dimarts, 22 de març de 2011

Sentiments contradictoris

Que el món està ple de dèspotes que tiranitzen i massacren de vegades les persones que tenen subjugades és cosa ben sabuda. Que els països “democràtics” només solen actuar en contra d’aquests dictadors quan convé, també. Que les conveniències geoestratègiques solen produir una fractura entre les grans superpotències —en altres paraules: que allò que és bo per als americans sol ser dolent per a russos i xinesos, i viceversa— figura a la primera lliçó de qualsevol manual polític. En fi, que el Consell de Seguretat de l’ONU sol arribar tard per culpa d’aquestes desavinences ho sap fins el més ximple. Totes aquestes banalitats han quedat ben paleses en el conflicte de Líbia. Rússia i Xina —seguides per altres estats— han fet tot el possible per retardar la resolució del Consell de Seguretat —saben que Gadafi cercarà nous socis per a explotar els seus recursos energètics si les potències occidentals fracassen. A Estats Units i els països europeus els interessa, en canvi, estar a bones amb tots els moviments revolucionaris que s’escampen com una taca d’oli per tots els països islàmics, i enviar un avís de navegants a dèspotes com Ali Abdullah Saleh, president de Iemen. Tampoc no s’haurien de descartar altres motius més inconfessables: Cameron i Sarkozy li tenen ganes a Gadafi (el cas Lockerbie i el ridícul a Tunis podrien haver influït en les posicions de britànics i francesos).



I per darrere de tot, una evidència: en un primer moment, els revoltats libis havien aconseguit arraconar Gadafi. Ningú no va caure en compte, però, d’un petit detall: el dictador libi és un desequilibrat, quelcom semblant a una feristela. I què fa una feristela quan es veu acorralada? «De perduts, al riu», sentència la dita valenciana. Com se sent acorralat, Muamar el Gadafi podria haver utilitzat el seu exèrcit, mercenaris a sou i les armes subministrades per diferents països —entre els quals, alguns membres de la coalició que ara l’ataca— per a massacrar qualsevol dissidència contra la seua dictadura. Evidentment, disparar contra manifestants i gent inerme pot constituir un crim de lesa humanitat, però la decisió d’investigar el possible crim, presa per la fiscalia de la Cort Penal Internacional, podria haver estat una mica precipitada; en tot cas, s’hauria d’haver comprovat també el comportament de l’altre bàndol en conflicte. Conclusió: com que saben que ja no podran sortir del seu país, Gadafi i els seus fills es defendran amb ungles i dents. I és que, donada la velocitat dels esdeveniments, les potències occidentals han actuat tard i mal. I clar, la papereta que es presenta a la coalició internacional és força complicada.

Líbia és un estat artificial. En realitat és un puzle de tribus i la suma de dos països, Tripolitana i Cirenaica. Com que la resolució de l’ONU no permet que els soldats occidentals posen peu a terra, el conflicte podria degenerar en una guerra civil entre tribus partidàries d’un bàndol o de l’altre. Muamar el Gadafi compta amb un grapat de seguidors, possiblement membres de la seua tribu o gent afavorida pel seu règim, temorosos que gire la truita. D’altra banda, ningú no sap en realitat quins projectes té la gent que s’ha revoltat contra Gadafi, quina classe d’organització política té pensat d’aplicar en cas de derrocar el dictador. El mateix Obama ha declarat que el seu govern no recolza la facció rebel amb la qual no ha tingut cap contacte diplomàtic; de moment, Washington es limita a impedir l’acció repressiva i sanguinària del coronel i prou. Total: som davant d’aquella classe de situacions que provoquen sentiments contradictoris. Primer, t’alegres que s’hagen evitat una més que probable carnisseria en Bengasi i un èxode massiu de desplaçats, però després penses que serà pitjor el remei que la malaltia. I al final acabes preguntant-te: se’ns haurà perdut alguna cosa a Líbia?

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Tens molta raó. I al damunt, quan veus les fotos aquestes, et vénen ganes de vomitar.

Ximo ha dit...

Gràcies Clidice. Aquests dies, la catosfera està molt dividida: gent a favor de la intervenció, gent en contra... Jo encara no sé què pensar.

Anònim ha dit...

El que no pot ser és que els mateixos amics hipòcrites que li han venut les armes diguen ara que el Gadafi és un dictador sanguinari. Molta hipocresia. No a la guerra!