
A mi em resulta particularment cridanera la reacció dels sectors favorables a l’energia nuclear. Diuen que ara no és moment de suscitar un debat sobre la qüestió. «Aquestes coses no es poden discutir en calent», vénen a dir. (De la qual cosa es desprèn, lògicament, que s’haurien de discutir en gelat, quan ningú ja no les recorde.) El cas és que els xativins mai no hem tingut un debat col·lectiu —ni gelat ni calent— sobre la proximitat de la central de Cofrents. En fi, som davant d’una veritable fal·làcia. La prudència aconsella de no prendre en calent mesures punitives o repressives. Posarem alguns exemples: un pare no ha de castigar en calent el seu fill, perquè corre el perill d’excedir-se en la sanció, o una llei penal no s’ha de modificar després d’un crim sanguinari i execrable, perquè la modificació legal estaria mediatitzada pel cas concret. Però la mateixa prudència demana que es posen, després d’un accident greu, tots els mitjans a l’abast perquè no torne a repetir-se. Si les coses es gelen, sabem per experiència que la desgràcia acabarà oblidant-se i s’esdevindran, amb tota probabilitat, noves catàstrofes.
Podríem posar l’exemple de Txernòbil. L’explosió d’un reactor de la central ucraïnesa esperonà molts governs —l’espanyol, entre ells— a decretar la moratòria nuclear. Ara bé, com som a punt de complir el vint-i-cinquè aniversari d’aquell succés, ja quasi oblidat, els grups amb interessos econòmics en el sector nuclear començaven a revifar. La seua ofensiva es plantejava en diversos fronts: d’una banda, insistien en l’ampliació del període de funcionament de les centrals existents; d’altra, en la construcció de noves; finalment, demanaven als partits polítics que defensaren en els seus programes l’ús de l’energia nuclear. La prova de tot açò la tenim a l’Estat espanyol: el PP venia defenent sense embuts aquesta energia; les pressions per a renovar els permisos d’explotació de Garoña o Cofrents havien anat in crescendo. Total: l’accident de Fukushima ha frenat en sec les expectatives del sector, que lògicament tem pel seu futur. De moment, la cancellera Angela Merkel ha denegat la renovació de llicències a vàries centrals; els italians i els xinesos han congelat provisionalment els seus plans nuclears.
I no acaben ací els efectes de la catàstrofe; el PSOE està en una situació ben desairada. El programa socialista propugnava el manteniment de la moratòria nuclear i la cancel·lació dels permisos d’explotació de centrals que anaren complint els quaranta anys. Doncs bé, el ministre Sebastián —malgrat l’opinió en contra de militants i quadres socialistes— introduí a la Llei d’Economia Sostenible, amb el recolzament de CIU i PNB, una modificació que permet la ampliació d’aqueix termini. De fet, es va autoritzar a la central de Cofrents, dies enrere, una pròrroga de deu anys. I clar, després dels successos de Japó, ni el PSOE, ni el PP, ni els altres partits saben com explicar de manera clara la seua posició. Imagine que voldrien congelar les notícies que arriben d’extrem orient; discutir en calent és un mal rotllo, ja se sap. Però torne a repetir: els xativins mai no hem debatut seriosament, ni en gelat ni en calent, l’existència d’una central nuclear a poc més de cinquanta quilòmetres de distància de la nostra ciutat. Per discutir, no hem discutit ni tan sols si és oportú de tenir l’abocador gegantí de Llanera al costat de casa.
(publicat a Levante-EMV, el 26/03/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada