La lascívia i el tractament desinhibit del sexe sempre han campat a tot plaer per les falles. I clar, açò ha provocat situacions si més no contradictòries: d’una banda, els monuments fallers solen aparèixer poblats de bacores i figures femenines obscenes; d’altra, s’ofrenen flors a la Mare de Déu i s’enalteixen les virtuts de la llauradora valenciana. Mãemeua, quin cacau! Podria semblar que ara ja han desaparegut les contradiccions (els darrers anys, no s’hi veuen tantes bacores; hi pul·lulen, en canvi, figures tretes dels contes infantils i moltes xiquetes abillades púdicament de falleres), però no, no han desaparegut. Ara, l’erotisme i la soltesa sexual busquen fórmules noves per a reeixir. Les falles continuen envoltades de llegendes —o episodis reals, qui sap— relacionades amb les bacores i les albergínies. Recordem, per exemple, les històries que es contaven sobre l’anterior president de la Generalitat i les falleres majors de València.
Determinats aspectes festius —els calendaris eròtics que fan algunes comissions, les escenes de moltes falles— segueixen donat pàbul a la imaginació col·lectiva. Sense anar massa lluny, enguany, una comissió xativina ha obtingut el premi a la millor escena per un grup de ninots, un pollastre i unes gallines —ja sabeu la dita: «tal i tal són més putes que les gallines»—, que fa burla d’una comissió competidora per una real o suposada vetllada orgiàstica en un conegut pub de la ciutat —coses de les rivalitats falleres. Aquests episodis em fan recordar el famós afer Ajoblanco, esdevingut a mitjan dècada dels setanta, quan ja havia mort Franco. D’alguna manera, les presentacions falleres s’havien convertit durant el franquisme, per a les xiques sobretot, en un succedani dels ritus de pas.
Determinats aspectes festius —els calendaris eròtics que fan algunes comissions, les escenes de moltes falles— segueixen donat pàbul a la imaginació col·lectiva. Sense anar massa lluny, enguany, una comissió xativina ha obtingut el premi a la millor escena per un grup de ninots, un pollastre i unes gallines —ja sabeu la dita: «tal i tal són més putes que les gallines»—, que fa burla d’una comissió competidora per una real o suposada vetllada orgiàstica en un conegut pub de la ciutat —coses de les rivalitats falleres. Aquests episodis em fan recordar el famós afer Ajoblanco, esdevingut a mitjan dècada dels setanta, quan ja havia mort Franco. D’alguna manera, les presentacions falleres s’havien convertit durant el franquisme, per a les xiques sobretot, en un succedani dels ritus de pas.
Quan una nena esdevenia púber, era arribada l’hora de vestir de llarg, de ser fallera major infantil. Més tard, a partir dels quinze anys, ja podia ser dama d’honor o fallera major de tota la seua comissió. L'arribada a la pubertat o l'adolescència s'ha celebrat sempre en molts indrets del món. La tradició jueva, per exemple, considera que les nenes passen a ser membres de la comunitat adulta als dotze anys —els nens, als tretze—; aquesta transició se celebra amb un ritual. A casa nostra, existia la tradició inveterada de la mona de Pasqua: un ou per cadascun dels dotze anys que tenien el nen o la nena. Aquest costum, avui perdut, era substituït d’alguna manera pel cerimonial de les presentacions falleres.
Doncs bé, aquestes exaltacions de la dona fallera serviren d’excusa al búnquer barraqueta, en 1976, per atiar una campanya brutal contra la revista Ajoblanco. Aquesta publicació havia tret un dossier especial sobre les falles, satíric i estrafolari, en què reivindicava críticament les festes populars. Alguns dels seus articles eren molt corrosius, sobretot els d’Amadeu Fabregat. La publicació tancava el seu dossier amb un text força agressiu, Arte fallero: la fallera mecánica, en què s’al·ludia a una pel·lícula pornogràfica rodada per Lluís Fernàndez, escriptor i periodista, durant les falles de l’any anterior. La Junta Central Fallera i els ajuntaments franquistes de l’època se sentiren molt agreujats; en dubtar de la puresa de les joves llauradores, s’havia infligit un greuge irreparable a la dona valenciana. I és que, amb el pas del temps, el món faller del Cap i Casal havia caigut en mans d’una dreta reaccionària sense cap sentit de l’humor.
Doncs bé, aquestes exaltacions de la dona fallera serviren d’excusa al búnquer barraqueta, en 1976, per atiar una campanya brutal contra la revista Ajoblanco. Aquesta publicació havia tret un dossier especial sobre les falles, satíric i estrafolari, en què reivindicava críticament les festes populars. Alguns dels seus articles eren molt corrosius, sobretot els d’Amadeu Fabregat. La publicació tancava el seu dossier amb un text força agressiu, Arte fallero: la fallera mecánica, en què s’al·ludia a una pel·lícula pornogràfica rodada per Lluís Fernàndez, escriptor i periodista, durant les falles de l’any anterior. La Junta Central Fallera i els ajuntaments franquistes de l’època se sentiren molt agreujats; en dubtar de la puresa de les joves llauradores, s’havia infligit un greuge irreparable a la dona valenciana. I és que, amb el pas del temps, el món faller del Cap i Casal havia caigut en mans d’una dreta reaccionària sense cap sentit de l’humor.
Eren altres temps. Llavors, el conservadorisme autòcton estava totalment bolcat en la famosa “Batalla de València” i qualsevol munició contra el catalanisme era bona (la revista Ajoblanco s'editava a Barcelona). Fou precisament en aquella època quan bona part de les comissions falleres de la capital adoptà els postulats del blaverisme. Però el món dóna moltes voltes. Temps després, Lluís Fernàndez (autor de la novel·la L’anarquista nu, publicada el 1979 a Barcelona) treballaria per al Partit Popular valencià; durant vàries edicions, fou director de la Mostra de Valencia “Cinema del Mediterrani”. ¿Algú se’n recordaria fa dos anys, en veure el calendari eròtic de la falla Abu Masaifa, del famós cas Ajoblanco? No crec! En fi, la dita popular «aquest món està perdut per la figa i el canut» continua, ja es veu, en plena vigència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada