Símptomes d’hipertròfia

La festa fallera i els seus aspectes col·laterals s’han hipertrofiat. L’element central, el monument faller, ha pres unes dimensions exorbitants. Em referisc tant a la seua grandària física com a la vastitud dels seus ingredients: cost econòmic, gent que en depèn, materials utilitzats.... Els esdeveniments que assoleixen proporcions tan exagerades acaben per crear una dependència difícil d’eradicar. I passa el mateix amb els altres elements col·laterals: presentacions, llibrets, il·luminació, ornaments, caus fallers, música, vestits, pólvora, espectacles, restauració... Es mouen massa diners al voltant de les falles. Hi ha gremis —el d’artistes fallers, per exemple— que viuen del fenomen; alguns en depenen exclusivament, altres fan molta caixa en període faller. Els pirotècnics, posem per cas, obtenen els màxims guanys en aquesta època de l’any. En definitiva, les falles, que en principi eren un esdeveniment de caire merament festiu i etnològic, s’han convertit en un sector econòmic de què depenen moltes famílies.

És obvi que molta gent es guanya les garrofes amb les falles. I clar, posats en aquesta tessitura —sobretot en moments de terrible crisi econòmica—, quin valent gosa tallar les ales al fenomen? (si és que n’hi ha, de valents). De les falles, tothom vol aprofitar-se. Se’n volen aprofitar els polítics —sense cap fonament, al meu parer—. Pensen que tots els fallers i totes les falleres votaran aquest o aquell partit per ser el màxim defensor de la festa. Somnien truites; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira fallera contra el poder establert. Podrà succeir, això sí, que unes determinades idees, majoritàries des del punt de vista sociològic, arrelen als casals. Això suscita, però, la següent pregunta: aqueixes idees arrelen primer al conjunt de la societat i després al col·lectiu faller o viceversa? No sabria dir. En qualsevol cas, qui crega que collirà més vots ensabonant fallers, va —crec jo— molt errat; al final, només en colliran aquelles propostes polítiques que interessen a l’electorat.

Sent les coses així, com és que les autoritats es mostren tan rebeques a tallar els abusos d’algunes falles? A mi sempre m’ha semblat que és una qüestió de prejudicis. A la societat valenciana, en suren molts. Un d’ells és el següent: el valencià que no s’estima ni les falles ni les bandes de música no és valencià. És la mateixa dèria que expressava Menéndez Pelayo a la seua Historia de los heterodoxos españoles, «quien no es católico no es español», aplicada als elements folklòrics de la nostra terra. I clar, als fallers i a les falles, quinta essència de la valencianitat, se’ls acaba permetent tot. Es tolera, per exemple, una ocupació exagerada dels espais públics. Des de finals de febrer, el fenomen faller s’estén com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Es tallen vies, s’obstrueixen accessos i es creen enormes caos circulatoris. S’entrebanca la mobilitat fins i tot en casos d’emergència. I la majoria silenciosa no sol dir ni piu perquè ha calat entre la gent la següent idea: qui gosa protestar no és un valencià de debò.

Tenim també aqueixa tendència tan nostra i tan generalitzada d’incomplir les lleis. Durant les festes falleres, hi ha barra lliure per a contravenir-ho tot: les normes sobre manipulació de productes pirotècnics, els límits de soroll permesos, la prohibició de subministrar begudes alcohòliques als menors o de consumir-ne a la via pública... I totes aquestes transgressions compten amb el beneplàcit o la indiferència de les nostres autoritats, que sovint són les primeres infractores. Les falles provoquen una enorme contaminació acústica: el ciutadà es veu obligat a suportar, durant tres o més setmanes, els enormes nivells de soroll provocats per balls, despertades, cercaviles, mascletades, altaveus, traques, revetlles, esclats... La contaminació també afecta l’aire; com més va més s’utilitzen, a la construcció dels monuments fallers, productes plàstics o matèries que emanen, durant la seua combustió, unes enormes fumarades. Hi ha, finalment, l’abundància de deixalles: papers, vidres, brutícia...

A poc a poc, diversos col·lectius ciutadans han anat revoltant-se contra aquesta situació. A València, per exemple, el veïnat està en peu de guerra contra algunes comissions que pretenen col·locar milers de bombetes elèctriques a les façanes dels edificis. Altres col·lectius veïnals porten anys denunciant l’absència d’insonorització dels casals. I clar, al final, les autoritats han hagut d’imposar als caus fallers les mateixes condicions que s’exigeixen als altres establiments de solaç (discoteques, sales de festa...). En general, el món faller ha acceptat, de grat o per força, aquestes disposicions. Sap que acabaran sent positives; pal·liaran els símptomes d’hipertròfia que apuntàvem a l’inici d’aquest article i eliminaran totes les adherències estranyes a la festa. Perquè s’ha de dir, en honor a la veritat, que els fallers no són culpables únics i absoluts de tots els perjudicis que s’acaben de ressenyar; sempre hi ha brètols que aprofiten la conjuntura per a sortir-se de mare. I és evident que s’haurà de combatre la incivilitat, si volem protegir els aspectes més genuïns de la festa. Les falles conserven elements etnològics i festius certament admirables. I per sort, encara hi ha comissions i altres col·lectius que lluiten per salvaguardar-los. Quedem-nos, doncs, amb aquesta idea positiva.

(publicat a Argentina 2009; llibret explicatiu de la Falla República Argentina)