dissabte, 7 de març de 2009

Pollastrets desemparats

Des d'aquell dia que un eixerit president de la Generalitat va llançar la famosa proclama «estamos en política para forrarnos», sempre han planat sobre el PP valencià les sospites de presumpta corrupció. Sobre les hosts del PSOE, han plogut les evidències; el suborn i la prevaricació solen tenir caràcter transversal. Sorprèn, però, que els periòdics valencians anuncien tantes detencions de càrrecs socialistes i tan poques de populars. De fet, només ha tingut cert ressò mediàtic l’empresonament de l’antic conseller Fernando Cartagena, condemnat per apropiar-se, sent alcalde d’Oriola, dels diners que li havien confiat unes mongetes de clausura.

I és que, en general, els polítics del PP tenen molta sort als tribunals. El primer afortunat fou Eduardo Zaplana, lliurat del cas Naseiro. La palma se l’enduu, però, el president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra. A hores d’ara, les diverses acusacions que pesen contra ell, per presumptes frau fiscal, prevaricació i estafa, estan a punt de prescriure als jutjats de Nules, celebèrrims pels continus trasllats i substitucions dels jutges que porten el cas. «Fabra mai no canvia d’advocat; si el judici li va mal, canvia de jutge», diu amb sornegueria la veu popular.

Tots aquests precedents permeten aventurar que les imputacions contra Francisco Camps i Ricardo Costa quedaran en no res. De moment, cap dels dos pensa presentar la dimissió. Diferents indicis fan pensar al jutge Baltasar Garzón que els al·ludits han acceptat suborns i han finançat il·legalment el partit. Tanmateix, com que el president i el secretari general del PPCV tenen la condició d’aforats, Garzón ha hagut d’inhibir-se i traslladar el sumari al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.

Cal recordar unes declaracions de Camps dient que no trobava paraules per a definir la relació d’intimitat que l’uneix amb Juan Luis de la Rúa, president del TSJCV. Tenint present que els sumaris instruïts per Garzón solen presentar nombrosos defectes tècnics —són ben conegudes les insuficiències del magistrat— i que l’assumpte anirà, finalment, a un tribunal de composició majoritàriament conservadora, presidit per l’amic íntim de Camps —que damunt ja ha anunciat que no pensa abstenir-se—, la conclusió és òbvia: els populars se’n sortiran una vegada més. Això si, ens quedarà l’alegria d’haver-los vist, abillats de vint-i-un botó —amb pantalons i americanes de 20.000 euros—, gemegant la seua innocència com dos pollastrets desemparats.